Mossega't la llengua

Punt i a part

La incertesa li produïa el vertigen de l'equilibrista principiant

| 03/06/2020 a les 09:30h
Especial: Mossega't la llengua
Arxivat a: Cambres pròpies, Laura Gost, Mossega't la llengua

Foto: Cody Black


Abans de sortir de casa, comprova que dins la bossa de mà hi du la cartera, que dins la cartera hi du la targeta de crèdit i diners en efectiu, i que just al costat de la cartera, ben al fons de la bossa, hi ha afegit el gel hidroalcohòlic, els guants, un llibre per al temps d'espera, uns cacauets i uns auriculars. El mòbil el té a la mà, i el desbloqueja amb l'empremta dactilar quan encara és al rebedor, només per confirmar que, efectivament, l'estudi de tatuatges és a la mateixa direcció que ahir, i que falten vint minuts per a la seva cita amb el tatuador, és a dir, cinc minuts menys que la darrera vegada que ha mirat l'hora allà on es troba ara, dreta vora la porta, mòbil en mà i a punt de sortir. 

 
Ha decidit tatuar-se un punt i a part, i així li va dir al tatuador quan va trucar a l'estudi per demanar cita. Que si era conscient que alguns confondrien aquella taca rodoneta i diminuta amb una piga, va voler saber el noi, després d'haver preguntat dos cops què era que volia tatuar-se, exactament. I ella va respondre que sí, que i tant que n'era conscient, i que fins i tot estava disposada a conviure amb la possibilitat que algú es pensés que allò que duia tatuat no era cap punt i a part, sinó un punt i seguit precari, transitori, sense entitat pròpia, sotmès a una eterna dependència sintàctica envers els sintagmes precedents i posterior.
 
El punt i seguit, pensava ella, semblava que demanés perdó per existir, mentre que del punt i a part se'n respectaven els silencis, les cadències i el tarannà contundent, taxatiu. Secretament, confiava que el fet de fer-se aquell tatuatge l'ajudés a reafirmar-se en les certeses que no tenia, a tancar bé els finals, a emfasitzar la radicalitat de les transicions, tal com li havia recomanat aquell familiar que ella respectava tant i de qui n'envejava la fermesa. No em sento còmoda amb la incertesa, però tampoc amb la certesa, li havia dit ella una vegada. I era cert: la incertesa li produïa el vertigen de l'equilibrista principiant, però l'excés de certeses l'ofegava i la feia sentir feixuga, densa, ancorada a una terra adobada contra el dubte.
 
En aquest cas, viu com si tinguessis les certeses tatuades a la pell, sense qüestionar-te-les, havia dit ell llavors; si no ho fas, estàs perduda, havia afegit després, serè, sòlid, segur; amb la clarividència de qui no dubta perquè no li ve de gust; amb la impunitat de qui no s'equivoca perquè no li agraden els errors ni la culpa ni la penitència; amb l'anticipació de qui viu amb un llistat de respostes irrefutables per a les preguntes que encara no li han formulat. Ell era tan sòlid com un signe d'exclamació, però tenia l'ascendent d'un punt i a part: al capdavall, de manera intencionada o accidental, cap subjecte ni cap predicat podien créixer forts al seu voltant.
 
Passen cinc minuts més i ella s'afanya a agafar la mascareta que haurà de dur posada en el seu trajecte cap a l'estudi de tatuatges. I és llavors, confosa i plena d'impotència, que s'adona que no és capaç de decidir-se entre la mascareta bonica, personalitzada i gruixuda que li resulta excessivament calorosa, i la mascareta lletja, quirúrgica i mainstream amb aquells elàstics que se li claven rere les orelles i que li fan mal. Dubta tant que acaba decidint que no sortirà de casa, així que marca el número de telèfon que va guardar a l'agenda i confirma al noi tatuador que sí, que ella és la noia que es volia tatuar una piga, però que al final no se'n farà cap, de tatuatge, i que potser ella no té tantes certeses com el seu familiar, o no tan sòlides com per fer-ne sentències de tinta al canell o al turmell, i que potser no en necessita tantes, ella, de sentències i de certeses, perquè si no, no tenen gràcia ni la vida ni els tatuatges.
 
Quan penja el telèfon, ella somriu i es demana si, ben mirat, no tatuar-se res seria gairebé com tatuar-se un espai buit, una pàgina en blanc. S'ho demana i no se sap respondre, i la incertesa li sembla sobtadament balsàmica i estranyament tranquil·litzadora: com a mínim, molt més que l'expectativa de deixar que una agulla li cremi la pell per dibuixar-hi una taca com les de naixement però sense la seva èpica.

COMENTARIS

Punt i a paet
Anònim, 06/06/2020 a les 15:28
+3
-0
Cada escrit de Laura Gost, m'ajuda a reafirmar que m'encanta com escriu. Brillant

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer
Imatge il·lustrativa
Un documental recorre la vida d'una actriu magnètica que va abandonar el cinema als 36 anys