L'illa de la infantesa

La memòria no és cap dimensió fiable a la vida. I no ho és per la senzilla raó que la memòria no anteposa la veritat. No és mai l’exigència de veracitat el que determina si la memòria reprodueix un esdeveniment de forma correcta o no. Ho determina l’interès propi. La memòria és pragmàtica, és insidiosa i astuta, però no d’una manera hostil ni malèvola; al contrari, fa el que sigui per satisfer el seu amfitrió. Hi ha una cosa que empeny un record cap al gran buit de l’oblit, una cosa que el distorsiona fins a fer-­lo irreconeixible, una cosa que el distorsiona del tot, una cosa –i aquesta cosa és insignificant del tot– que l’evoca amb claredat, nitidesa i precisió. Allò que recordem amb precisió no ho decidim mai nosaltres.
 
Pel que fa a mi, els records dels meus primers sis anys són pràcticament inexistents. No recordo gairebé res. No tinc ni idea de qui em cuidava, què feia, amb qui jugava; és com si tot s’ho hagués emportat el vent, els anys 1968­1974 són un gran buit en la meva vida. El poc que recordo no val gaire cosa: estic sobre un pont de fusta en un bosc poc espès d’alta muntanya, a sota meu corre un rierol, l’aigua és verda i blanca, salto amunt i avall, el pont es gronxa, i jo ric. Al meu costat hi ha en Geir Prestbakmo, un nen del veïnat, i ell també salta amunt i avall mentre riu. Estic assegut al seient del darrere d’un cotxe, ens aturem en un semàfor, el pare es gira i diu que som a Mjøndalen. Anem a un partit de l’Start, m’han explicat, però no recordo ni el viatge cap allà, ni el partit, ni el viatge de tornada. Pujo pel turó del costat de casa i empenyo un camió gros de plàstic, és groc i verd i tinc una sensació fantàstica de riquesa i benestar i felicitat.
 
Això és tot. Això són els meus sis primers anys.
 
Però aquests són els records canònics, consolidats ja en el nen de sis­-set anys, la màgia de la infància: el primer que recordo! Hi ha, però, una altra mena de records. Els que no estan fixats i que no es deixen revelar per la voluntat, però que de tant en tant es deixen anar i pugen a la consciència tots sols i hi suren amunt i avall com una mena de meduses transparents, despertades a la vida per una olor determinada, un gust determinat, un so determinat... Sempre les acompanya una immediata i intensa sensació de felicitat. I llavors hi ha els records lligats amb el cos, en el moment en què fas alguna cosa que solies fer: aixecar la mà per protegir­se del sol, atrapar una pilota a l’aire, córrer per un prat amb la corda d’un estel a la mà i els fills als talons. Són els records que acompanyen els sentiments: la ira sobtada, el plor sobtat, la por sobtada, i et trobes allà on eres, llançat dins de tu mateix, propulsat a través dels anys a una velocitat salvatge. I també hi ha els records lligats al paisatge. Perquè el paisatge de la infantesa no és igual que els paisatges que vénen a continuació, aquests estan carregats d’un sentit totalment diferent. En aquell paisatge cada pedra, cada arbre, tenia un significat, i com que tot ho veies per primera vegada i ho veies tantes vegades, ha quedat arrelat al fons de la teva consciència, no de manera vaga i indefinida com el paisatge de fora de casa que un adult, si tanca els ulls, reimagina, sinó d’una manera monstruosament precisa i detallada. Dins del meu cap només necessito obrir la porta i sortir perquè les imatges flueixin cap a mi. La grava del camí d’accés a casa, que als estius era gairebé de color blavós. Oh, amb això n’hi ha prou, les entrades per als cotxes de quan era petit! I els cotxes dels anys setanta que hi havia aparcats! Els Volkswagen Escarabat, els Citroën DS 21, els Ford Taunus, Granades, Consuls, els Opel Ascona, Kadetts, Lada, els Volvo Amazons... Sí, d’acord, sobre la grava, al llarg de la tanca marró, per sobre la rasa poc profunda que s’obria entre el nostre carrer, Nordåsen Ringvei, i el carrer Elgveien, que travessava tota la zona i creuava dues urbanitzacions més a banda de la nostra. El pendent de terra fosca i fèrtil que baixava des de la vora del camí fins al bosc! La manera com petites tiges primes i verdes havien començat a brotar­hi de seguida: fràgils i aparentment soles en aquesta nova extensió negra, i la multiplicació brutal de l’any següent, fins que el pendent va estar cobert del tot d’arbustos densos i exuberants. Arbres petits, herba, didaleres, dents de lleó, falgueres i arbustos que van esborrar completament el que abans era una separació molt clara entre camí i bosc. Pujant el pendent, al llarg del camí amb una vorera estreta de pedra, i, oh, l’aigua que gotejava i fluïa i inundava tot allò quan plovia! El corriol de la dreta, una drecera al nou supermercat B­Max. La petita torbera del costat, no més gran que un parell de places de pàrquing, els bedolls que hi penjaven assedegats a sobre. La casa dels Olsen a dalt de tot del turó, i el camí que s’hi retallava al darrere. Grevlingveien, es deia. A la primera casa a mà esquerra hi vivien en John i la seva germana Trude; estava edificada en una parcel·la que era més aviat un rocall. Sempre tenia por quan havia de passar per davant d’aquella casa. En part perquè en John de vegades tirava pedres o boles de neu als nens que passaven i en part perquè tenien un pastor alemany... Aquell pastor alemany... Oh, ara ho recordo. Quina maleïda bèstia era aquell gos. Estava lligat a la terrassa o a l’entrada, bordava a tots els que passaven, trescava amunt i avall per l’espai que li permetia la corretja, mentre udolava i cridava. Era prim, amb els ulls grocs i malalts. Una vegada baixava galopant cap a mi, amb la Trude encalçant­lo i arrossegant la corretja darrere seu. Havia sentit que no s’ha de córrer quan un animal et persegueix, per exemple un ós al bosc, es tractava de quedar­se totalment quiet i fer com si res, així que això és el que vaig fer: aturar­me en sec quan vaig veure que s’acostava. Això no va ajudar gens ni mica. Li importava ben poc que em quedés immòbil, va obrir la boca i em va clavar les dents a l’avantbraç, just al costat del canell. La Trude el va atrapar de seguida, va agafar la corretja i va estirar tan fort que el gos va haver de recular. Jo plorava mentre m’apressava a continuar. Tot el que estava relacionat amb aquell animal m’espantava. Com bordava, els ulls grocs, la bava que li queia del musell, les dents rodones i punxegudes que ara duia marcades al braç. A casa no vaig explicar res del que havia passat, tenia por que m’esbronquessin, perquè un incident d’aquesta mena obria moltes possibilitats de rebre retrets. No hauria d’haver estat allà en aquell moment precís, no hauria d’haver plorat, un gos, ¿quina por podia fer un gos? A partir d’aquell dia la por em travessava quan veia aquell gos. I això era fatal, perquè no només havia sentit que t’havies de quedar quiet quan un animal perillós t’atacava, sinó que també havia sentit que un gos podia ensumar la por. No sé qui ho deia, però era una de les coses que es deien i que tothom sabia: els gossos podien ensumar la por. Llavors s’espantaven o es tornaven agressius i atacaven. Si no tens por, no et faran res.
 
Com rumiava en tot això! ¿Com podien ensumar la por? ¿Quina olor feia la por? ¿I es podia fer veure que no es tenia por de manera que els gossos ensumessin allò i no ensumessin el sentiment real que hi havia just a sota?
 
Els Kanestrøm, que vivien dues cases més amunt que nosaltres, també tenien gos. Era un golden retriever, es deia Àlex i era bo com un xai. Seguia el senyor Kanestrøm anés on anés, però també anava darrere de tots i cadascun dels quatre fills, si podia. Ulls amables i moviments suaus i amistosos. Però fins i tot aquell em feia por. Perquè quan et feies visible al cim del turó i t’acostaves per tocar el timbre, bordava. No uns lladrucs cautelosos, amistosos o perplexos, sinó poderosos, profunds i rotunds. Aleshores m’aturava.
 
–Hola, Àlex –li deia si no hi havia ningú a la vora–. No et tinc por, saps. No és això.
 
Si hi havia algú, havia de continuar, fer com si res, com si m’obrís camí a través dels lladrucs, i, quan el tenia allà just davant meu amb el morro obert, m’inclinava i li donava un parell de cops al flanc mentre el cor em botava al pit i tots els músculs em tremolaven de pànic.
 
–Calla, Àlex! –deia aleshores en Dag Lothar, quan pujava corrent pel petit camí de terra que sortia de la porta del soterrani, o de la porta d’entrada–. Estàs espantant en Karl Ove amb els teus lladrucs, gos ximple.
 
–No m’espanta –deia jo llavors. En Dag Lothar se’m quedava mirant amb un somriure congelat, com dient que no s’ho creia gens.
 
Després marxàvem.


On marxàvem?


A dins el bosc.


Baixàvem a Ubekilen.

Baixàvem als molls flotants.

Pujàvem al pont.
 
Baixàvem a Gamle Tybakken.


Fins a la fàbrica de barques de plàstic.


Pujàvem a la muntanya.


Ens endinsàvem fins a Tjenna.


Pujàvem al B-Max.


Baixàvem a la Fina.


Si no ens dedicàvem només a donar voltes pel carrer on vivíem, o ens quedàvem a fora d’una de les cases de per allà, o sèiem als marges o a dalt del cirerer, que no era de ningú.
 
Això era tot. Això era el món. Però quin món!

 

L'illa de la infantesa
La meva lluita 3

Karl Ove Knausgård

L'Altra Editorial, 2015
Traducció al català: Alexandra Pujol Skjønhaug