Tast editorial i sorteig

Gina

Llegim un fragment de la primera novel·la de Maria Climent i en sortegem 10 exemplars

| 10/10/2019 a les 14:40h
Especial: Tast editorial i sorteig
Arxivat a: Biblioteca, Gina, L'Altra Editorial, tast editorial i sorteig, Maria Climent
"Sempre havia pensat que en aquella època indefinida coneguda com Més Endavant m'agradaria tenir un fill. Ho havia donat per descomptat, que quan-fos-lo-mo-ment formaria la meua pròpia família. No hauria dit mai que ho hauria de decidir d'esta manera, un dilluns al matí." La Gina encara no té els dos peus a l'edat adulta quan un dia es desperta amb una sensació estranya al cos. Mesos de proves després ha de bregar amb un diagnòstic mèdic greu i inesperat i ha de començar a prendre decisions.

Gina (L'Altra Editorial), la primera novel·la de Maria Climent (Amposta, 1985), és una història plena d'una vitalitat contagiosa escrita amb delicadesa i sentit de l'humor. En sortegem 10 exemplars signats per l'autora. Per participar-hi només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom abans del 16 d'octubre a [email protected] * (Meritxell Maset, Maria Pau Mir, Irene Vall, Màxim Serranos, Gemma del Río, Esther Comamala, Marta Costa, Alba Ruiz, Carla Álvaro i Clara Marcilla són les persones guanyadores).  
 

Foto: Catorze


Un dia vaig aprofitar per fer una de les coses que més m'agradava fer: anar-me'n sola a un bar, demanar el que fos per beure i esperar que em passés alguna cosa. A París ho feia sempre que podia (sempre que la Lucía no volia quedar) perquè tenia la sensació que si no em passaven coses tota l'estona estava desaprofitant la vida. Normalment anava als barris més bonics i més de moda, Le Marais o Montmartre, perquè tenia la impressió que allà hi havia d'haver la gent més interessant, però aquell dia em va fer mandra i vaig baixar al bar que hi havia més a prop de casa, on no havia entrat mai, per cert. Le Gouleyant, es deia. Em vaig demanar una bière pression i em vaig quedar assentada a la barra. En aquella època no hi havia internet als mòbils i l'únic que tenia per distreure'm era una llibreta on anotava tot lo que em passava pel cap, i un llibre, recordo que estava llegint poesia de Bukowski, en el que al meu bagatge breu i a mi ens semblava que era el descobriment més gran de la història de la literatura.

Llavors va passar una d'aquelles coses que només passen a les pel·lis: vaig vore entrar-hi una dona d'uns trenta-llargs, amb los cabells curts just per baix de l'aurella i tenyits de platejat. Duia un barret roig que era més aviat una boina i un abric de llana fosc, una bossa gran que semblava que havia de pesar i un paraigua tot i que no plovia. Era alta com jo, duia uns texans negres cenyits i una brusa ocre una mica oberta per l'escot. Era l'Elizabeth, no en tenia cap dubte. Vaig obrir els ulls com volent dir mira'm i reconeix-me. Va acostar-se a la barra, prop d'on estava jo –que continuava mirant-la, molt probablement amb aires de psicòpata– i va demanar-se una copa de vi rosé. Rosat???, vaig pensar mentre intentava suavitzar-me les faccions per fer menys temor. Abans d'apropar-m'hi i pronunciar aquell nom que em continuava semblant tan preciós, vaig anotar a la llibreta que de vegades és massa tard quan t'adones que allò que has estat buscant ho tenies just davant dels nassos, i que d'altres, no. Va aixecar el cap del diari que fullejava:

–Je suis Gina, tu te rappelles de moi? Coneixia la teva mare.

–Mon dieu, tu n'es plus une petite fille, toi! –Tenia la veu suau, tranquil·la, no gens estrident i una mica greu, semblava haver oblidat el català una mica més, per això li vaig dir que em podia parlar en francès. Ja m'agradava. M'enamoro, ho hai de confessar, també per l'accent i el to de veu de les persones.

Li vaig explicar que feia uns mesos havia anat a l'adreça que m'havia donat però no l'havia trobada. Que s'havia mudat, claro. Ara vivia a quatre cantonades d'allà, més a prop de la seua faena. Treballava en una llibreria. No era seua, però com si ho fos, me va dir, era d'una dona gran que es deia Gladys i que no tenia família, que era com sa mare. I això em va fer com una mica de mal i una mica de bé d'escoltar. Perquè jo vaig conèixer sa mare i no es deia Gladys. Però m'agradava saber que hi havia una senyora que li feia de mare. Duia els llavis pintats de roig però no duia més maquillatge, cosa que em va estranyar. Com més me parlava més m'hauria agradat ser ella, o haver-me quedat a viure amb ella, o haver-m'hi casat. No ho tenia clar. No sabia què era exactament lo que em fascinava ara i que ja feia anys que em fascinava d'aquella dona, a pesar d'haver-la vist només una vegada. Era soltera, vivia sola i no tenia fills. Llegia molt, me va dir, amb això i uns pocs bons amics en tinc prou. No necessites gaire res més per viure tranquil·la. Com més pompositat donis a la vida, més se't pot complicar. I els problemes ja venen sols. El meu germà sí que ha tingut fills, dos nens, viuen els quatre a Aubergenville. I a mi em va fer riure una mica perquè em va semblar que el nom del seu actual poble s'assemblava a Masdenverge. Es veien sovint.

Vols que sopem juntes?, em va proposar. Tinc formatges i un vi negre i ara comprarem una baguet de camí. No fas cara de menjar gaire més, tu. No sabia com s'ho havia fet una vegada més aquella dona per haver-me fet sentir a l'altura. Me tractava d'igual. En la meua cursa, que havia començat ja feia anys, cap a la maduresa precoç, ella em deixava guanyar. Me feia sentir com el que volia ser: una persona adulta.

Tenia un apartament menut, hi havia una estora peluda d'un color gris fosc a joc de nou amb los seus cabells que ocupava tot lo terra del menjador, on també hi havia un sofaret de color negre i una taula d'aquelles que es pleguen contra la paret si necessites més espai. Com que hi era jo, la va obrir perquè hi sopéssem. Si no, menjava dreta a la cuina o assentada a la tauleta del sofà, que era d'aquelles que s'apuja la tapa i llavors van a l'altura de poder menjar-hi a gust, me va dir. L'Elizabeth era dissenyadora de roba. M'ho havia explicat de camí. Havia arribat a tenir una firma i a guanyar molts de diners, quan tenia una mica més de la meua edat, però havia arribat a un punt que no li compensava, segons me va confessar, concedir entrevistes, passar quatre de set nits fora de casa, haver-se de follar certs personatges per accedir a certs contractes; esta era la part que més l'havia desencantat. La seua firma s'havia dit Tabalec™. Me va explicar que esta paraula sempre li havia sonat i no sabia de què ni què volia dir però que a l'hora de pensar un nom per posar a la seua marca, li va venir això al cap. (Hores després vaig poder associar la mort de son pare a este mot.) Jo li vaig explicar que un tabalec, a Masdenverge i rodalia, volia dir un bac, una caiguda, una morrada com d'aquí a demà.

Vaig tenir la sensació d'haver fet una mica el pena quan me va preguntar quina música t'agrada i vaig contestar que Pixies i Placebo mentre ella ja estava posant un CD de música clàssica d'un compositor que es deia Mahler. Aquest compositor t'ho fa sentir tot, Gina, tot a la vegada. Vam continuar xerrant, sobretot ella. Jo sempre he tingut més gràcia per escoltar que parlar i tampoc és que als vint-i-un anys tingués massa coses interessants a dir, o això em semblava. Jo m'esforçava amb el francès i ella deia que estava prendada del meu accent. Quanta gent hi ha al món que et conegui absolutament com ets, sense filtres, me va preguntar. No ho sé, vaig contestar mentre comptava mentalment les meues companyes de pis, ma germana i les dos millors amigues del poble. Sis, en són sis. Doncs ja veuràs que d'aquí uns anys no en tindràs cap. Ja veuràs que d'aquí uns anys no et coneixeràs ni tu. Estàs en els últims anys abans de convertir-te en una desconeguda, intenta passar-t'ho bé. Tantes certeses com tens ara, se't desmuntaran com un castell de cartes. Quan et fas més gran, ma chérie, em va dir mentre m'acariciava la cara, veus la vida com una lluita fatigosa amb qui negociar: jo no me la complico, ni tan sols cerco il·lusions, a canvi, tu em deixes viure tranquil·la. Si et poses a gratar l'ànima, és pitjor; de vegades supura. Recordo que em va inquietar moltíssim esta frase.

–Hi he estat pensant i mai he arribat a cap conclusió, per això no t'he escrit en sis anys.

–Sobre què? –Oh, ella no se'n recordava.

–Sobre per què a ta mare la cridaven sinyor Maria, en masculí.

–Li deien així? Per què?

–No ho sé, és això el que havíem de parlar per carta, no te'n recordes?

–Mira, t'ho diré, per què: perquè la meva mare es va quedar òrfena de mare als quatre anys i de pare, als nou. I es va haver de quedar a viure amb els veïns, que se la van endur a París perquè el pare d'aquella família estava perseguit pel règim. Es va casar amb el fill de la casa, el meu pare, que va morir als trenta-quatre anys en caure d'una bastida mentre treballava. Es va quedar vídua amb dos nens petits i sense diners. Quan va voler tornar a Catalunya, el meu germà i jo érem adolescents i ens hi vam negar en rodó. Ens vàrem barallar per aquest tema durant uns quants anys, fins que jo vaig fer els divuit. Llavors va deixar el meu germà al meu càrrec i va marxar, cosa que no li vam perdonar i des que va marxar aquell vespre, no la vam veure en vida mai més. No la vam visitar ni un sol cop i va morir de càncer sola. I si a la meva mare, quan arribava a aquella caseta humil on passava els estius, les veïnes la cridaven sinyor masculí-Maria crec que li devia importar un rave. Crec que la meva mare s'havia mort per dins tantes vegades que no estic segura que li importés morir-se l'últim cop. Potser l'hauria ajudat una mica a fer les paus amb la vida que nosaltres haguéssim aparegut en algun moment, cap al final, a recordar-li que ho havia fet bé, que havia estat una bona mare i que l'estimà… –A mitja paraula es va posar a plorar i vaig tenir la impressió que allò tan gros que m'acabava de dir, encara no ho havia plorat. Que mai havia posat paraules a la culpa. Que aquell dolor profundíssim feia molt de temps que necessitava ser expressat i me'l va abocar a sobre en un espaitemps que em va agafar de sorpresa.

Li vaig anar a buscar un got d'aigua i li vaig posar una mà a l'espatlla. Me vaig ajupir fins a l'altura dels seus ulls i li vaig dir c'est bien de pleurer, ma fille, amb aquella distància suficient que et proporciona una altra llengua per no adonar-te de si estàs creuant certs límits de l'estima. Se'm va abraçar, continuava sanglotant sense consol i, mentre li acaronava els cabells platejats amb una mà, amb l'altra li vaig allargar el tovalló de paper amb què s'havia torcat los llavis pintats tot sopant. Sort que es va adonar que per a mi la posició era entre incòmoda i ridícula: estava agenollada només d'una cama, com si fos un cavaller jurant fidelitat a una reina; i va baixar de la cadira per asseure's a la catifa amb mi, on va continuar plorant, el tovalló ja ben moll de pena a hores d'ara, i em deia mentre em confessava a l’orella, je suis seule, Gina, je suis seule parce que j'ai peur de l'amour, j'ai peur de la vie. I a mi, en aquella tessitura, no se'm va acudir res millor, per curar-li la pena, que donar-li amor. I, com un acte reflex, quan me va soltar una mica i mos vam quedar cara a cara a l'altura de la catifa, li vaig acariciar la galta i tot seguit li vaig fer un petó a la boca que encara avui tinc gravat al cervell.

Suposo que des del seny que et dona l'edat o potser perquè vaig pixar un bon tros fora de test, me va fer el que em va semblar un somriure condescendent, entre tendre i llastimós que per a mi en aquell moment va voler dir: on vas, criatura. Val més que me'n vagi. Sí, així acabaré de plorar jo sola. Gràcies per tot. Gràcies a tu. Tens un e-mail?, li vaig demanar ja pensant mentalment el discurs de disculpes que li escriuria per allò que acabava de fer. No, i no en vull, d'e-mail, jo. Anota't l'adreça de la llibreria, allà sabran on trobar-me si m'envies una carta. Carta que tampoc no li vaig escriure.

L'endemà no li vaig explicar a la Lucía ni a ningú el que m'havia passat aquella nit amb l'Elizabeth. Ni tan sols ara tinc gaire clar què em va passar. Tan paregut a les papallones a l'estómac quan me besava un noi que m'agradava, tan diferent a la vegada, tan millor.



* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d'enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal. 
 
 
 Gina


 © Maria Climent Huguet, 2019.
 © d'aquesta edició, L'Altra Editorial.

COMENTARIS

Admiracio
Tardor jove, 15/10/2019 a les 12:34
+1
-0
Profunda, sincera, fresca.....vital.
GINA
Maria Rosa Juan, 28/10/2019 a les 18:35
+1
-0
M'ha semblat motivador i ha obert, encara, més la meva curiositat.
Voldria saber si s'ha editat en ebook, en català. He mirat a Amazon i només la tenen en castellà. Em semblaria un un anacronisme no llegir-la tal i com la va escriure originalment.
Moltes gràcies,

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat