Hi ha una cosa que em fascina: pensar en algú i que aquest algú no ho sàpiga. O al revés: que ves a saber qui estigui pensant ara en mi i jo no en tingui ni idea. És a dir, saber que hi ha un món invisible on existim i fem existir. On ens parlem i toquem sense tocar-nos ni parlar-nos.
Algunes persones viuen en el nostre pensament un segon, d’altres hi estan instal·lades, que les voldries fer fora però no hi ha manera. I prenen la forma que volen i es fan de fum i de carn i t’enreden i t’habiten i van amb tu allà on vas. I au marxa, fuig, però no, vinga a traginar-les. Hi ha les discretes, que només treuen el cap de tant en tant. I és tan suau, tan bonic, que sap greu que s’hi estiguin tan poca estona. Però esclar, el temps que algú s’allotja dins teu no és una cosa que puguis controlar. Hi ha les persones en qui penses molt de tant en tant, com un anell que guardes al calaix i saps que sempre hi serà. I els hi llences un desig: espero que estigui bé. Hi ha les persones que físicament no t’acompanyen però interiorment sí. Les que són una imatge: el moment abans. Les que són una possibilitat que has tastat amb la ment. Hi ha les persones que són fosques, que només de pensar-les et xuclen, i les que et venen amb un farcell de bons records. Les que t’apareixen automàticament, com una factura pendent, i les que retornen quan passes per aquell carrer i penses: com un lloc tan comú pot guardar això nostre.
Cadascú té una casa on ningú més hi té accés. Quatre parets on hi ha mentida, on hi ha veritat. On els altres t’ocupen un temps i un espai que mai sabran.
2
