Benvolgut (Acords)

Intro: RE REsus4 x2

BenvolREgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació ofiLAcial,
més o menys, així com SOLjo, estàs assabenREtat
de la meva exisSImtència, de les coses que LAfaig.
Benvolgut, jo ho recoREnec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema prefeLArit,
vostres són les proSOLmeses que ningú ja compliRErà,
vostres les nits que els teSImlèfons no paraven de soLAnar.
Però sí que et vaig veient en REdiscos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou LAlluny,
benvolgut, i en un somSOLriure que fa sola camiREnant
i en aquella foto anSImtiga oblidada en un caLAlaix:
heu paSOLrat una furgoLAneta aprofiREtant la SOLvista privileLAgiada d’una ciuREtat.
Tu assenyales l’absis roLAmànic
d’una cateSOLdral i sou joves i REforts!
I senSImtiu l’eterniSOLtat al vostre daLAvant!
I, benvolSImgut, ni sospiSOLteu que gent com LAjo
estem espeRErant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comLAprenc
que encara avui, sense reSOLmei, tot trontolli un seREgon
quan un amic, amb bona SImfe, pronuncia el vostre LAnom.
Però vull pensar que tot va REbé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs conLAtent
i vas veient coses pel SOLmón que t’estan agradant REtant
i agraeixes que entre els SImdos em féssiu créixer amaLAgat.
Amagat en mentiREdetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida milLAlor,
amagat en “som molt SOLjoves per tenir res massa REclar”,
amagat en “no sé SImquè és, però, nena, no puc respiLArar”.
Ai, benvolSOLgut, que estrany si un LAdia et van fer REmal
el meu aSOLmor, la meva LAsort, les meves REmans
o el meu LAdit resseguint-li la coSOLlumna verteREbral!
BenvolSImgut, que ha arriSOLbat i es vol queLAdar!
Ai aquests SImdits, no són senSOLzills, de gent com LAjo
que estava espeRErant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me espeLArant
no haver-te emprenyat SOLmassa, no haver semblat un REboig,
que la força ens aSImcompanyi, adéu, fins sempre, LAsort!
Per si un dia ens creREuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere LAdret
mentre tu li fas broSOLmeta, “veig que ara els busques REalts”,
mentre tu et reivindiSImques com molt més eleLAgant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist SOLvell
i, pas a LApas, ja estaràs tan RElluny
com el creSOLtí que abans d’entrar a LAHistòria li tocava el REcul
arramLAbant-la contra els arbres del cosSOLtat d’un instiREtut.
Ai, poSImbrets meus, com s’haSOLguessin espanLAtat,
si entre els maSImtolls, sortim tu i jo SOLdient
“ei, aquí els seLAnyors, estem espeRErant.
Xicots, aneu fent SImlloc,
LAque estem espeRErant”.