Podria dir que és un experiment. I que el primer que he notat és que allò que em preocupava a Catalunya a Escòcia s’ha fet petit. Petit com es fa allò que mires de lluny. Quatre passes al costat i la primera certesa: el que soc depèn del lloc on soc. I una altra, vertiginosa de tan certa: si em quedés aquí, tindria una altra vida. I mentre veig que res és tan important, aquesta distància m’assenyala què és valuós. Fins i tot fa possible l’enyor: que els qui veig sovint de cop deixi de veure’ls fa que tingui desig de tornar-los a veure.
Hi ha qui m’ha dit: viatges sola? I en els seus ulls hi he llegit: oh, pobra, o: oh, que valenta. Hi he llegit una por que és seva, no pas meva, perquè la soledat no la veig ni com un enemic ni com una forma de coratge. Més aviat diria que és una necessitat, perquè dona espai i temps als pensaments. Això no vol dir que no m’agradi estar amb gent, sinó que em permet veure que igual que puc ser aliada d’un amic, també puc ser aliada de mi. No se’m deixa de fer estrany aquest pànic a no tenir ningú al costat, quan és amb tu que viuràs sempre: amb aquest cos que se t’anirà envellint, amb aquesta veu, aquests cabells, aquesta filera de pensaments mòbils. Està clar que si tingués aquest concepte de solitud, d’entendre com a perillós el desconegut o la falta d’un conegut, això no ho faria. Però és que en el fons em fa l’efecte que sempre estic acompanyada: de les persones que he vist un moment i no tornaré a veure, de les que sí, aviat, algun dia, del poema del Forcano que he subratllat, de l’home elefant de David Lynch que encara em volta pel cap, del que m’imagino que faré, dels dos cérvols que s’han quedat quiets, del salze que creix tort, de la dent de lleó, de l’amabilitat d’un desconegut, de cada nova habitació.
Hi he estat gairebé dos mesos i aquest vespre torno a Barcelona. Després que la Bibiana, que pràcticament no em coneixia, m’oferís casa seva (i una lliçó de generositat), vaig anar a parar a Pitlochry, un poble on veus com espremen els turistes i com els fan anar en ramat de botiga en restaurant. Vaig entrar a una oficina de turisme i vaig dir que el que volia era estar entre arbres. La noia em va caçar ràpid, i per la pantalla em va ensenyar una caseta al mig del bosc: “El poble més proper que tindràs serà a una hora caminant”. I una dona va saltar: “Però si allà estaràs al mig del no-res!” I em vaig dir: ha de ser això. Però, i si ve algú i em mata? I si vaig a caminar i em perdo? Però hi havia el repte, el joc: va, sigues valenta. Vaig dir sí, vaig trucar i em van dir: “Has estat de sort, perquè estava reservada i just aquest matí ho han anul·lat”. I durant dues setmanes per veïns he tingut, a una banda, cabres de banyes rinxolades, i a l’altra, vaques de color bru. Al matí venia a buscar menjar un faisà, que caminava amb una prudència divertidíssima, i a la nit, al llit, sentia els mussols. “A la matinada baixen guineus”, em van dir, però no les he vist. El que he vist és una ovella donant mamar sota un faig i un ocell mort al mig d’un camí. He vist la boira que baixava i els roures que s’alçaven. La molsa a cada renglera, unes arrels en forma de cabells, els verds que la pluja feia d’un altre verd. I el fred de novembre, i el foc que feia cada vespre. I el conductor, que avui m’ha vingut a buscar, m’ha assenyalat la muntanya: “N’hi diuen el gegant que dorm, fixa-t’hi, allò és la boca, allò les mans”. I he pensat: si hagués fet cas a la por, no hauria vist res d’això.
Si el meu món té un perímetre, anar-me’n l’eixampla un pam. Potser no és altra cosa que curiositat: en un bar de Broughty Ferry, el primer poble, la Jillian em va demanar que li ensenyés català, li vaig apuntar tot de frases allà on anota esmorzars i l’endemà em va rebre dient-me: “Bon dia, vols un cafè?”. I em va explicar que el que ella voldria de debò seria ser mestra. Un home em va dir que necessita canviar de feina, que ja no pot més, i un altre, emocionat, em va ensenyar les cançons que havia fet amb un amic: “Serà el nostre primer disc”. I és així com en cada algú hi ha una història: una pena i una il·lusió. I és així com m’he adonat que les persones especials no estan en un sol lloc, n’hi ha un munt amb potencial de ser-ho escampades per tot arreu. I no només això: cada país té una manera de fer. A Escòcia no hi ha casa que no tingui un jardí o l’ampit de la finestra plena de lilàs, begonyes, dàlies, margarides, espígol. “El que feu és regalar bellesa”, vaig dir a una senyora. He descobert una idea boníssima, les charity shops: botigues on la gent dona roba que no fa servir, i tothom, rics i pobres, hi entren, i hi ha qui agafa unes botes per 10 pounds, o una camisa per 2, o uns texans per 6, i cadascuna té el nom de la fundació a què van destinats els diners: Save the children o Cancer research. Els dijous, al Fisherman, al voltant d’una taula, una dona cantava sola, i un guitarrista en provava els acords, i el violinista que just arribava s’hi sumava, i també el noi de la gaita, amb el saquet sota el braç, i després, d’entre el públic, un vell s’alçava i amb les mans a les butxaques cantava una cançó de la guerra, i tots el seguien amb la veu trista i valenta. Davant del riu cada banc tenia la inscripció d’algú que ja no hi és, i en John em va dir: “Quan mori vull ser un banc”.
No tenia res planificat perquè programar el futur és pansir-lo abans d’hora. He fet el que m’he anat trobant, que és una manera d’alimentar la sorpresa i deixar espai pel que pugui passar. L’únic que he procurat ha estat no quedar-me un sol dia en un lloc, sinó com a mínim una setmana, per poder-lo mirar més d’una vegada. I mentre mirava a fora, allò de fora em feia de mirall. Donar-me la possibilitat del silenci ha fet que pogués escoltar millor el meu cap. I això a vegades és amable, i d’altres, d’una desolació completa. Perquè tot és com és, sense la tapa. No és coneixe’m a mi mateixa, perquè això és impossible: a cada moment ets algú altre, sinó ser una mica desconeguda. Si els altres són nous per a mi, jo també ho soc per a ells i de cop em trobo sent algú que no sabia que era. Aquest exposar-me a l’aventura té un altre efecte: em fortifica. La seguretat es torna a forjar: no parlo d’autoestima ni res d’això, sinó de la força que recupero quan m’adono de qui i què té poder sobre mi. I parlo de persones i hàbits, sí, però també, per exemple, del mòbil. Quan vaig arribar a la muntanya, vaig desconnectar-lo. Ni Twitter, ni Instagram, ni Facebook, ni Whatsapp. Perquè em fa ràbia veure com d’addicta n’estic, i el temps que passo mirant ximpleries i creient-me xorrades. Ben aviat vaig notar que tenia el cap més despert. I curiosament, fins i tot em van venir records de quan era petita que no tenia presents.
He estat l’estrangera, la que no domina la llengua, la que sopa més tard, la que ve d’un lloc que a alguns els sona. Per a ells Catalunya és una anècdota, igual que Escòcia ho és per a nosaltres. Al teu poble, en un barri de Barcelona, al menjador de casa teva, pots creure’t vés a saber què, però ves-te’n i tornaràs a no ser ningú. Podria dir que la soledat t’entrena al desaferrament: coneixes algú i saps que desapareixerà. Que el temps de viatjar –al cap i a la fi, com el de viure– té un final, i això fa que els ulls de qui avui he dit adeu a Edimburg els mirés sabent que demà ja no hi seran.
6
