Punt i a part

Foto: Cody Black

Abans de sortir de casa, comprova que dins la bossa de mà hi du la cartera, que dins la cartera hi du la targeta de crèdit i diners en efectiu, i que just al costat de la cartera, ben al fons de la bossa, hi ha afegit el gel hidroalcohòlic, els guants, un llibre per al temps d’espera, uns cacauets i uns auriculars. El mòbil el té a la mà, i el desbloqueja amb l’empremta dactilar quan encara és al rebedor, només per confirmar que, efectivament, l’estudi de tatuatges és a la mateixa direcció que ahir, i que falten vint minuts per a la seva cita amb el tatuador, és a dir, cinc minuts menys que la darrera vegada que ha mirat l’hora allà on es troba ara, dreta vora la porta, mòbil en mà i a punt de sortir.

Ha decidit tatuar-se un punt i a part, i així li va dir al tatuador quan va trucar a l’estudi per demanar cita. Que si era conscient que alguns confondrien aquella taca rodoneta i diminuta amb una piga, va voler saber el noi, després d’haver preguntat dos cops què era que volia tatuar-se, exactament. I ella va respondre que sí, que i tant que n’era conscient, i que fins i tot estava disposada a conviure amb la possibilitat que algú es pensés que allò que duia tatuat no era cap punt i a part, sinó un punt i seguit precari, transitori, sense entitat pròpia, sotmès a una eterna dependència sintàctica envers els sintagmes precedents i posterior.

El punt i seguit, pensava ella, semblava que demanés perdó per existir, mentre que del punt i a part se’n respectaven els silencis, les cadències i el tarannà contundent, taxatiu. Secretament, confiava que el fet de fer-se aquell tatuatge l’ajudés a reafirmar-se en les certeses que no tenia, a tancar bé els finals, a emfasitzar la radicalitat de les transicions, tal com li havia recomanat aquell familiar que ella respectava tant i de qui n’envejava la fermesa. No em sento còmoda amb la incertesa, però tampoc amb la certesa, li havia dit ella una vegada. I era cert: la incertesa li produïa el vertigen de l’equilibrista principiant, però l’excés de certeses l’ofegava i la feia sentir feixuga, densa, ancorada a una terra adobada contra el dubte.

En aquest cas, viu com si tinguessis les certeses tatuades a la pell, sense qüestionar-te-les, havia dit ell llavors; si no ho fas, estàs perduda, havia afegit després, serè, sòlid, segur; amb la clarividència de qui no dubta perquè no li ve de gust; amb la impunitat de qui no s’equivoca perquè no li agraden els errors ni la culpa ni la penitència; amb l’anticipació de qui viu amb un llistat de respostes irrefutables per a les preguntes que encara no li han formulat. Ell era tan sòlid com un signe d’exclamació, però tenia l’ascendent d’un punt i a part: al capdavall, de manera intencionada o accidental, cap subjecte ni cap predicat podien créixer forts al seu voltant.

Passen cinc minuts més i ella s’afanya a agafar la mascareta que haurà de dur posada en el seu trajecte cap a l’estudi de tatuatges. I és llavors, confosa i plena d’impotència, que s’adona que no és capaç de decidir-se entre la mascareta bonica, personalitzada i gruixuda que li resulta excessivament calorosa, i la mascareta lletja, quirúrgica i mainstream amb aquells elàstics que se li claven rere les orelles i que li fan mal. Dubta tant que acaba decidint que no sortirà de casa, així que marca el número de telèfon que va guardar a l’agenda i confirma al noi tatuador que sí, que ella és la noia que es volia tatuar una piga, però que al final no se’n farà cap, de tatuatge, i que potser ella no té tantes certeses com el seu familiar, o no tan sòlides com per fer-ne sentències de tinta al canell o al turmell, i que potser no en necessita tantes, ella, de sentències i de certeses, perquè si no, no tenen gràcia ni la vida ni els tatuatges.

Quan penja el telèfon, ella somriu i es demana si, ben mirat, no tatuar-se res seria gairebé com tatuar-se un espai buit, una pàgina en blanc. S’ho demana i no se sap respondre, i la incertesa li sembla sobtadament balsàmica i estranyament tranquil·litzadora: com a mínim, molt més que l’expectativa de deixar que una agulla li cremi la pell per dibuixar-hi una taca com les de naixement però sense la seva èpica.