No-ficció

Menteix-me

Ha de ser, d’alguna manera, una mentida que acabi sent certa

| 28/11/2017 a les 22:51h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies, no-ficció

Foto: Pinterest



Vaig heretar del meu pare l’afició pels westerns. Ell no era gaire amant del cinema, però sempre estava disposat a mirar una bona pel·lícula d’indis i vaquers (de fet, no calia ni que fos gaire bona). Jo, en canvi, vaig enamorar-me ben aviat del cinema –herència materna, en aquest cas–, de tota mena de cinema (o gairebé), però sempre he tingut un afecte especial pels westerns.
 
Aquests dies penso sovint en un dels meus preferits: Johnny Guitar. És un western peculiar, perquè, tot i ser un clàssic del gènere, s’escapa dels patrons habituals en un tret fonamental: la protagonista, malgrat el títol, és una dona: la Vienna (si fas una pel·lícula amb Joan Crawford, no hi ha discussió sobre qui en serà el protagonista). En el diàleg més celebrat del film, el Johnny està bevent whiskey de matinada, entotsolat, a la cuina del casino de la Vienna. Tots dos s’acaben de retrobar, cinc anys després de separar-se. Apareix ella, baixant les escales, i després d’un prolegomen sobre el whiskey com a remei pels malsons que acaba amb un servei-restada memorable (“A quants homes has oblidat?”; “A tants com dones tu recordes”), el Johnny li demana que li digui alguna cosa bonica. “Què vols sentir?”, li pregunta ella. “Menteix-me”, respon ell, “digues que m’has estat esperant tots aquests anys”, “digues que t’hauries mort si no hagués tornat”, “digues que encara m’estimes com jo t’estimo”. I ella li va dient el que li demana ell, repetint exactament les seves paraules, però sense cap mena d’emoció.
 
Aquests dies penso en Johnny Guitar per aquesta escena (i potser també perquè avui fa quinze anys que va morir mon pare, que adorava els westerns i detestava les mentides). Darrerament m’he sentit enganyat, m’han mentit (més de l’habitual, vull dir) i no puc evitar pensar en fins a quin punt soc jo qui ho ha demanat. Potser sí, no tan explícitament com el Johnny, però potser també ho he fet. De vegades necessites il·lusions per tirar endavant, i la realitat sovint en va escassa; aleshores és comprensible –fins i tot justificable, oi?– que t’aferris a una mentida.
 
Però, i aquí està la gràcia, no s’hi val qualsevol mentida; seria molt fàcil i, al capdavall, molt perjudicial: ha de tenir un fons de veritat, ha de ser, d’alguna manera, una mentida que acabi sent certa. Aquí rau la (extrema) dificultat. Per això és tan refotudament bona l’escena de Johnny Guitar, perquè la Vienna sap que, quan menteix al Johnny, li està dient la veritat. És el tros que va entre una obra mestra i un nyap, entre l’honestedat i la impostura.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva setena edició
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal
Imatge il·lustrativa
La dramaturga guanya la segona edició del Premi Frederic Roda de Teatre