Roser Domènech Oliva
Nora Albert, pseudònim d’Helena Alvarado i Esteve, se n’ha anat després de fer de professora de secundària al seu estimat Institut Verdaguer (ara ja estava jubilada); després d’escriure, traduir, i treballar incansablement a favor de la poesia. Poeta intensa, assagista perspicaç, ens ha deixat, cal dir-ho, un testament vital: Arbrar. Al llibre de poesia Baix continu, 2023 va escriure: “On hi ha amor, hi ha silenci”. I deu ser així: deu haver-hi tant d’amor perquè hi ha tant silenci.
Mestra de vida i de mort. Totes les converses, sempre, girant al voltant de la intensitat de la vida i de la literatura. Del compromís amb l’escriptura i la cultura. Cap plany, cap drama. Braços oberts, amorosos, creadora incansable. Compromesa amb les minories sempre: de pares sordmuts, feminista fins a la medul·la, dissident en l’amor i en el desig.
Tot i la situació, ara s’havia embarcat en un nou projecte: traduir la poesia de Reneé Vivien. I les hores d’hospital s’omplien de versos.
Vet aquí la seva darrera proclama del llibre Arbrar:
“Dins l’intens respirar dels arbres
i al bell mig de l’escorça un invisible cartell proclama:
Salvem la tendresa.”
Si us plau: salvem la tendresa! ¿Què som, si no?
I els darrers versos:
“La casa de la poesia no tindrà mai portes. ¿Escriure –promesa i nostàlgia– no és també arriscar-se? Un cop el cos se’n va, ¿arbraran les paraules dites?”
Sí, Nora, sí, Helena: arbraran mentre tu, eivissenca d’adopció, nedes, per sempre, per Punta Galera, mentre s’hi pon el sol.
