Foto: Matteo Minoglio / Unsplash
Quan faltaven tres setmanes ja havia consultat totes les webs meteorològiques per veure si faria sol. Si bufaria un vent dels que tallen llavis i galtes. Si el cel seria blau o d’aquell gris miodesòpsia que fa venir mal de cap. Si hauria d’esquivar bassals, havia promès no arribar tard, mentre em maleïa per no saber ni caminar ni córrer amb qualsevol calçat que no siguin vambes.
Les dues setmanes prèvies me les havia passat intentar encabir el meu jo versió dos mil vint dins tot els vestits de l’armari; la d’abans saquejant les botigues de tot Barcelona buscant-ne un pels quatre quilograms de més.
La pressa dels preparatius m’havia fet incapaç de ser conscient del moment fins que et vaig veure entrar per la porta. Fins que els meus ulls es van perdre en el blanc del teu vestit, en l’espurna dels teus que perimetraven l’entorn amb una avidesa nerviosa.
Ens ho vas deixar anar en ple confinament i ho vas confirmar sota el sol insolent d’agost, mentre a la taula on havíem de ser sis érem quatre i aixecàvem les copes. Ens ho vas deixar anar com sempre fas, amb aquella barreja d’inconsciència i premeditació tan teva. Amb aquella rialla que ens inactiva la raó i fa impossible que ens sembli malament res del que proposes. Ens hi volies a primera fila i allà ens tenies.
Metre i mig de seguretat, mascareta i llàgrimes fent equilibris amb la tensió superficial per no rodolar abans de temps. I ho vas fer. Vas dir sí.
Vas dir sí un vint-i-u de novembre de l’any amb rècord de negacions per minut. Un sí al bell mig d’un no enorme, col·lectiu i enganxifós que havia mutat i crescut en confinaments mentals, físics, tocs de queda i nombre d’assistents. Un sí per recordar-nos que encara ningú s’ha atrevit a prohibir-lo. Per deixar clar que encara sabem articular-lo.
Sí a viure, a arriscar-te i a qui sap si trencar-te algun dia amb la certesa d’haver fet el que senties. Sí a obrir les finestres i deixar oxigenar les ferides que venen de la foscor.
