I té raó. Si fa mig any escrivia que tenir un projecte entre mans és el que més s'acosta a la felicitat, ara puc dir que anar veient com un projecte pren forma és un espectacle màgic. I que la felicitat truca a la porta (fluixet, com qui no vol molestar) quan fas allò que creus que has de fer i et sents reconciliat amb tu mateix.
Fa sis mesos vaig fer 45 anys, i en fa vuit que va néixer Catorze, el repte professional més important de la meva vida. Un magazín digital a favor de la cultura. Un mitjà modest carregat d'il·lusió i d'incerteses, nascut de la intersecció entre la inconsciència i l'esperança.
Catorze existeix gràcies a un fracàs. Una patacada que em va fer tocar el fons del fons, que em va minar l'autoestima fins que no en va quedar ni l'ombra. Una d'aquelles situacions que no desitjaria ni al meu pitjor enemic, no fos cas que li passés com a mi i n'acabés traient profit.
Em va caldre arribar tan avall (gairebé trec els peus a Nova Zelanda) per entendre que no em cauria cap projecte del cel i que me l'havia de fabricar a mida. Sumant complicitats, multiplicant esforços, col·leccionant afectes. Amb una llibertat absoluta, preciosa, irrenunciable. És així com Catorze ha anat creixent i s'està fent un lloc dins d'un sector cultural que, diguem-ho tot, ens ha rebut amb els braços oberts.
Només tenim vuit mesos. Aspirem a fer-nos molt més grans. Encara fem tentines, però avui som més a prop que ahir de començar a caminar amb pas ferm. Ens agrada fer el que fem. Això no és garantia de res, però és una condició indispensable per mantenir la felicitat a la vista, dins l'horitzó futur de possibilitats. A sobre, last but not least, és fantàstic trobar-te algú pel carrer, que et pregunti com estàs, que li responguis molt bé i que sigui veritat.
Foto: Dermot O'Halloran
