Alexitímia

Permanència de l’objecte

Me n’adono, tanco els ulls i, en un món on ja no em fas mal, veig clarament com et vinc a buscar

| 22/05/2018 a les 08:36h
Especial: Alexitímia
Arxivat a: Cambres pròpies, Alexitímia

Foto: Simon Evans


Per desè matí consecutiu, la ràdio antiga que fa vida en un dels vèrtexs del pis intenta captar la meva atenció. Ho fa mentre jugo a remenar les restes de cafè que queden al fons de la tassa marró que em vas portar de Praga aquell estiu que semblava no acabar-se mai. Amb les mans encara adormides, rento la copa de vi que va salvar-me la vida ahir a la nit i penso que quina bona idea això de tornar a escoltar la ràdio. Que quina bona idea això de culturitzar-me mentre intento que el caos vital que em rodeja es dilueixi a cop d’esponja i fairy sota aigua calenta.
 
Un psicòleg infantil amb un nom compost i llarg que la meva memòria matinal és incapaç de codificar, explica detalladament que als setze mesos els nens aprenen que les coses segueixen existint encara que les deixin de veure. Desenvolupament de la permanència de l’objecte, en diu, i afegeix que és un dels hits vitals més importants en la delicada i fràgil vida dels nadons. L’escolto una mica sense voler-ho i quan sona la sintonia del final del programa em descobreixo asseguda al sofà, fixant la mirada en algun punt concret de la paret blanca que tinc al davant. Mentre comprovo que encara té les cicatrius dels pòsters que et vaig obligar a arrencar entre crits aquella tarda de juliol que ofegava, m’adono que he fet una cosa semblant amb tu tot aquest temps.
 
M’adono que vaig fer una regressió de vint-i-tants anys el dia que vas dir-me entre sanglots que marxaves i jo em vaig quedar a viure dins l’esquerda que em va aparèixer al bell mig del tòrax. Me n’adono, tanco els ulls i, en un món on ja no em fas mal, veig clarament com et vinc a buscar, et miro sense por i et dic, així cara a cara, que ara sí, que ara ja ho he vist clar. Que he entès que segueixes viu encara que no estiguis amb mi. Que he après que segueixes existint encara que no et vegi. Que estic bé. Que ja no tremolo. I que un psicòleg de nom llarg i compost ha dit avui a la ràdio que això que em passa es diu desenvolupament de la permanència de l’objecte.
 

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
03/09/2018

COMENTARIS

l'article
Anònim, 23/05/2018 a les 17:41
+3
-0
és brillant!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal