Redacció
«Petricor, el títol del nou treball de VerdCel, remet a l'olor que desprèn la terra mullada després de la pluja. És allò que ens porta als orígens, concepte que envolta l'obra completa», ens explica Alfons Olmo, de VerdCel, sobre el seu nou treball, que tant inclou un disc com un llibre. «Qui perd els orígens perd identitat, cantava el mestre Raimon. Orígens així, en plural, i identitat sense l'article, perquè entenem aquesta identitat de forma complexa i rica. Fa més de quinze anys, amb el treball Sàmara, vaig fer una autèntica immersió en la branca materna, a través d’un personatge cabdal en la meua vida: la iaia materna, alcoiana. Una figura fonamental en una sistema familiar matriarcal, on el iaio havia faltat ben jove. Ara, per posar un poc d’ordre i entendre’m millor, en aquesta segona part i en el conjunt de l’arbre, mire cap a l’origen del meu pare, qui vingué de Granada, i faig una lectura profunda de les capes fèrtils culturals que ens conformen i que tenim als nostres peus.
Un viatge interior i alhora en el temps, a les diferents etapes que ens conformen, fent èmfasi en el passat andalusí, per una banda, i en la nació completa dels Països Catalans (tres cançons dedicades, a Catalunya amb Emboquem el paisatge, al País Valencià amb On naix la blanca llum, i les Illes Balears, amb Illes orientals d’al-Àndalus. Petricor parla d'alhambres i alcassabes, de l'escala que eleva el cel a la terra (Escala d'aigua); de paternitat (La ferida); de constel·lacions familiars (Corriolet); de ser el sud i el nord d'un altre sud; del malson de Jaume I, al-Azraq (El penjoll sencer); de naixements i del cicle de l'aigua (Aiguaneix); del territori dins l’ampolla o del cultiu del vi al Maresme (Emboquem el paisatge); de l'Ovidi Montllor andalús, Carlos Cano (D'oliveres oceans); de Mallorca i les Illes Orientals d'al-Àndalus; de la natura bucòlica colpejada pel canvi climàtic (El verd és més verd); del cos i ànima valenciana (On naix la blanca llum); d'astres que inclinen a abraçar-nos o a marxar (Mitja Lluna i l’estel); tot amb la cirereta musicada d'un poema d'Ibn Khafaja amb paraules de Josep Piera (El riu).» Un n'oferim una cançó:
Fil d’argent,
mitja lluna i l’estel.
En la densa nit, mirall de l’astre.
Paisatge lunar,
els turons trenats,
enferrats per la Bètica meridional.
Gallonet de taronja
penjat al cel.
Flotem damunt la boirada.
Futur telescopi d'amistat.
Planetes circumden connectats.
Vent astral,
energia a favor
o mala lluna, a contracor.
Cel encapotat,
pedra a la sabata.
El camí del bosc és un laberint.
Abracem la por:
desbrava la mar,
es dissol, polsim al got.
Desconeix el cim,
desconeix la vall,
serpenteja fins a l’oceà.
La còlera es fon amb el sol.
A la deriva, abís, formigues, formigó.
Enllaça punts de visió,
fars, constel·lacions, donen l’orientació.
Arrelat al centre del teu interior,
començar a remar, des d'ací, ben fort.
Riu amunt, crit i lluita a contracorrent.
Fluïm amb la vida, som cabal del torrent.
