Postals

Farrera, el lloc on he trobat el temps

De fer les coses a poc a poc aquí se’n diu fer-les a plaeret

| 02/09/2020 a les 00:30h
Arxivat a: Cambres pròpies, postals, Farrera
 
Igual que et pots enamorar d'una persona, et pots enamorar d'un lloc. Pel que sigui, hi connectes més. Ho vaig descobrir a Irlanda i ho he redescobert al poble on vaig anar a principis d'agost sola i sense esperar-ne res: Farrera.

 
El temps no se m'ha endut corrents, sinó que m’ha deixat viure dins seu. He vist com creixia la flor d’arran les escales de casa Ramon, he vist com creixia la lluna: ara n’hi ha mitja, ara és sencera, ara s’aprima, avui no hi és, i torna a aparèixer com una ungla. Un vespre, cansada d’escriure, vaig sortir al balcó i hi havia dos núvols com dues flames llargues i vermelles. Vaig córrer escales avall per veure-les, i al cap d'una estona, passejant pel carrer, un veí em va dir: has vist, abans, quin cel? Ostres, sí, eh? I amb quin desconegut parles del cel?
 
Els primers dies, després de sopar, amb la Iolanda, la Glòria, la Marina i el Rubèn vam anar al punt de la carretera on no arriba la llum dels fanals i davant de Burg, que és un poble que sembla un pessebre, ens vam repartir el cel perquè cadascú vigilés si pel seu racó passava un estel. Eii!! Ara!! Aquí!! I tots ens giràvem, i ai, l'he vist, però és que no havia pensat el desig. Hi ha tot de moments petits: la Idòia tocant Roger Mas a l'ermita on una roca fa d'altar, les vegades que no podia parar de riure amb el Rubèn, els àudios amb la Teresa després que marxés, caminar pel bosc de nit amb la Laura i ai, quina por, tornem. Els qui m'han ensenyat que això és l'Ossa Major, i allò, Júpiter. Quan algú de fora va preguntar per on ve aquí la pluja i algú d’aquí va assenyalar-li una muntanya: per’llà. El migdia que volia baixar al forn de Tírvia, i un paleta m'hi va dur en cotxe i em va dir: a les cases d’aquí posem els adornos senzills, i després, tornant caminant amb el pa calent sota el braç, que l'anava pessigant molla a molla, de l'esgotament d'inventar-me dreceres em vaig despullar per banyar-me al riu, i vaig veure algú amunt i, merda, vesteix-te, i ai, que se'n va, i vaig anar a buscar-lo per preguntar-li quin camí havia d’agafar i ell, que era un pagès, alt, gros, robust, em va dir: jo no puc anar descalç com tu, que tinc els peus sensibles.
 
A Farrera no hi ha ni bars ni botigues, i amb prou feines, cobertura. Però hi ha el llibre del Marçal, l’últim pastor que va néixer aquí, que quan es va morir la seva dona, la Generosa, cada vespre pujava al cementiri i li explicava en veu alta el que havia fet aquell dia, i qui passava per la vora ho escoltava. I feia el camí, encara que nevés, cap a ella, i cuidava la terra de sobre la tomba, i ara ell està enterrat a la del costat. I què és l’amor, si no això.
 
Una nit algú em va explicar que fa tants anys, veient el cel, d'un rampell de lucidesa va deixar la parella i la feina per venir a viure a la muntanya. I vaig pensar: quantes vides poden cabre en una vida? Podem canviar d'escenari, de gent? Podem tornar a començar? Cal fer un canvi per tornar a sentir-nos vius? Quin? Per què costa tant ser valents? Caminant he pensat que no vull viure la vida, vull viure el present. Vull concretar la meva atenció al que passa i al que faig ara. I és per això que a vegades mentre escoltava algú, em concentrava en aquell moment, perquè sabia que, com tot, desapareixeria. De fet, he vist com pujava la boira que, com un llençol, tapava els avets, i una oreneta, que era un puntet negre, la travessava fins ser blanca.
 
Aquí he trobat pistes del que és la vida: les mosques van a la llum. Una pedra sobre una altra fa una casa. El cel més bonic dura poc més d’uns segons. De fer les coses a poc a poc aquí se’n diu fer-les a plaeret. L'Arnau, encara que fóssim cinc persones, cada vespre s'ha vestit de cuiner, ha guarnit la taula d'espelmes i flors i ha fet plats espectaculars. I he pensat: facis la feina que facis, només té sentit fer-la així. I mentre sopàvem m'he sentit dir: No dic res perquè estic pensant en el gust del plat. He notat l’enyor petit i discret del diumenge, quan les persones amb qui amb tres dies havíem parlat del que costa parlar, marxaven amb el cotxe per sota l'arc de pedra. I com que no sabia si marxar també o no, pensava: per què te n’has d’anar d'allà on estàs bé? I tornava a picar a la porta del despatx del Lluís, podria...? Has tingut un cop de sort: ha quedat una habitació lliure.
 
Jo, que necessito fugir per sentir que encara podria tornar a començar, a Farrera he viatjat estant quieta: en un poble de quatre carrers era com si cada persona em dugués a un lloc nou. I ho tinc clar: no m'interessa la gent, m'interessen les persones. No vull viatjar per anar d'aquí a allà, en tot cas per ser aquí i per ser allà. Perquè al final només trobes a faltar les coses que t'has sentit una mica teves. Amb la dèria de voler-ho saber tot, he après a posar nom al que m’envoltava per poder posar el meu nom entre el que m'envoltava. I això són els clops, i això els bedolls i allà s’hi fan falgueres i el que sents de nit és un mussol. De fet, tenia un costum: a mig matí comptava fins a tres i em submergia a la bassa d'aigua freda, i un dia, mentre xerrava amb la Paquita, ella, mirant les muntanyes, em va dir: si vius aquí, acabes sent un arbre més.
 
Me’n vaig amb el gust de la generositat i l’atenció exemplar del Lluís. Amb el convenciment que el Centre d'Art i Natura hauria de rebre tot el suport del món perquè fan una feina preciosa: cuidar els qui creen, i per tant, ells també haurien de ser cuidats. M’enduc les converses a Alendo amb els altres i amb mi mateixa. El mòbil de troncs, fils i suros de la Dana, que he tret de la maleta per penjar-lo al sostre. La veu de la Cesca al seu balcó: anem a banyar-nos? Em poso el banyador i baixo! Aquelles coses inexplicables que passen: vaig descobrir Farrera fa anys gràcies a la cançó de la Bikimel, i una d’aquestes tardes, vaig penjar vídeos a Instagram amb cançons del disc que va fer aquí i em va contestar que just acabava de parlar amb el Lluís per venir a fer un concert, ostres, quina casualitat!, i un vespre que, no sé per quin rampell, vaig baixar mitja hora abans a sopar, me la vaig trobar al pati muntant el micro: no t'ho han dit? Avui toco.
 
No vull viure en la bogeria del córrer perquè sí. En el prestigi absurd de tinc tantes coses a fer i no les atrapo mai. M'angoixa sentir que tot passa per inèrcia, per covardia o per mandra de canviar. Vull sentir les coses a les mans, amb el seu pes, el seu tacte, amb la seva manera de passar de ser llavor a ser flor. La punta de les fulles verdes ja es fan d’un color castany, i vindrà la neu i tot tindrà el seu ritme i tant de bo jo sàpiga reconèixer el meu. Farrera ha estat l’estel que ha durat un moment. Me n’enduc la llum per quan torni l’hivern i no trobi el bosc on ser un arbre més. 

COMENTARIS

Certeses
MartaGr, 02/09/2020 a les 10:50
+2
-0
Cert, els límits de l'amor són infinits, imperceptibles.
M'ha enamorat l'escrit, m'ha enamorat la cançó i m'he enamorat de Farrera i la seva gent.
Gràcies!

(I m'he reenviat el post per gmail per no perdre'l)
Arrels i Pau
Joan Cortacans Borrell, 02/09/2020 a les 10:51
+7
-0
Fa molts anys la primera vegada que vaig pujar amb la meva dona a Farrera, al trencall de la carretera que gira cap a Tirvia, passat el pont, vaig poder llegir en un troç de fusta " Aqui podreu escoltar el so del silenci".
Per qui es fill i ha viscut tota la vida a Barcelona axo semblava un imposible. Pujavem , completament descolocats, a veure el nostre fill gran que havia decidit ser pastor. Per nosaltres la decisio va ser un petit terrabastall que varem respectar. Ell a Farrera, amb la gent i amb la terra, va teixir i endinsar les seves veritables arrels. Malgrat ara treballi a Barcelona en una activitat que res te a veure amb ovelles i ramats es en aquet petit poble on es veu la seva veritable identitat. A Farrera, quan va poder es va comprar una casa que es va cremar. I va tornar a aixecar.
Perque el territori i la gent son autentics i la vida es viu d'altre manera. I en Joan pertany a Farrera. Als camins, als clops , als corriols, als prats i a les ovelles de Farrera
Per mi el silenci sempre ha sigut veritat. Pero a Farrera he trobat altres veritats tan sorprenents com aquesta, i que vas descobrint poc a poc. Que t'enganxen i fan que alla el pas del temps, el tracte amb la gent, l'autenticitat de les petites celebracions, els dinars comunitaris al prat o "el miracle" del Centre tinguin un regust especial de pau i serenor. De vida autentica que cal viure.
Gràcies
Sara Tarrafeta , 02/09/2020 a les 15:14
+1
-0
Gemma, gràcies per aquest escrit. ,
És preciós. No et conec de res, però has sabut explicar amb paraules el que sento quan m'escapo a Farrera.
Màgia, llum,enegia i força per poder amb tot.
Josep Torrents i Alegre
El barret del Montsent de Pallars, 02/09/2020 a les 16:04
+3
-0
Em vaig enamorar de Farerra l'any passat quan vaig pujar a fer el curs d'arquitectura bioclimatica amb el Josep Bunyesc i l'Àngels Castellarnau. I enguany, hi he tornat, i he seguit descobrint un racó de món que s'apropa a un centre de gravetat permanent.
Com el Jordi Ribas diu, el lloc és la gent, i la gent de Farrera, i de Burg, i d'Alendo són una meravella, tot un univers situat entre les muntanyes i el cel.
A principi d'agost vaig tornar amb la meva parella i la filla per gaudir de la cuina de l'Arnau, i la generositat del Lluís. Mentre sopàvem, el vespre s'apagava mentre miràvem el Montsent de Pallars, la muntanya que ens acull a la vall d'Àssua, i que aquella nit tenia barret, per tant, pluja al canto.
Gemma, la teva cara somrient, els ulls atents, eren un clar símptoma de la teva felicitat, la teva alegria. I a través d'instagram m'he alegrat i t'he envejat, cada cop que llegia que t'hi quedaves uns dies més.
El paradís té un nom
Eva Ventura Company, 02/09/2020 a les 20:41
+2
-0
Que bonic Gemma!! Farrera, estimada per moltes persones. Un plaer llegir-te i conèixe't allà dalt, al paradís.
Muntanyes magiques
Jesús Hidalgo , 02/09/2020 a les 21:47
+1
-1
Molt encertat el teu comentari .Jo vaig tenir la Sort de viure a farrera ja fa molts anys i mai m'he desvinculat del poble fins fa uns quan anys que per coses ho tinc una mica abandonat .una salutacio per la gente de farrera
Tornar a Farrera
Roser Peramiquel Cols, 03/09/2020 a les 00:20
+2
-0
Jo també he tornat a Farrera amb l’escrit de la Gemma, assaborint cada raconada del temps que deixa escolar entre les paraules, sentint el silenci (aquell silenci del rètol que a mi també em va impressionar el primer cop, Joan) i mirant l’horitzó ample i tan bell, com bells son els desitjos i amples els braços dels habitants de la contrada. La Vero, la Cesca, l’Anna, el Michael, el Lluís, el fuster d’Alendo, el Colm... hi eren fa tants anys i encara hi son. I també he tornat a Farrera amb cadascun dels comentaris. Això sí: em falta tastar la cuina de l’Arnau, el nen rosset i decidit que una vegada ens va guiar fins el coll de Màniga. Gràcies a tots!
Les vides de Farrera
Serret, 03/09/2020 a les 11:30
+0
-0
X bé i x mal, a tot arreu hi ha persones
La finestra a la bellesa
Eve G.Burgos, 06/09/2020 a les 17:21
+1
-0
Talment així, una finestra a la bellesa des del menjador de Farrera: espai de converses, de bons àpats, de vistes a la Vall en totes les estacions i sobretot de molta humanitat, aquella amb la que creixes com a persona.
He fet algun curs preciós i sempre penso quan podré tornar. Ha d'existir sempre el CAN.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un documental recorre la vida d'una actriu magnètica que va abandonar el cinema als 36 anys
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge premiat que convida a gaudir del plaer de la lectura