Foto: Jaime González
Cadascú té el seu primer carrer. La vorera on passaven àvies que sempre han estat velles i et cridaven pel nom de la teva tieta. I et deien ai fill meu, com passa el temps.
Cadascú té el seu primer carrer, la seva primera estructura de món. L’amor: els renecs dels pares. La felicitat: l’alegria de vendre tres petxines a cent pessetes al replà. La por: saltar la tanca del jardí per recollir la pilota i no saber emparrar-t’hi de nou i que t’enxampin. El final de la vorera: la frontera que –com encara ara– més que protegir-te et temptava.
Cadascú tard o d’hora se n’ha allunyat. I pot ser que tu, com vaig fer jo un dia, et desviïs per no saps quin impuls, passis pel davant de la casa que ja no és teva i hi vegis com un senyor fa girar unes claus en aquell mateix pany. I que te’l miris de reüll, com qui mira un intrús. I que ell la tanqui i se’n vagi, i tu et quedis dissimulant com un estaquirot, fent coses ridícules com seure al replà durant quinze segons. Com intentar esbrinar des de quina alçada ho veies tot, en aquells sis anys.
No hi penso gaire, i no hi tornaria a viure. Només que em fa certa cosa veure com el meu primer món s’ha tornat tan invisible i jo, davant seu, tan estrangera.
