Alexitímia

Serà meravellós

La meva normalitat eren les cerveses que fan mal de coll però neutralitzen les guàrdies dolentes

| 17/11/2020 a les 18:38h
Especial: Alexitímia
Arxivat a: Cambres pròpies, Clàudia Codina, Alexitímia, Xoel López

Foto: pexels.com/ cottonbro


És dilluns tarda fora de context i camino descalça sobre les rajoles hidràuliques fredes. Encara no sé si de forma conscient, però ho faig lenta i tensant la planta del peu fins a notar contacte total amb aquella horitzontalitat rígida. Fins a notar una fiblada que em puja pel tendó d'Aquil·les i em lliga d'alguna manera a la rajola de vint per vint que trepitjo.

M'arrelo, penso.

M'arrelo en un intent sense èxit i forçat de connectar amb alguna cosa. M'arrelo en un intent de camuflar-me dins aquesta meva nova normalitat que no és ni meva ni és ja nova. I segueixo, avançant i comprimint-me fins al punt en què em fan mal totes les arestes, fins al punt en què algú m'assenyala i em descobreix intrusa dins aquest decorat que ja fa mesos que em va gran.

I és llavors quan de la botiga de queviures de Mallorca amb Bailèn, Xoel López m'etziba que "todo es igual pero nada es lo mismo", i acte seguit noto com cada una de les vuit paraules em travessa l'epidermis i em fa sagnar les velles ferides.

I sagno pel que no soc, pel que ja no és. Perquè la meva normalitat era el teu cobrellit sobre la meva esquena i no el llençol de ratlles que encara fa olor de nou. La teva silueta mentre llegeixes assegut sota el sol en un banc de la Barceloneta i no les sis de la tarda que semblen les nou.

La meva normalitat eren les cerveses fredes que fan mal de coll, però neutralitzen totes les guàrdies dolentes i no un trajecte solitari dins un metro buit de gent i ple de boques tapades. La meva normalitat era la trucada de rigor a les vuit del vespre i el dinar dels diumenges on hi érem tots i ningú sabia què era una videotrucada.

La meva normalitat era la de les sorts petites que es compten amb els dits; les pizzes del Massimo, una VOSE al Comèdia per setmana, trobar-te la bicicleta on l'has deixat.

Obro els ulls i surto al balcó, notant l'últim raig de sol del dia sobre el meu dit petit del peu. Les buguenvíl·lies, impassibles, han florit més que mai. Quan crec que ja no hi soc, sento en Xoel enfilar la segona estrofa de Patagonia. "Perderse no sería tan malo, pensamos; però volver y contarlo será maravilloso".



 

COMENTARIS

Serà meravellós
Anònim, 19/11/2020 a les 20:55
+1
-0
Gràcies Clàudia. Preciós escrit. He pogut descobrir al Xoel.
Serà meravellós.
La nova normalitat:"todo es igual pero nada es lo mismo" "Perderse no sería tan malo, pensamos; però volver y contarlo será maravilloso". Ensensortirem i tornarem...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva vuitena edició
Imatge il·lustrativa
La Fabra i Coats ofereix un programa públic d'activitats relacionat amb les seves exposicions
Imatge il·lustrativa
WusMed reuneix dues metodologies en una formació en línia
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
«Hem de treballar com si creguéssim en el futur: si no, tancaríem la paradeta i avall»
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona estrena una visita virtual a l'edifici dissenyat per Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un videoclip mostra allò que experimentem quan nedem
Imatge il·lustrativa
Una campanya del govern alemany encoratja els joves a quedar-se a casa per frenar el coronavirus