L’espero a Casa Fuster. Fa poques hores que ha arribat en avió del lloc d’on és, del lloc on viu, Llucmajor. Avui, a Artesans del temps, la secció feta amb la col·laboració del celler Gramona, parlaré una bona estona amb Sebastià Alzamora (1972), autor de Ràbia (Proa), un dels tres llibres finalistes del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. Mentre seiem en les butaques d’aquest saló, parlem del soroll i de l’excés d’estímuls que notem a Barcelona els qui venim de fora. I d’aquí passem a les presses i nervis amb què rodola el món: “Fem un gra massa de moltes coses que no tenen importància. I dins del món de la cultura això passa molt.” La conversa, doncs, comença així.
En el món de la cultura hi ha molta tonteria?
Sí. Molta tendència a encallar-nos en el que és anecdòtic, i tal vegada deixar de banda allò que és important, en el cas de la literatura: llegir.
I què no és important?
Discutir-se, quin és el darrer beef de Twitter, qui té més seguidors, qui guanya un premi o un altre, qui ven més o menys. El rerefons de tot això té a veure amb la indústria, i aquí sí que hem de matisar, perquè les editorials, les llibreries, els autors hem de poder pagar les factures. Però la part quantificable de la cultura deriva en competicions que moltes vegades són de vanitats, d’aparences i de tírries.
Veig escriptors que pateixen per tenir un nom. I ho vesteixen d’humilitat o del que sigui, però estan pendents de si l’altre ven més. La quantificació governa molt la cultura, oi?
Sí, a aquest l’han convidat a tal banda i a mi no, ha sortit en aquesta llista i jo no. Com dius, moltes vegades això s’intenta vestir amb impostures que van des de la falsa humilitat fins a la falsa agressivitat. Però tot plegat acaba sent una petita comèdia sense gaire sentit.
La falsa agressivitat què seria?
Les actituds que pretenen ser fatxendes, prepotents, és allò d’anar a cercar la confrontació amb algú altre i que al final es resol amb bregues de pati d’escola.
El Twitter és el lloc d’això, no?
Sí, però abans ja passava, eh? Els vells del lloc ho recordem: no era tan públic, tot i que ho acabava sent, perquè es traduïa en polèmiques, però el ritme era més lent. Ara la gent respon en calent, i això fa que s’encengui una polèmica i s’apagui de seguida, fins a la següent.
T’afecta?
N’he format part, i no vull fer una altra impostura, que seria la del sobrat, però sí que tinc la sensació que el que diguin de mi ha deixat d’importar-me. M’importaria que diguessin segons quina enormitat, però el que diguin o deixin de dir les persones que no m’importen m’és igual.
Al final veus el teatre de tot plegat.
El veus, i com que el veus, arriba un moment que en lloc de participar a l’obra te la mires una mica des de l’amfiteatre.
Al llibre dius “Tu has vist mai un gos amb la ràbia?”, i més que en gossos jo pensava en persones. N’hi ha que mosseguen a la mínima, i no pel que tu fas, sinó pel que elles tenen a dintre.
Sí, i moltes vegades per efectes desconeguts. En situacions en principi neutres, com anar a comprar al súper o conduir, t’ho trobes molt. Però amb les relacions humanes hi ha molta agressivitat, i sobretot, falta de respecte, com si faltar el respecte fos una manera de dir aquí estic jo. Hi ha una gran saturació del jo.
Per això s’oblida l’altre.
Exacte. I aquesta actitud egocentrada s’ha accentuat a tot arreu: en gent de la cultura i en gent amb poca formació, en gent amb molts diners i en gent amb pocs, en gent amb una situació complicada i en d’altres amb una d’acomodada. És a l’arrel de la nostra societat: tothom té la necessitat de dir aquí estic jo.
Tothom vol ser mirat sense mirar el del costat.
I fins i tot negant el del costat. L’esborro atacant-lo.
És lleig que per haver-te de reafirmar tu hagis d’aixafar l’altre.
Sí, no vaig anar a cap lloc gens selecte a formar-me, però em varen ensenyar que això era lleig. Hem perdut una qüestió fonamental: la idea que vivim amb els altres. Ara arriba a ser contra els altres o en dura competició amb els altres. Aquesta és la ràbia a la qual al·ludeix el títol de la novel·la.
També hi ha la idea de queixar-se o no dir res. Hi ha qui es queixa de tot, i fins i tot utilitza la queixa per reafirmar-se, perquè el mirin.
La queixa és necessària: és una eina per denunciar, perquè qui pateix una injustícia pugui cridar l’atenció i sigui reparat, compensat, atès, escoltat. Però arriba un moment que es converteix en l’argument de l’autoafirmació: a mi no em pots discutir res perquè m’estic queixant. Però potser no tens tant motiu de queixa com el qui tens al costat, que té arguments i no estàs deixant que l’escoltem.
Hi ha certa passivitat en la queixa, per això Twitter em costa, perquè penso: més que queixar-vos, feu. I per altra banda, queixar-te de tot és una mica de mimat.
Sí, gent que ha crescut en un entorn còmode, i quan topen amb dificultats a la vida no se’n saben avenir. Hi ha una fórmula que s’ha posat damunt la taula: tenim dret a. No: la lluita pels drets és molt dura i important i transcendent, i no vol dir que tinguis dret als teus capricis. Els capricis són capricis i els drets són drets. I després hi ha aspiracions que si no es compleixen no és que estiguin vulnerant els teus drets, és que no hi has arribat.
Potser la queixa és la manera de dir: em mereixo això.
Tothom es veu mereixedor de tot el que li considera que li ve de gust. Merèixer o no merèixer són qüestions molt relatives: generalment la vida no funciona amb criteris de justícia, proporcionalitat, equitat.
Et vaig escoltar dir que anar a buscar culpables del que et passa és nociu. Que quan et van enverinar el gos, no valia la pena saber qui ho havia fet. I em feies pensar que la maldat pot ser intel·ligent però també pot ser estúpida.
Sovint és estúpida. La Segona Perifèria va publicar Allegro ma non troppo, de Carlo M. Cipolla, un assaig curt que cerca què caracteritza l’estupidesa, i la compara amb la maldat. Diu: què és pitjor, la maldat o l’estupidesa? L’estupidesa, perquè el malvat generalment té motius per fer el que fa: per això fa el mal. Però l’estúpid se t’escapa de la lògica: és imprevisible, no saps mai per on sortirà. I diu que el malvat acostuma a actuar de manera puntual: és dolent en tal moment i amb tal persona perquè vol aquella cosa. L’estúpid, no: ho és tota l’estona, amb tothom, no descansa.
I tots dos fan coses que poden tenir un mateix efecte: et pot destruir la vida un intel·ligent o un estúpid.
Exacte. A la novel·la, en què també es mata el gos del protagonista, es barregen les dues coses: és un fet malvat i estúpid, i no cal que li busquis explicacions, perquè no en trobaràs cap de satisfactòria.
No sempre cal preguntar-se el perquè?
No. M’han preguntat moltes vegades si vaig saber qui m’havia enverinat el gos, i no. Però és que al final m’és igual: si me n’assabento, què? No prendré una represàlia, perquè seria tan estúpid com ell. Sabria qui ha estat i ja està, però el fet ja s’ha produït.
Preguntar-te el perquè és tornar a situar-te allà.
Sí. Al començament vaig sentir ràbia, en el sentit d’impotència: t’ha passat una injustícia i t’enrabies. Però després et passa i et quedes perplex. Aquest moment de perplexitat el tenim cada dia davant de moltes coses.
Per exemple?
Els qui necessiten autoafirmar-se en contraposició a nosaltres. I dius ara no sé què li ha agafat a aquest. Vivim en un món que ens condemna, almenys a mi, a una perplexitat constant. Hi ha gent que diu que a mesura que es fa gran es deixa de sorprendre, em passa a l’inrevés: cada vegada em sorprenc més. Però bé, al final és la naturalesa humana.
I a la novel·la també parles de l’enveja: “Sobretot la meva mare, em deia sovint que a una persona envejosa se l’havia de compadir, perquè era una persona esclava. Però que també se l’havia d’evitar, perquè era perillosa”. M’agrada molt la idea que si tens enveja ets esclau del teu verí.
Això m’ho deia la meva mare.
Quin bon consell.
Sí, val més que intentem ser comprensius els uns amb els altres, perquè tots tenim motius per voler ser compresos en algun moment. Però som francament intolerant amb l’enveja i la xafarderia. Em foten nerviós.
Què t’emprenya de l’enveja?
És una forma d’expressió de la maldat i de l’estupidesa. Neix d’una mancança d’algú que en comptes de treballar per superar-la, desfoga aquesta mancança posant-se en contra d’algú altre. Ho trobo inacceptable.
A més, que és ben bé una cosa irreal: és una projecció desmesurada de l’altre.
No la trobo gaire disculpable.
I és un indicador.
Sí, em diu bastant de la persona. Algú em pot dir: home, això a tothom li pot passar en algun moment. Fins a un punt sí, però ha de ser un punt molt ben mesurat.
Hem fet una repassada de la brutícia de les persones. Si anéssim a l’altre cantó, què t’agrada o t’atreu més?
Una cosa que m’encanta és el sentit de l’humor. La gent que li agrada riure, potser faig aspecte de seriós…
No, gens.
…però la veritat és que m’agrada riure i m’agrada la gent que riu.
El riure també desactiva moltes coses. Quan tinc un drama ma mare em fa riure i se me’n va.
Qualsevol cosa la pots tractar com a drama o com a comèdia, i si la mires en clau de comèdia, perd moltíssima importància. Hi ha coses que molt difícilment les pots passar pel riure, però la gran majoria, si les mires per la banda còmica, perden pes, i t’ajuda a entendre-les i a viure amb elles. El sentit de l’humor sol estar renyit amb creure’s important. Si penses que el que fas és molt important i que estàs fent una aportació que t’ha de ser reconeguda, perds el sentit de l’humor i tot és un avorriment. I també m’agrada la capacitat de tenir cura els uns dels altres. És bonic perquè és un sentiment que se’ns produeix amb la gent que tenim a prop, però també amb desconeguts.
Com et sents escrivint? Estàs més a prop de la seguretat o de la inseguretat?
Segur, gens. Et diria que m’agrada molt, però posar-me a escriure em fa mandra: miraria pel·lícules o llegiria els llibres dels altres o quedaria amb els amics per fer una paella en lloc d’assseure’m davant de l’ordinador, perquè sé el que m’espera. Però no ho vull dramatitzar: primer de tot ho fem perquè volem. Ningú ens ho demana.
Escrius sobre impactes? Moments que sense adonar-te’n t’han quedat en un lloc de dins, i a l’hora d’escriure, també sense adonar-te’n, és com si hi anessis a parar?
Segur.
El Manuel Forcano em deia que una noia que passa pel carrer d’aquí dos dies potser t’apareixerà als somnis i ni t’hi havies fixat. I que aquesta part d’inconscient que hi ha als somnis a l’hora d’escriure també hi és.
És així. Avui llegia una cosa sobre Agustí d’Hipona i Pelagi, que estaven totalment confrontats pel que deien. Pelagi deia que els humans tenim lliure voluntat, i que la voluntat divina només es manifesta abans i després que naixem, però que durant la nostra vida fem allò que nosaltres escollim, i que no ens hem de lamentar perquè la nostra vida és el resultat dels nostres actes. Cosa de la qual soc molt partidari, però que dut a l’extrem és: si estàs fotut és culpa teva, supera-ho. I Agustí d’Hipona diu que hem de tenir en compte que hi ha parts de nosaltres que no coneixem i que no controlem i que intervenen en allò que decidim. Per a mi els dos tenen raó: perquè tots tenim aquesta força de voluntat que ens permet prendre decisions, i a la vegada tots tenim zones ingovernades i ingovernables que ens infiltren idees, i que ens fan veure que no tot és explicable.
O et fixes en algú i penses per què t’hi has fixat.
Els desitjos, els temors, fins i tot les il·lusions són inconscients i tenen molt a veure amb una part no racional de nosaltres mateixos.
Que bonic, no ho havia pensat mai, que quan et ve una por molt gran no saps d’on et ve.
Sí, esclar. A Mallorca hi ha una dita que diu “La por quan l’has vista de prop no és res”. I és cert. Moltes vegades tens una gran por d’alguna cosa que et va generant una gran expectativa i després quan t’hi trobes dius: ah, només era això?
L’altre dia pensava que les pors més grans que tinc sempre són cap al futur. Del passat no en tinc cap.
El passat no fa por. Com tota la iconografia terrorífica sobre els morts: els morts no fan gens de por, fan por els vius. I escrivint passa el mateix, hi ha les dues forces: la de voluntat, t’has de proposar escriure i idealment fer-ho una mica més bé cada vegada, i després saber que en allò que escrius s’hi filtrarà l’inconscient. I tant en temes com en personatges com en solucions literàries i d’estil acabaràs recorrent a coses que estan dins del teu cap i no ho saps.
I encara sort, perquè si no, series un mecànic.
Clar, si no, no tindria cap gràcia. Això també t’allunya dels teus ideals.
I et despulla?
Sí, et deixa en evidència davant de tu mateix: bé, doncs, fins aquí arribo. Tenia una idea dins del cap que era així de rodona però ha sortit escairada.
Té a veure amb viure. Perquè pots tenir una idea del que et passarà la setmana que ve, però sempre hi ha l’atzar.
Exacte. L’atzar i allò de tu mateix que desconeixes: que no saps quan sortirà ni de quina manera. Però que pot ser bo, també et pot sorprendre per bé.
Quan deies això de les pors, a tu què te’n fa?
No m’he aturat a pensar-ho.
Ara has fet cinquanta anys, quines pors es tenen a aquesta edat?
A Joan Margarit quan en va fer vuitanta li van preguntar això i es va quedar un moment parat i va dir: un que és ruc de jove, si arriba a vell segueix sent ruc.
Que bo.
La meva por seria fer mal a persones que estimo. No ho dic per quedar bé, però és el que em fa més por. I fer-me’n a mi mateix, esclar, però sobretot fer-ne als altres. Ja està. I relacionada amb aquesta, suposo que una certa por de la solitud.
Ah, sí?
Sí, la solitud m’agrada. Soc una persona d’estar sola.
És addictiva, oi? Tinc trenta-dos anys i cada cop m’agrada més.
Sí, jo també ho vaig començar a descobrir cap als trenta. Tenir el meu espai, el meu temps per estar jo i les meves coses m’agrada molt. Però em referia a una solitud més estructural: una cosa és gaudir de la solitud i l’altra és convertir-te en un solitari, i això sí que no m’agradaria. També em faria por convertir-me en un vell rondinaire, i espero tampoc no convertir-me en un vell presumptuós, ni cregut ni petulant. Perquè són coses que de vegades veus i dius: això voldria no ser-ho de cap de les maneres. No convertir-me en un cretí, aquesta és una por que tinc.
És fàcil ser-ho i no adonar-se’n.
Sí, voldria no tornar-m’hi perquè veig que t’hi pots tornar i això em fa por.
Abans, quan deies de fer-te mal a tu mateix, he recordat l’article que vas fer fa temps en què parlaves de l’addicció a l’alcohol. El Miquel Bassols em parlava de l’autodestrucció, que és un instint que tenim tots, jo mateixa torno al que sé que no em farà bé.
Crec que sí, és una pulsió, he estat a prop d’autodestruir-me i això causa un patiment a un mateix però sobretot als que estan a prop. Com que ho he viscut, em fa por que es pugui repetir i faig tot el que puc perquè no passi.
Perquè hi deu haver una temptació?
No, la temptació no hi és. És una cosa pitjor que una temptació. La temptació és molt identificable, la veus de seguida: ara tinc la gola d’això. Però el problema és que quan existeix aquesta pulsió, pot venir de manera encoberta, a través d’alguna excusa. El més habitual és que estiguis content o trist.
Si estàs més dèbil és més fàcil?
Però més que estar dèbil és que no estiguis atent. Ho vaig conèixer a través de l’alcohol, però ho veig amb moltes coses: alguns dels comportaments que hem parlat són autodestructius. Donar-se un excés d’importància és autodestructiu, la necessitat de ser agressiu amb els altres és autodestructiu, hi ha moltes maneres d’autodestruir-se. Les males relacions amb els altres són destructives i moltes vegades sentim atracció per la destrucció. I això reconec que em fa por, perquè causa dolor i no és agradable. Hi ha qui dirà que el dolor està bé perquè és una forma d’aprenentatge, però a través de l’alegria també s’aprèn molt. Aquesta sobrevaloració del dolor no la comparteixo.
Expliques com la memòria et va tornant imatges de quan bevies i aleshores vas sent conscient de coses que no recordaves. Quina relació tens ara amb el qui eres?
Suposo que a cadascú li passa a mesura que fa anys, que et vas veient amb una certa perspectiva, i aleshores tendeixes a repassar allò que has fet. I arriba un moment que no és una qüestió de càstig o d’aplaudiment, sinó de comprensió. Però vaja, també t’adones que has estat prou cretí al llarg de la vida. Per això mateix, si ja ho has estat abans, voldries no ser-ho tant després.
L’Espinàs en parlava a l’hora d’escriure: si escrius d’aquesta manera, escriuràs sempre així.
Sí, parteixes del que tens.
Això també és un antídot contra l’enveja: soc el que soc.
Sí, és que és absurd que envegis el que és un altre, perquè no ho tindràs. És inútil, seguiràs sent qui ets i l’altre seguirà sent qui és. Per tant, parteix del que tu ets i mira de trobar el goig a dintre del que tens.
Hi ha escriptors que m’han dit que, en fer-se grans, tenen por de ser apartats, que els deixin de fer cas. Això et preocupa?
Sincerament, se me’n refot i et diré per què: perquè crec que la literatura no funciona d’aquesta manera. Funciona així la indústria del llibre, que ja he dit que s’ha de respectar perquè una sèrie de persones en tenim el modus vivendi. Ara, la literatura és una altra cosa: m’agrada molt llegir gent que no sabia qui eren i resulta que han viscut fa cent o tres-cents o dos mil anys i jo me n’assabento ara. La gran meravella de la literatura és que va per damunt del temps, i gent que va morir fa molt ara ens diu coses a través dels seus textos.
Potser no és ser-hi sempre sinó que alguna cosa quedi?
Sí, i si no queda res tampoc passa res: hauré aportat el que bonament hauré pogut i si ha servit de res als que ho han llegit, jo encantat de la vida, encara que sigui per passar una estona. El que voldria, posats a demanar un desig, és viure molts anys i escriure sempre: tenir el cap clar per poder fer-ho i que hi hagi algun editor que ho vulgui publicar. Amb això ja faig. Quan tenia setze anys, escrivia poemes i, hòstia, si algun dia pogués arribar a publicar un llibre, i Edicions 62 tenia L’Escorpí, una col·lecció que m’encantava, i pensava: oh, si algun dia pogués publicar un llibre a L’Escorpí. I pam, el primer que vaig fer el vaig presentar al premi Salvador Espriu i va ser publicat allà. Aquí vaig complir els meus somnis com a escriptor.
El grau d’ambició determina el grau de patiment?
La meva ambició literària és gran: a mi m’agradaria ser un gran escriptor. Però intento aprendre dels grans, i dels que no són tan grans, també. Però una altra vegada has de mirar de no caure ni en la mistificació, d’imaginar-te coses grandioses de tu que no són, ni en l’enveja: siguis conscient de qui ets i del que tens. I intento no valorar-me per menys del que soc: oh, soc un pobre desgraciat. No. Però tampoc per més, perquè no té cap sentit.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
© 2021 Sebastià Alzamora i Martín
Publicat per acord amb UnderCover Literary Agents
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions, SLU, Proa
2
