Ha anat així: Manuel Forcano (1968) ha fet una roda de premsa per presentar Arabesc, l’antologia en què ofereix una tria dels poemes que ha publicat durant trenta anys. Hi ha el desig, els cossos, la memòria, la bellesa, el sentit dels dies. Hi ha cites d’Aristòtil: “La història explica el que va passar. La poesia, el que havia de passar”; de Joan d’Apamea: “Et dic més endins dels llavis i la llengua”; de Jalal Ad-din Rumi: “L’amor no és pas com l’or: no el pots ocultar. Els efectes són tan evidents. Jo he vist molts homes sense roba. Molta roba sense homes”. El cas és que mentre l’escoltava encara el volia escoltar més, perquè els qui el coneixen prou que ho saben: és un llumí que, amb magnetisme i màgia, claredat i saviesa, t’apropa a allò ocult. Aprofitant que abans de tornar a Rabat estarà uns dies per aquí, li he proposat de quedar, i m’ha citat al Cafè de l’Òpera. Hi faig cap tres anys després d’haver-lo entrevistat (serà dels poquíssims amb qui hauré repetit). Aquesta conversa forma part d’Artesans del temps, la secció feta amb la col·laboració del celler Gramona.
Què és per a tu el desig?
La mà invisible que ens empeny cap allò que volem. Estem programats per sentir aquest impuls i per caure-hi. És bo no veure’l mai com una cosa dolenta: si ets de ferro, ves cap als imants.
“Què és el que fa que ens agradin els cossos? Això és el primer que cal saber…”, diu Plotí, a qui cites. Hi ha moltes coses inexplicables, una seria per què ens atreu una persona i no una altra.
Són misteris. El cos diu el que vol i és bonic escoltar-lo i saber que t’agraden així o aixà. Et limita molt, però és el que psíquicament hem fabricat en algun moment. No en som conscients, però tot el que vivim ens fa.
El desig també podria ser de viure, oi? Escrius: “Surt i destria bé el gra de la palla. / Ja has desobeït prou el teu desig / Ni que sigui d’una puntada de peu, / obre la porta de l’habitació tancada / on vius”.
Sí, prou de desobeir: de tant en tant has de permetre seguir la senda que el desig et marca, perquè si no, estàs anant en contra del que ets. Facilitem les coses a la natura, perquè si ens reprimim molt, se’ns fan nusos. I és una manera de ser infeliços voluntàriament.
A vegades penso que totes aquestes tròfies d’ansietats i depressions són una conseqüència d’anar en contra nostra.
Sí. Acceptem els desitjos no complerts, com quan en una successió de reis veiem reis il·legítims i ni ens inmutem. En la nostra biografia moltes vegades hem contradit el desig que teníem, i els camins que no hem fet també formen part de nosaltres. Les tròfies neixen quan una veu dins nostre ens diu: “Cap aquí, cap aquí”, i anem en direcció contrària.
El psicoanalista Miquel Bassols pregunta als seus pacients: desitges allò que vols? Perquè a vegades volem el que ens fan voler els altres.
Ens contradim per moltes raons: per l’educació que hem rebut, pel que esperen que fem, i això ens fa anar en direcció contrària al que som. I no, hauríem de ser prou valents per escoltar-nos.
A més, els desitjos mai s’acaben. Quan n’has complert un, n’apareix un altre.
Sí, el cos sempre té un desig que vol deixar de ser-ho. Quan un desapareix, n’apareix un altre.
A l’altre cantó hi hauria l’enyor. Quina relació tens amb el teu passat? Hi ha poemes en què veneres els amors d’abans.
El passat és un món molt màgic: és un llac d’aigua molt quieta, on llances la canya i de sobte pica un peix: és un record. I pot ser un peix bonic, lluent, de plata, o un tauró amb ullals, escates, pues verinoses. I tot neda dins del mateix llac. I el treus de la canya i mires com s’ofega fora de l’aigua, i la ranera que té abans de morir la poses en un poema. Després aquest record es mor, però ja has desat el peix en una pàgina i has escrit com es mou, com brilla, com en obrir la boca et recorda uns llavis i et dius: que bonic aquell moment que vaig viure.
En la memòria a vegades ens inventem els records, els fem a mida nostra.
Però un engany que et fabrica la memòria no és una mentida, és el passat que t’has permès tenir. A vegades amb la memòria transformes coses: això que em va passar ho arrodoneixo i així no em fa tant mal. Treus un peix ple de pues, i dius: mira, hi posaré una ploma de color i així no serà tan dolent. Perquè al final la bona o la mala sort no sabem quina és: els que diuen que tenen mala sort potser no saben la sort que tenen o han tingut. Tot admet moltes lectures, fins i tot el passat. I igual que ho faig amb el passat ho puc fer amb el futur. Em puc imaginar coses meravelloses que em passaran o tragèdies immenses que m’esperen.
Camines cap allò que imagines?
Sí. Plotí té una frase molt bonica: “La nostra ànima es converteix en allò que contempla”. Si de cara al futur només veus coses negres i desgràcies, la teva ànima se’t farà fosca. Però si t’il·lusiones, tindrà una altra llum. I el mateix passa amb el passat: pots mirar-lo amb molta amargor i la teva ànima se’n ressentirà.
Pots fer el contrari, oi? Un moment que fos preciós, en recordar-lo, fer-lo lleig.
Perquè te’n pots doldre: “Ja no ho tinc”. Recordar és recuperar una escena plaent del passat i posar-la a la taula del teu present. I en comptes de “quina pena, ja no ho tinc”, és “torno a tenir aquell peix damunt la taula” i us l’ofereixo en aquest poema.
“Potser / va ser només un dia. / Però el recordo cada dia”. En aquest llac el temps no existeix, perquè un segon en la memòria pot durar anys.
Aquest llac va sempre amb nosaltres: allò que va passar amb aquella persona m’ocupa cada dia un moment. El temps és relatiu perquè un moment que vas viure fa anys pot estar molt present cada dia.
A la presentació deies sovint la paraula bellesa. Em va agradar, perquè normalment la gent es fixa en la destrossa.
És una decisió personal. El món és ple de bellesa, només l’has de voler veure. Tots sabem que el món va pel pedregar, però vull veure les coses belles, vull estar-hi atent, m’hi vull fixar. Un altre decidirà una altra cosa, però jo prefereixo omplir-me’n els ulls. Plotí diu que la bellesa només ens entra als ulls per les formes.
Quina és l’última que has vist?
Unes mans, i un plat de cuina: els colors, les formes, no era només bo, sinó bellíssim.
Això et transforma, oi? El pensament et modela a tu mateix.
Som molt presoners de les decisions que prenem amb nosaltres mateixos. Si decideixes ser afable i anar a favor de la bellesa, vius millor. Cal ser conscients a què prestem atenció, perquè allò que mirem és allò en què ens convertim.
Parlaves d’aquells poemes que et venen com un llamp, com si algú te’ls xiuxiuegés a l’orella.
Sí, saber escoltar, que vol dir saber escoltar-nos. Hem d’estar atents no només al que ens passa a fora, sinó al que ens passa per dins. Viure és combinar aquestes dues atencions: al món extern, que ens omple d’estímuls, i a tot el que això ens provoca dintre nostre. En aquest diàleg és on sento la inspiració.
Com una veueta?
Com una mà que m’atura, perquè quan em passa paro de caminar. O si estic al llit, és una mà que m’aixeca. És una força que em fa canviar el que estic fent. Ve de dins, però el que no sé és per què ve justament en aquell moment. És una mica com els somnis: de sobte somies en algú que fa molts anys que no has vist, però que l’altre dia algú va anomenar. És el mateix: sense ser-ne conscient, algú t’apareix en un somni o una mà per dintre de sobte t’atura i et diu: “Escriu això”. És un moment màgic. No soc una persona creient, però la màgia no deixa de ser una cosa sobrenatural.
On la trobes més?
A la poesia. En un dels poemes nous dic que hi ha versos que tenen efecte d’encanteri: allò convencional, pla i comú es converteix en excepcional.
Quin poema t’ha aturat?
Istanbul: travessava el pont que comunica Gàlata amb Santa Sofia. Recordo que els vaixells passaven i que de cop em vaig aturar i la gent em mirava. Va ser una revelació: veus el poema mentalment i l’has de plasmar en un paper perquè no se t’escapi. Sembla que vinguin dictats, i t’apareixen i els has d’escriure. Però n’hi ha d’altres que no: aquesta metàfora la poso primer, aquest vers el trenco en dues parts. Això és treballar un poema, però hi ha cops que et venen fets.
Istanbul
No sabia que un dia
et compararia amb aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.
Quina relació tens amb la tristesa?
La considero una fàbrica de reflexió. I també una mà que m’invita a sortir-ne. La tristesa t’enfonsa, t’esclafa, et fa pensar el perquè, el com, i et fa prendre decisions. No vols instal·lar-t’hi, per tant, la considero un motor de canvi, perquè et fa prendre decisions per sortir-ne i perquè en el futur no t’atenyi tant. Quan t’arriba l’has de rebre, però alhora fa de motor: t’empeny a fer canvis perquè no torni amb la mateixa força.
A vegades és com si fossis en un matalàs i t’abracés amb una manta.
Però mentre t’abraça has d’anar pensant com et trauràs la manta de sobre. El cap ha de funcionar en direcció contrària a la tristesa. Quan em tregui la manta què faré? I què faré perquè no torni a venir?
Parlaves del pes dels dies.
Plini diu que comptem els dies quan el que hauríem de fer és pesar-los. Veure si de debò els hem viscut a fons, amb categoria, complint els nostres desitjos. Per això quan reflexiono sobre la memòria, miro enrere i penso: allò que em fa mal o allò que he gaudit quin pes té?
És que en el fons jo no puc dir quants dies fa del dia que vaig ser feliç, si era el 2 de febrer o el 4 de maig, però sé el pes d’aquell moment.
Exacte, i ja està, l’únic important és que els nostres dies tinguin pes: perquè hem vist gent que ens agrada, perquè ens ho hem passat bé, perquè estem contents, perquè estem satisfets, perquè fem allò que hem de fer, o al contrari: hi ha dies que els tirem per la pica.
I no pesen ni un gram.
Sí, i és una pena, perquè en el fons els dies estan comptats. L’últim granet de sorra del rellotge no sabem quan caurà. L’únic que podem fer és que almenys tinguin pes.
N’ets molt conscient, d’això?
Sí, soc una persona molt pràctica i la mort no m’espanta. Se m’ha mort el pare, la mare, que són les morts més fortes i profundes que he tingut, però les he trobat sempre naturals. La mort forma part de la vida, i la vida forma part de la mort i no passa res.
I què t’espanta?
Tenir dies sense pes. Però la mort, no: quan s’acabi, s’acaba, i a una altra cosa.
Aleshores els finals, per exemple d’amor, tampoc t’espanten?
Quan s’ha acabat, s’ha acabat. Soc una persona pràctica, i de seguida m’encaro a allò nou que ha de venir. A la presentació es va llegir el poema Hi ha amors, on dic: “Hi ha els amors que encara han de venir, un exèrcit en missió de pau que avança cap a tu armat fins a les dents”. Si se n’acaba un, és que en vindrà un altre més endavant.
Hi ha amors
Hi ha amors
dels quals només et quedes
amb els llocs on els vas viure:
en una ciutat blanca
vas estimar un cos fosc,
i cercaves ser-hi dins
així com en direcció contrària
els minarets van cap enfora.
Hi ha amors
dels quals només et quedes
amb els noms: ara sonen
com països envaïts per una gran potència
i que han desaparegut dels mapes.
L’oblit és un mar sense cap costa.
O només un got begut.
N’hi ha d’altres
dels quals només et quedes
amb els llavis que besares:
el paisatge del goig
ja no saps quin era: cambra sense murs,
desert sense calor, i ara et dol la boca
despullada d’aquella altra.
I hi ha els amors
que encara han de venir,
un exèrcit en missió de pau que avança cap a tu
armat fins a les dents.
Torna a ser què contemples, oi?
Sí, si de seguida contemples que ha de venir un altre amor, segurament arribarà. Hi has d’estar disposat.
L’altre cop em deies que per evitar el soroll, no tenies Facebook, ni Twitter. Segueixes convençut de prescindir-ne?
A vegades em fan dubtar perquè em diuen que em coneixeria molta més gent. Entenc que el món va cap aquí: tothom vol estar connectat, tothom vol opinar, però no ho necessito. Les xarxes demanen temps: de llegir, de contestar, de promocionar-se, i si ho fes, no em quedaria temps per al que vull, que és llegir, pensar, escriure.
Potser et fa mandra això de promocionar-te, oi?
Jo no m’he de promocionar, són els poemes que es promocionen, i és l’editorial la que ha de promocionar el llibre que m’ha publicat. Jo ja l’he escrit.
Es confon, a vegades sembla que hagis de fer de mercader.
Jo soc escriptor, no botiguer. I evidentment, quan vens el llibre i el poeta que l’ha fet l’acompanya, potser ven més, però no és la meva feina, la meva feina és fer-lo. Tota la resta és parafernàlia.
Sovint veig escriptors que necessiten tenir una posició, i estan molt preocupats per ser algú.
Si vols ser no sé qui, i tens ínfules de grandesa, hauràs d’escalar i ser aquí i anar allà. Jo només pretenc ser Manuel Forcano, res més. Em barallo molt amb les paraules: això com ho diràs, i vaig per Rabat pensant quina imatge m’ho pot fer dir. La meva guerra és amb les paraules, per traduir-les en versos, que surtin en poemes i que els meus lectors puguin tenir les mateixes batalles que jo. La resta és soroll. Evidentment, agraeixo molt el marc dels meus amics poetes i del món editorial que m’acull i em respecta. Però no és la meva intenció ni escalar ni arribar més amunt que l’altre ni formar part de cap jerarquia.
És que si no es converteixen en competidors.
Com pots competir quan cadascú fa una cosa diferent? Som escriptors tots però cadascú lluita amb les paraules des del seu furtí, i des d’allà tirem els trets als enemics, que són el silenci, l’oblit i la indiferència.
Què és important per a tu ara?
Tenir temps i tranquil·litat per seguir reflexionant, escrivint i tirant endavant. És d’una enorme satisfacció veure que després de trenta anys de poesia, a molta gent li agrada: anima a fer-ne més. El que passa és que la poesia ve quan vol, i d’ençà que vaig publicar A tocar, el 2019, hi ha hagut un silenci bastant gran.
És important que hi sigui, oi?
Hi és sempre. Però de sobte, la poesia apareix. L’impuls em va arribar a un viatge a l’Uzbekistan, en un campament al mig de les estepes. Vaig notar que havia d’agafar el llapis i la llibreta, perquè m’estava trucant a la porta. I han començat a aparèixer nous poemes, però la poesia ve quan vol.
Estàs en una etapa fèrtil?
Sí, més receptiu, tot el que veig ho puc traduir en imatges. Cada dia quan faig la bossa, hi poso la llibreta i els llapis.
[M’ensenya la llibreta] El tombant de colors sembla la carta dels Reis.
Hi ha alguns poemes. També tinc coses que he de dir en discursos, calendaris.
L’altra vegada em vas dir una frase de Pitàgores: “És obligatori parlar amb llum”. N’hi ha cap altra que hagis vist fa poc que t’hagi enlluernat?
He rellegit Plotí, que és un filòsof que té un tractat dedicat a la bellesa, i és una meravella. Això que t’he dit que la nostra ànima agafa el color d’allò que vols contemplar. Per tant, hem d’anar amb compte: ho podem decidir nosaltres.
Si estic tot el dia mirant el Twitter, em tornaré lela.
Sí, contempla una altra cosa, i la teva ànima ho agrairà. El món té una bellesa que no vull deixar de pescar: les mans que he vist avui, el plat que he menjat.
I és molt privada, oi? Com si tingués fotos dins del cap, les rebobino.
És un canvi d’actitud, d’estar atents a una altra manera de mirar. Plotí diu que la bellesa està en la vista. Si vols trobar bellesa en una cosa, la veuràs.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
© Manuel Forcano
Drets exclusius d’aquesta edició: Raval Edicions, SLU, Proa
Imatge de la coberta: ©Xavier Puigmartí
Pots comprar Arabesc a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
4
