Foto: Nuwandalice
I em tanco dins meu com aquelles capses que quan les obres encara n’hi ha una de més petita a dins. I una altra i una altra. I vinga, més i més, i no hi arribes mai. Què hi ha al fons? Tot i l’expectativa, no n’esperis gaire cosa: un anell rovellat, un soldadet poruc, un botó que ha oblidat a quin abric pertany.
I em tanco tan endins que se m’atrofia la veu de no fer-la servir per dir el que vull dir. Que tampoc sé què és. Però jo soc aquí, a deu mil quilòmetres dels altres. Dins les meves cançons de sempre de Spotify, dins la cova profunda del meu llit, dins el tel de fum amb què escric de mi sense dir res de mi, dins el sucre que deixo flotar sobre l’espuma del cafè, dins els ulls dels qui intento despullar abans que em despullin a mi. Dins la distància que, gairebé sense adonar-me’n, deixo entre mi i els altres. Dins l’amagada prudència amb què m’obro a raig. Dins la solitud que em vaig cavant.
Potser seré jo qui algun tindrà el coratge de treure la tapa de cada capsa on em vaig encongint i aïllant. Qui tindrà el valor de descobrir-me diminuta. Potser un dia sabré com soc de debò i no em suportaré. I em voldré divorciar de mi, amb la ingènua esperança de poder ser algú que mai he sigut. Tant de bo que quan em tingui a tocar no em senti tan lluny de mi com a vegades n’estic del món.
