La portada de 'Charlie Hebdo' postatemptat.
La matança que dos germans yihadistes han perpetrat a la redacció de Charlie Hebdo, una de les revistes satíriques franceses amb més combat acumulat, ha destapat una onada de solidaritat sense límits perceptibles. Tothom a França ha proclamat “Je suis Charlie”. Tothom, tret de Jean-Marie Le Pen, que no pot ser Charlie perquè és com és. La divisa és efectiva i sentida, però falsa. Perquè no tothom a França –i encara menys a l’Estat francès– és Charlie. N’hi ha que no ho han estat mai. I encara, n’hi ha que han fet tot el que han pogut perquè Charlie no hi fos.
A França, des del 16 de juliol de 1949, hi ha en vigor una llei “sobre les publicacions juvenils” que ha estat un camí d’amargura per a dibuixants, guionistes i editors, perquè, a través d’una comissió de control i vigilància, s’ha encarregat, en aquest més de mig segle, de fer efectiva una tutela puritana i idiota contra aquesta mena de revistes. La llei va ser impulsada i pactada per una triple aliança d’interessos mesquins o directament miserables. Els dels dibuixants autòctons, que volien eliminar la competència –insalvable des dels propis mèrits– dels còmics nord-americans; els dels grups puritans, a l’ombra de l’abat Louis Bethléem, eternament alterats pels perills que corria la infància moralment desvalguda; i els dels pedagogs catòlics i comunistes, units en sagrada comunió, que no entenien que la lectura infantil també pot ser oci, i no necessàriament adoctrinament.
Es preguntarà a aquestes alçades del text el lector ingenu què pot tenir a veure la premsa infantil amb la satírica. Res i tot. Perquè els censors infantils, a França i també a Espanya, sempre s’han mogut amb la idea que qualsevol publicació amb vinyetes és susceptible de caure en les mans de joves i nens. I per tant, se’ls ha d’aplicar la mateixa medicina preventiva. Si aquests senyors funcionaris consideren que els infants són bàsicament imbècils, condemnen també els adults a patir les conseqüències del seu criteri malaltís.
Aquesta identificació va portar la revista Hara-Kiri, nascuda el 1960, pel camí de l’amargura. En aquella publicació hi havia François Cavanna, Georges Bernier (el futur professor Choron), Cabu, Gébé, Reiser, Topor i Wolinski. Òbviament l’humor d’aquesta tropa, àcida i inquieta, no tenia res a veure amb els nens, però des que la revista es va començar a distribuir pels quioscos, que, com tothom sap, són un lloc de pelegrinatge infantil exclusiu i obligat, la Comissió que vigilava el compliment de la llei del 49 es va posar en estat d’alerta. Més ben dit, els hi van posar, perquè va ser un representant del ministeri de l’Interior qui els va alterar. Els invenerables membres d’aquesta instància van arribar a la conclusió que Hara-Kiri “es troba al límit de la pornografia i el sadisme”. Això va ser només el començament. La revista va patir l’aplicació de l’article 14 de la llei, que condemna les publicacions considerades nefastes per a la infància i la joventut a l’expulsió dels llocs de venda públics. A partir d’aquell moment Hara-Kiri es va haver de resignar a l’autodistribució, un recurs que n’encaria molt els costos. I va entrar en un estira-i-arronsa delirant amb l’administració que va culminar amb una suspensió de sis mesos i finalment amb la desaparició de la publicació.
L’any 1969 el mateix equip va llançar Hebdo Hara-Kiri, un fill prudent, que la Comissió va considerar més acceptable: “Tot i que alguna vegada és bruta, està exempta de la vulgaritat d’Hara-Kiri”, van proclamar ses senyories. Debades. Perquè, arran d’una portada que ironitzava sobre la mort de Degaulle, la publicació va ser suspesa i automàticament exclosa dels circuits de distribució. Aquesta vegada l’altra premsa –la considerada “adulta” perquè no incloïa dibuixets– sí que va protestar, titllant la mesura de “censura política”, però el ministre d’Interior va respondre que la decisió havia estat motivada pel caràcter “pornogràfic” de la publicació. Condemnada per l’autoritat superior, Hebdo Hara-Kiri va plegar veles.
El 1992 part d’aquell equip ho va tornar a intentar amb una nova capçalera: Charlie Hebdo, que, abans de l’atac integrista, també ha hagut de patir les pressions inherents a una legislació que perdura de manera inexplicable. El 30 de gener de 1999 el dibuixant Gébé, director de redacció de la nova publicació, va compartir taula rodona al Saló del Còmic d’Angulema amb alguns exmembres i membres de la Comissió de Vigilància i Control, encarregada d’aplicar la llei. Davant els matisos, les justificacions i les bondats que destil·laven els seus beatífics acompanyants, Gébé només va intervenir per sentenciar: “Vostès diuen que han protegit la infància i que això ha permès la premsa infantil d’evolucionar. Però si no n’hi ha, de premsa infantil! Pel que fa a la infància, està a les ciutats. Què han protegit? Res! Vostès justifiquen les seves accions dient que no sempre han estat malvats. Però ningú els ha demanat mai de ser malvats, ni de ser bons. Només els hem demanat de no ser-hi”.
Hara-Kiri, Hebdo Hara-Kiri i Charlie Hebdo, elles mateixes, són la constatació que no tothom és Charlie a França. I menys que ningú, el mateix Estat, que encara avui ni tan sols ha sentit la necessitat de derogar la llei de 16 de juliol de 1949.
