La noia insegura

Quan li deien que feia una cosa molt bé, pensava: m’ho diu perquè estigui contenta. O: que ximple, no deu tenir criteri. O, terror: descobrirà que soc dolenta.

La noia de la inseguretat en el fons sap que podria fer un quadre boníssim, preciós, fins i tot, la seva vanitat soterrada, tan ben disfressada d’humilitat, li diu que podria passar a la història. O si més no, fer alguna cosa digna, memorable. Es posa davant del quadre en blanc, agafa el pinzell, es queda allà quieta i li ve la veu: no em sortirà, no podré. I mira el terra, veu que hi ha pols, i agafa l’escombra i el neteja, i llavors mira els vidres on mai abans havia vist el rastre de les pluges i va al supermercat a comprar el líquid pels vidres i, és clar, ja li ha passat un altre dia. I a la nit: desgraciada, per què no has pintat? Demà segur, em reservaré la tarda sencera. I l’endemà rega les plantes, truca a aquest, a l’altre, respon aquest mail, atén cadascun dels clients de la merda de botiga on treballa, fa el que toca fer, que prou que ha de guanyar calers per pagar-s’ho tot, i a la tarda, esgotada, s’encanta mirant Instagram, parlant amb aquest, xafardejant aquell, i, au, el vespre ja ha volat. I a la nit, que és quan surten les coses que un ignora de dia, treu la destral, fins que a cop d’insults i pallisses s’adorm. És ben trista la vida de la noia insegura.

La noia insegura s’ha convertit en una dona insegura. Perquè el temps, és clar, passa. I allò del canvi de fase, allò tan infantil de creure que un dia s’obre el teló i patapam, Disney, res, no existeix. Quina estafa, la vida que t’havien projectat, oi? Tot el que t’havien abocat, la mestra, la mare, la veïna, de petita: quin talent, ja ho veuràs. Perquè el talent, noia insegura, era una paraula massa grossa per a tu, te la creies massa, t’imposava, era massa alta i tu massa baixa, potser no te l’haurien hagut de dir mai. I ja n’ha fet quaranta-dos, i veu les de vint-i-u despuntar, fer com si res, amb un aire despreocupat que la irrita, les idees que un dia va pensar. I amb el cor encongit diu: jo ho hauria fet millor, jo, jo, jo. Quin jo tan esquifit. És com si el talent que no ha demostrat mai fos un pastís que li pertanyés només a ella. I la tremolor se li converteix en una ràbia petita, en un microbi que li surt de la boca cada vegada que parla dels que sí. I de tanta nosa que li fa el que no, ja ni toca els pinzells, ni els papers en blanc, ni res: el temps l’ha devorat, o, més aviat, ella ha demanat al temps que la devorés: li ha obert les portes de bat a bat perquè li imposi tot allò que la faci oblidar: obligacions, horaris, feines, presses, gàbies, excuses, coses serioses, tapes serioses. I a força d’anul·lar-se, ha anul·lat el que la feia brillar.

Mireu-la, ja no li fa por el que diran perquè ja no té res a dir. Ja no llença, ni ajorna, ni odia el que fa, el que és, el que no és. La dona insegura, com una moneda que li han pres de les mans, ha vist la vida passar. Encara avui, si mai li preguntessis, quieta, amb els ulls tan plens i tan buits, et diria que tot va ser culpa de la seva inseguretat.