Antas es pregunta què està passant amb la política cultural catalana i espanyola: els artistes se'n van a completar la seva formació a altres indrets, però tot i així sempre mantenen un contacte amb el punt de partida. Es dibuixa un mapa dels fluxos artístics actuals i s'observen les relacions que es donen entre allò que es forma en la distància i allò que en retorna. Jordi Antas ens explica l'essència de cadascuna de les exposicions del cicle, que han representat per a ell una experiència rellevant.
5. Ésser plural. Jo sóc els altres, els altres són jo, Momu & No Es. (Acabada)
Momu & No són dues catalanes que treballen entre La Aya i Madrid sobretot amb el format d'instal·lació. Buscaven plasmar la relació, les analogies i les diferències, entre el món virtual i el món real. Un moment on sembla que tothom està triomfant, en què miro Instagram i penso que la meva vida és un desastre. I, en definitiva, la vida de tothom és molt vulgar.
6. Imagina’t que ets un bloc de mantega que es desfà, Eva Fàbregas. (Acabada)
Eva Fàbregas és de Barcelona i viu i treballa a Londres. La sala es va convertir en una mena de gimnàs, de spa de confort per al cos. El públic podia interactuar amb els objectes que penjaven de les parets i que hi havia a terra. I d'aquesta manera podia practicar els beneficis per al cos en un to suau, però amb materials durs. Les obres escultòriques anaven acompanyades de peces sonores, una mena d'audioguia basada en vídeos ASMR i psicodrames de màrqueting. En aquests vídeos, l'interlocutor activa el cos a partir de la veu, anul·la la racionalitat a través del xiuxiueig. El so anava guiant l'espectador per un recorregut on el tacte era molt rellevant, on cadascun dels objectes desprenia una vida diferent, on les olors industrials i artificials tenien una presència destacada.
