Foto: nik radzi
Mentre sonen els senyals horaris de les sis, el cotxe travessa la comarca per la carretera desdoblada. Fa una brisa fresca i la llumeta taronja em recorda que hauria d’omplir el dipòsit. Aturo el motor en una benzinera de les d’ara, sense paraules i amb ordinadors qustodiant les mànegues. Encerto el número de sortidor i hi fico un bitllet de vint. En aquella pausa, amb la mirada fixada en un punt borrós, s’hi concentra tot l’embolic del món. Mentre poso combustible, penso en les meves sorts i les meves desgràcies. Sense parar-hi gaire atenció, salta el clic, les retinc i torno a pujar al cotxe.
Hi visc moltes hores, aquí dins. És una casa petita, una cabanya, un refugi. No em va interessar passar gaire estona triant-ne el model, ni la marca, ni els detalls. No té gaires comoditats, d’ell fins i tot me’n diuen que és estret i malgirbat, però me l’estimo, potser massa. Al cap i a la fi és un cotxe, i se’m gasta cada cop més, i ja no em preocupen ni els cops ni les ratllades de carrers estrets, d’aparcaments impossibles, de camins sense asfaltar.
No sé si és l’evidència del pas del temps, la contundència del moviment quan deixo enrere els paisatges nous. No sé si és la conversa muda amb la ràdio o l’optimisme de l’avenç, d’un tros de metall i alguna cosa més que funciona bé quan va cap endavant. Aquí he resolt els grans problemes de la vida, he imaginat com enfrontar-me als monstres, com ser un ocell en un cel que a vegades queda tan petit. He plorat abans de saltar tots els abismes i, finalment, els he sobrevolat. I he arribat sempre a casa, tocant de peus a terra, respirant profundament, que potser és el més important.
