Un text inspirat en l’exposició «En l’aire commogut…», que es pot veure al CCCB fins a finals de setembre del 2025.
Vaig prometre’m que fos el que fos el que trobés en aquesta exposició no escriuria ni una sola paraula sense abans recordar que som uns privilegiats que agafem l’art i el vehiculem com una forma de resistència crítica i que destinem gran part del nostre a temps a expressar, a partir d’aquesta crítica, la nostra percepció del món. Vull dir que no destinem gran part del nostre temps a actes de supervivència extrema, com fer cues eternes davant d’un camió de l'ONU que reparteix farinetes, llaunes o pa sec sense cap garantia d’èxit amb l’amenaça de bombardejos i l’inquietant zumzeig d’un dron de vigilància militar, o mig ajaguts al terra del que queda de la sala d’urgències d’un hospital en runes, sostenint nosaltres mateixos el sèrum del nostre fill moribund sense esperar ja res de res, ni metges ni miracles. Només esperar. Cap complement. El verb esperar a seques. D’aquí el nostre privilegi: esperar amb tots els complements. Caminava encaparrada cap al CCCB amb la calorada inhumana d’un juliol a Barcelona. Acabava de prendre’m un cafè amb gel en un forn de pa on havia estat fullejant el diari. No cal que digui res més. Va ser aleshores que m’ho vaig prometre.
M’agrada anar a les exposicions sense saber-ne res abans, i anar al CCCB, a més, per a mi és com comprar-me un llibre d’una editorial petita que no em falla mai. Les escales mecàniques que pugen a la tercera planta em recorden l’ascensor de la sèrie d’Apple TV Severance (Separación). A la sèrie, els treballadors de l’empresa Lumon, quan arriben a les oficines i pugen a l’ascensor, a causa d'un xip que duen incrustat al cervell, deixen de ser ells: l’esfera privada del món de fora es separa de la professional, i viceversa. És la premissa de la sèrie creada per Dan Erickson i produïda per Ben Stiller, una sàtira inquietant de la cultura corporativa. Quan ets dins, ja no saps qui ets fora. I quan ets fora, no tens ni punyetera idea de qui ets dins. Les escales mecàniques del CCCB tenen alguna cosa kafkiana també, però en positiu. Puges els tres pisos en un silenci rigorós. Amb una mica de sort, a través dels finestrals immensos, presencies el que ja ha esdevingut un petit ritual urbà: grups de joves ballant davant del gran vestíbul vidrat, un moviment espontani compartit entre amics que dona sentit a l’expressió individual i col·lectiva fora de la programació oficial d’aquest espai públic i participatiu, on els ballarins improvisats passen a ser creadors i agents actius d’un dels equipament culturals que més sacsegen amb la seva oferta i els seus camins innovadors. I val a dir que també és una de les moltes coses bones per les quals encara roman Barcelona dins la llista dels pros que forma part de les meves palles mentals de pros i contres de viure en la meva ciutat d’acollida.
I aleshores, quan les escales mecàniques t’estan a punt d’escopir cap a una altra dimensió, topes amb el pany de paret que et rep amb el títol de l’exposició. Allà comença sempre tot, i allà, l’altre dia, la meva sorpresa al saber que el vers que dona títol a l’exposició, «En l’aire commogut...», és un vers que prové del poema «Romance de la luna, luna», el primer poema del Romancero gitano de Federico García Lorca, i que es desplega al llarg de tot el recorregut, per servir de reflexió dels temps tan agitats políticament que vivim en l’actualitat. El que m’havia promès es materialitza sol i em fa prendre consciència que, difícilment, ni jo ni ningú pot parlar ja de res sense tenir en compte els neguits del món. Que necessari, que humà, que lluny dels ramats que segueixen l’home de rostre ataronjat amb gorra vermella amb el seu “Make America Great Again” i els altres ramats que segueixen tants altres rostres sense gorra però amb el mateix cap espatllat.
El filòsof i historiador de l’art francès George Didi-Huberman és el comissari de l’exposició, que està plantejada com un joc d’associacions lliures entre les nombroses peces de pintura, fotografia, dibuix, gravat, documentació, llibres, escultures, pel·lícules... No és una exposició senzilla perquè està confluïda per lectures filosòfiques, historiogràfiques, polítiques i emocionals, i això la fa vibrant de coneixement i de pensament, la fa senzillament interessant i inquietant. La mostra s’estructura en diferents seccions: Infanteses, Pensaments, Cares, Gestos, Llocs i Polítiques. Es tanca altra vegada amb Infanteses, cosa que em va fer posar la pell molt de gallina. Gran coneixedor de l’ús i els significats de les imatges de la cultura contemporània i la seva dimensió ètica, política i simbòlica, Didi-Huberman proposa una reflexió sobre la supervivència, la desigualtat, el sentit de la vida i la mort. “Una simple mirada a les nostres pròpies societats contemporànies fa evident la disjunció de la qual es parla aquí. Així com les imatges són desajuntades pels dos fenòmens concomitants d’una sobreexposició que les torni impossibles de mirar pel fet d’estar massa plenes i d’una subexposició que les fa invisibles per una espècie de censura estructural, així també les emocions resulten alhora sobrevalorades en alguna cosa que podríem anomenar un gran «mercat» afectiu i devaluades en una altra cosa que s’assembla a un món globalment indiferent, cínic, desencantat i, en definitiva, anestesiat”, escriu Didi-Huberman en l’assaig inclòs en el catàleg de l’exposició. Però si és cert que “les emocions són indissociables de la política i la condició humana”, tal com expressa Judit Carrera, directora del CCCB, “Didi-Huberman convida a relacionar l’energia que susciten amb el vincle ètic amb els altres”. Pren com a punt de partida la noció de duende formulada per Federico García Lorca, que ens ajuda a entendre com s’expressa i ens afecta l’emoció desbordada.
La primera i última secció Infanteses, està protagonitzada per la mirada de la infància cap al món. “Hi ha en Lorca –cosa que trobem, més tard, en Pier Paolo Pasolini– una aposta apassionada, passional, per la innocència. Acompanyada, és clar, pel contramotiu que constitueix l’observació aguda, tràgica, de tot el que tendeix a arruïnar-la. La innocència és la cosa més simple que hi ha si mirem, per exemple, un nen que juga tot sol. Però també és la cosa més difícil de preservar quan el joc, amb la seva potència d’imaginació, es confronta amb la història, amb el seu poder sobre la realitat. La innocència és la cosa més difícil de preservar en el nostre món adult”, afirma Didi-Huberman. Em ressonen sobre aquestes paraules les imatges de Robert Capa amb el nen carregat amb una manta que camina per una carretera solitària de Barcelona cap a la frontera amb França el gener de 1939, també les obres de Lucio Fontana, o les de Miró i Tàpies que creen una mena de «ferides» en l’espai, o l’obra de Bertolt Brecht amb imatges de nens de la Segona Guerra Mundial agafades de revistes i diaris i acompanyades de poemes i versos que funcionen com a subtítols. I el fragment de la pel·lícula For Sama de Waad Al-Kateb del 2019, dedicada a aquesta nena que va néixer a Alep sota les bombes de Baixar al Àssad i l’aviació russa. El somriure que li neix quan sent la veu de la mare que crida el seu nom “podria ser la imatge mínima d’un «principi d’esperança»", resa la cartel·la.
El cert és que per entremig de les sales hi ressona tot, sobretot aquest nen que «mira mira» la lluna, que s’emociona amb ella, i la pregunta del poeta alemany Friedrich Hölderlin: «¿Per què poetes en temps de misèria?». La innocència dels nens és el que ens queda. El complement impossible del verb esperar. Nens que sota l’amenaça i gràcies a la imaginació, encara són capaços de preveure l’esperança. És gairebé, gairebé, gairebé una utopia, però encara que només sigui per uns grams, aquesta utopia està composta de l’aire commogut, i per tant, d’una mica de realitat. Baixo els tres pisos per les escales mecàniques. A fora la calor no dona treva, però continuen ballant els joves davant dels vidres que els fan de mirall. Abans de marxar, passo per la petita llibreria que hi ha a l’entrada del centre i em quedo amb l’últim que s’ha publicat de l’admirada Joan Didion. Tinc una conversa preciosa amb un llibreter jove. Surto capgirada i em descobreixo cantant aquesta frase d’Oques Grasses: “entre el desastre i el miracle és on vivim.”
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
