El llibre Justícia poètica (Pòrtic), d'Ivette Nadal, és una història punyent de dolors enterrats i d’amors descompensats, d’una inciació precipitada en el món dels adults, d’una adolescència fràgil que ha buscat refugi en les cançons, d’una inquietud honesta que l’ha empès a expressar-se dalt dels escenaris. Al costat d’episodis d’una bellesa il·luminadora, hi ha una malaltia devastadora i incompresa: l’anorèxia. Us n'oferim un capítol i us animem a assistir a la presentació del llibre, que serà el dijous 22 de maig a les 19.00 h a la llibreria Ona, i estarà acompanyada de Sònia Moll i Anna Punsoda.
I no, no ets la meva mare
Tenia un fill de només tres anys quan vaig fer el meu primer ingrés. Un context preciós i devastador alhora, que va convertir l’experiència en un torb de culpabilitat. No em vaig sentir mai una mala mare, però estava massa malalta per ser mare del tot. La meva presència física no era suficient per protegir-lo, però havia de procurar que la meva absència i la meva recuperació no es convertissin en un abandonament.
Vaig haver d’inventar-me una explicació. Una que ell pogués entendre. Una que el protegís.
—La mare torna a l’escola a aprendre a menjar.
No va saber mai que era un hospital. No va imaginar mai que estava ingressada.
Recordo el dia que va venir a veure’m a l’hora de berenar. Per a ell, aquell espai no era un hospital, era un menjador d’escola. Es va asseure a la meva falda, i per un instant, vaig ser mare sencera. Sense esquerdes. Sense fissures. Aquella excepció, aquell gest de les terapeutes permetent que ell entrés, va ser com sentir terra ferma després de molt de temps a la deriva.
Els ingressos són extrems. Et despullen de tot el que ets. Et deixen sense objectes, sense rutines, sense vincles. Redueixen la teva existència a allò essencial: un cos fràgil que es mou de la sala de teràpia al menjador.
I paradoxalment, el primer ingrés em va fer posar encara més malalta.
Allà no era mare. Ni filla. Ni germana. Tampoc era cantant. Ni aprenenta de poeta. Només quedava la malaltia. La màxima decadència. La màxima vulnerabilitat. I per primera vegada, li vaig donar espai per sortir.
Si ja havia arribat fins allà, si ja estava en aquell pes, ingressada, quan vaig deixar sortir la veu, quan la malaltia es va apoderar de mi, vaig entendre que aquell era l’únic lloc on podia mostrar-me com de trencada estava.
I això espanta.
I això deprimeix.
El que va sortir de dins meu era esfereïdor. Sort que no ho van veure mai els de casa. Sempre he intentat estalviar-los el pitjor psicològicament. El que ells no saben encara és que el que sentia per dins era pitjor que la gravetat del que veien a l’exterior, que tot i ser terrible, i malauradament haver-los causat tant de mal i tanta por amb el meu cos, no podia comparar-se amb la tempesta interna que em consumia mentalment.
Igual que en Marc havia estat el millor lloc on podia ser estimada, l’hospital va ser el millor lloc on podia ensenyar i treballar el meu dolor.
Vaig obrir les portes. I vaig deixar que el dimoni sortís de dins meu. I amb ell, va venir la rebel·lió.
Vaig començar a desobeir com una adolescent en plena guerra amb el món. Entrava el mòbil a l’hospital tot i els controls exhaustius. Amagava la medicació durant els àpats malgrat tenir bones vigilants. Fins i tot vaig aprendre a ocultar menjar dins d’un hospital dissnyat per impedir-ho.
Era una cosa impensable en un espai ple d’infermeres que observaven cada moviment, cada ombra sospitosa sota la màniga, cada mig somriure després d’un mos.
Però era ràpida. Àgil. I sobretot, estava embogida.
Després de dinar ens feien dormir. No sé com m’escapava els primers dies, ja que érem sota una vigilància rigorosa. Em tancava en una sala i no parava de moure cadires, com si així pogués fer una mica d’exercici físic, com si així pogués cremar els àpats, com si així pogués cremar la vida que m’entrava cap a dins.
Evidentment, ho van acabar descobrint tot.
Van començar a donar-me les pastilles premsades, triturades, dissoltes en el suc o la iogurtina. Em repassaven totes les butxaques. Buscaven als meus punys tancats. Fins i tot em feien aixecar la llengua després de prendre un glop d’aigua.
Una infermera no es movia del meu costat.
L’hospital, al principi, era un espai tancat on jo no tenia poder de decisió, on tot estava regulat, mesurat, supervisat.
Però amb el temps vaig entendre que, com li vaig dir a en Dadà, el meu fill, aquell lloc no era només un hospital i molt menys un càstig.
Era una escola.
Un espai de possibilitat, on podia reaprendre-ho tot: menjar, comprendre les meves vivències, trobar noves formes de construir en comptes de destruir.
Vaig tenir sort. L’hospital on vaig passar els primers ingressos tenia la calidesa d’una llar. Un pis modernista de l’Eixample, amb sostres alts i rajoles precioses. Això em va portar a pensar que era un punt intermedi entre una casa i una escola, un lloc on, per un temps, em van acollir en una nova família temporal.
Envoltada d’ànimes trencades, compartíem la mateixa expressió. Però cadascuna carregava una història diferent, un dolor diferent. Érem estudiants de vida, fràgils i cansats. La medicació eren els nostres llibres teòrics; els aliments i les teràpies, la pràctica.
El vincle terapèutic, encara que no sempre és fàcil, pot esdevenir una font inavaluable de suport i curació si es nodreix amb cura i compassió.
Vaig tenir sort amb l’Esther, la meva terapeuta, que em va acompanyar en els meus quatre primers ingressos. Algú pot pensar que si em van caldre quatre ingressos no era bon senyal, però va ser tot el contrari. Avui sé que soc viva i aquí gràcies a ella.
Encara que els professionals de la salut mental, com els mestres, han de mantenir una certa distància, reconec la importància de la connexió emocional que vam tenir. Ella es va acabar convertint en el meu millor mirall, en una mà amiga, quasi maternal.
Això em porta a reflexionar: com pot un nen estar ben cuidat sense necessàriament ser estimat? Com pot una persona gran rebre atenció sense afecte? Aquesta distinció ressalta entre les institucions centrades en la cura però que no ofereixen amor.
Entenc que hi ha, i calen, orientacions extremes que limiten la relació terapèutica exclusivament a l’espai de consulta, que hi ha límits que no es poden traspassar per evitar generar una dependència emocional.
Però n’estic segura: sense estima no hi ha cura. Igual que sense amor no hi ha gana.
L’Esther ho va saber fer. Em va posar límits. Em va donar infinites oportunitats. Fins i tot si calia fer-me fora de les sessions grupals quan no hi entrava amb el millor comportament o portava una cervesa de més. D’alguna manera, quan em deia «així no» em sostenia.
I d’alguna manera, sé que em va estimar molt. I diria que encara ara m’estima molt.
Em bressoles
i no tenim cançó,
m’atures el plor
i ja no soc un nadó.
Em fas una abraçada
quan encara no l’he demanada.
M’ensenyes a treure la veu callada,
m’ensenyes a estimar-me.
I no, no ets la meva mare.
A l’Esther
Justícia poètica
© Ivette Nadal
© Pòrtic, 2025
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
