Gemma Ventura Farré (El Vendrell, 1990) ha guanyat el premi Josep Pla amb la seva primera novel·la, La llei de l’hivern. Serà publicada l’1 de febrer per Destino. Mestra de formació, Gemma Ventura és avui la subdirectora d’aquest digital cultural, Catorze. El 2015 va fer el taller Escriure per pensar, impartit per Eva Piquer. El primer text que va publicar a Catorze era un dels deures d’aquell taller: portava per títol els anys que just acabava de fer, Vint-i-cinc. Des d’aleshores escriu textos de reflexió a la secció Postals (Per què viatjo sola, Que creguis en el rampell mig boig, En el pensament d’algú, El cos m’avisa), i a la secció Gent normal (amb relats com La noia insegura). Ha fet un centenar d’entrevistes en seccions com Artesans del temps. Són converses a fons a persones ben diferents: des de pastors (Pep Divins: «Si sabéssim ser pobres, seríem molt més lliures»), neuròlegs (Joaquim Jubert: «Si vols ser lliure, actua com si ja fossis mort») i psicòlegs (Sílvia Tarragó: «Ara hi ha una pandèmia horrorosa, la del pensament positiu») fins a filòsofs (Marina Garcés: «Ser feliç és sentir-te capaç d’espifiar-la»), escriptors (Sebastià Alzamora: «Donar-se un excés d’importància és autodestructiu») i músics (Jordi Savall: «El món funciona malament perquè ens hem oblidat de la bondat»). Reproduïm el discurs que ha llegit a l’acte celebrat a l’hotel Palace de Barcelona:
Bona nit a tothom,
En primer lloc, vull donar les gràcies a la meva mare, per suavitzar els meus atacs d’inseguretat. Al Josep Maria Espinàs, que quan tenia vint-i-dos anys em va animar a escriure i em va ensenyar a observar. I a l’Eva Piquer, que als vint-i-cinc em va obrir les portes del lloc on aprenc i treballo, la revista Catorze.
Avui, dia de Reis, puc dir que la màgia existeix. Escrivint pots fer aparèixer el que ja no tens, pots fer que passi el que mai ha passat, però també: pots sentir com una força t’arrossega. Perquè hi ha un factor més: el misteri. Escriure és confiar en aquell que dintre teu, quatre passes més endavant, et diu: ves cap aquí. I hi vas i, com enfocant un llum a dintre d’una cova, descobreixes i alhora reconeixes.
La protagonista de La llei de l’hivern s’apropa al llit on el seu avi s’està morint. En una habitació freda, físicament està sola, però interiorment, no. He volgut fer un homenatge a l’invisible: com amb el pensament ens podem tocar, guiar, protegir i donar força. I al millor que tenim, la imaginació: el que ens permet inventar-nos no només novel·les, sinó altres maneres de viure i d’estimar. El que, com la literatura, fa existir la diferència. És un agraïment als qui m’han obert una finestra i, apartats del que toca fer, m’han ampliat les vistes, als que m’han recordat que el més important és seguir l’instint, la intuïció, per estranya que sigui. La noia de la novel·la va ser criada per l’avi, que en comptes de dur-la a escola li va ensenyar que dos roures separats, per sota terra, encara que ningú ho vegi, es toquen les arrels. Jo, encara que no les vegi, hi ha moltes persones que ara mateix són en mi. És per això que dic que la solitud no existeix.
Part del llibre la vaig escriure a Escòcia. Allà vaig crear el poble on hi ha algunes de les tares del món d’avui: un home que es provoca la desgràcia, un altre que culpa els altres del que ell fa, un altre que corre dient: no tinc temps, demà ho faré! Un poble on els pobres com a caritat no demanen diners sinó aprovació, on allà on busquen felicitat només hi ha buidor, i on uns s’encomanen les pors dels altres: i doncs, uns pensen pels altres. És a dir, on fugen del més important: ser responsable d’un mateix.
La protagonista s’enamora d’un rodamon amb qui ni tan sols ha parlat: projecta l’amor a un desconegut com una forma de supervivència: quan no tens bellesa a fora, la pots crear endins. Un rodamon com l’ideal d’algú que està completament desaferrat: que només porta el que li cap a les butxaques, que veu la nostàlgia com un insult al present. Un rodamon, potser, per recordar-me que tots som passatgers, i que res ens pertany: tot, els dies, el cos, la roba, els pensaments, tot és de pas. Què queda doncs? El que no es toca però és.
Escrivint pensava: vols dir que el temps el marquen els rellotges? Cada cop tinc més la impressió que no, que hi ha un altre temps que s’escapa dels calendaris, el de la memòria: com un segon a força de recordar-lo el fem durar anys, i en canvi, com un munt d’anys els hem oblidat sencers. Quina és la mesura de les coses? Allò important no és el que dura més, és el que ens acompanya més.
La narradora baixa al soterrani del seu interior: aquell lloc privat i fosc on hi ha allò al que encara no hi hem posat veu. Ensenyant les dues direccions de l’abandó: a vegades ens abandonen, a vegades abandonem. I com, allà baix, se’ns instal·len fantasmes: aquells del passat que no sabem o potser no volem expulsar. Escrivint he mirat la velocitat amb què passa tot. Ara som aquí, i d’aquí una estona cadascú de nosaltres serem en un altre lloc. Avui ens preocupa una cosa i d’aquí a un any l’haurem oblidat. Viure s’assembla molt a ser dins d’un llibre. Com els personatges, estem sotmesos a l’imprevisible. Tenim la fortuna de no tenir el control de tot, que una nit qualsevol, una persona topi amb nosaltres i ens faci de pont cap a una altra vida. No és, també, l’atzar, una forma de màgia?
La llei de l’hivern és aprendre a deixar anar. Acceptar que cada persona té el seu temps: que allò que ve tard o d’hora se n’anirà, i és bonic, perquè voldrà dir que ha existit. És anar a l’interior del fred, i travessar-lo. És el que ara, al gener, ens ensenyen els cirerers: de les branques pelades, d’aquí un temps, hi haurà unes fulles que encara no sabem com seran, però hi seran. És veure que sí, sempre han existit i existiran els hiverns, però mai més n’hi haurà cap igual que aquest.
4
