M’aturo al carrer: com és possible que d’un tros de branca pelada n’hagi nascut una flor?
La primavera es prepara a dintre de l’hivern. I penso en la vida futura que ara mateix, sense que ho sapiguem, s’està fent. Com si estiguéssim caminant cap algú, i algú estigués caminant cap a nosaltres. Com si el que estem vivint ens estigués apropant a una porta que encara no sabem, però que tot d’una ens canviarà de casa, o de gent, o de prioritats. Som en el després del que va passar, i alhora, som en l’abans del que un dia apareixerà.
A l’abril tenia una dàlia a la finestra, encara era a dintre el capoll: era ple, gros. Semblava que anés a petar, era evident: no la podia retenir, l’havia d’expulsar. I de la nit al dia, va néixer: els pètals eren tendres, vivíssims, radiants. I mirant-me’ls estava contenta perquè pensava en allò que és perquè li toca ser. És el seu moment, em va dir una veïna. És inevitable, la primavera, em vaig dir.
Estenc els vestits, i me n’oblido: el sol ja els anirà eixugant. Les ungles m’han tornat a créixer. Quantes coses s’estan fent soles, sense que me n’adoni? El lliri que un dia vaig plantar ja té tija i fulles. Penso en qui he estimat, i de cop el noto com si fos d’una altra vida. Tot es va fent, tots ens anem movent: invocant-nos, tocant-nos, allunyant-nos, difuminant-nos.
Encara fa fred, sí, però els ametllers, com cada any, ens tornen a explicar el miracle: a les branques on ja no hi quedava res, s’hi fan flors blanques, delicadíssimes. Vine, vine, primavera. Que vull veure on et manifestes.
5
