Redacció
Il·lustració: Cristina Losantos
Quan vaig començar a escriure em pensava que havia triat aquesta professió per la necessitat d’explicar-me al món –davant la impossibilitat de transformar-lo per una impotència de classe i personal– d’una manera coherent i harmònica a partir del simple fet de la creació literària.
Aquesta reflexió me la feia quan encara em semblava que això d’escriure no és més que una conseqüència de la pròpia vida, un abocar sobre el paper les qüestions més subjectives, però també més “racionalitzables”, de les que em voltaven. Tanmateix, aleshores em mirava les coses del món amb un cert esquematisme, potser com a sistema de defensa davant la formació religiosa que em condicionava la meva concepció de l’univers i davant l’ambient reclòs, enrarit i conservador dels anys de la primera postguerra que van ser els anys de la meva infància i adolescència.
Però la “pràctica” d’escriure m’ha obligat a relativitzar el “fet” d’escriure i, en conseqüència, a treure-n’hi tota idea de “salvació” o de “transcendència”. Actualment em fóra molt difícil haver de dir amb quatre paraules per què escric. I és que em sembla que no ho sé. No m’ha desaparegut aquella voluntat d’explicar-me al món, però ara desitjo concretar d’alguna manera aquesta explicació. Potser l’elaboració d’unes tècniques narratives, la difícil recerca d’un estil propi, la tria de les paraules més adequades, el sacrifici que com- porta bandejar l’ampul·lositat i l’afectació en benefici de la senzillesa, l’esforç per a saber copsar la bellesa de les coses, el ressorgiment dels detalls, etc., són els motius que m’han portat a creure que escriure és un llarg camí que exigeix tenacitat i, per dir-ho amb les paraules de Txèkhov que tant agradaven a Thomas Mann, estar descontent amb la pròpia obra perquè aquest és l’element bàsic del veritable talent.
Això sí, encara perdura aquella necessitat d’explicar-me al món, ara la veig concretada en el món que sento, que palpo, que m’inquieta més a prop. I, d’aquest món, n’elegeixo, gairebé inconscientment, els elements més tristos, més desencaixats i més dolorosos perquè són els que m’agraden més a l’hora d’escriure. És egoisme? Suposo que n’hi ha una bona part.
[a l’encapçalament de l’article, escrit a mà, s’hi pot llegir “No publicat, any?” Es troba entre els papers de Montserrat Roig, a la carpeta La Memòria. Lectures, paisatges i personatges, pròlegs, pregons, etc. 1979-1990, aprox.]
Diari d'uns anys (1975-1981)
© dels articles: hereus de Montserrat Roig
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008
"25 anys sense Montserrat Roig" ret homenatge a l’escriptora, de qui recuperem diversos articles il·lustrats per Cristina Losantos.
