"Benvolgut visitant, el jardí ecològic mundial de papallones i l'imperi nan us donen la benvinguda! L'imperi nan està molt agraït per l'amabilitat i el suport de totes les persones del món que venen fins aquí. Cada matí i tarda el nostre emperador i els seus súbdits us oferiran un espectacle espectacular! I és que a la província xinesa de Yunnan, a prop del preciós llac Dianchi, hi ha una terra màgica al bosc antic on viuen els nans. Els nans són diligents, amables, talentosos i valents. Tenen la seva pròpia capital, el seu propi rei, ministeri d'afers exteriors, de salut pública, de finances i de cultura, i el seu propi exèrcit."
Aquesta és la forma com es reben els visitants del parc temàtic de L'imperi del nan. Construït al sud de la Xina per Chen Mingjing, un inversor molt ric, està destinat a entretenir masses. Aquest parc ha estat qüestionat per la seva ètica i ha obert un debat: ¿està ajudant el col·lectiu o fa just el contrari, perpetuar estereotipis nocius, aillar-los, discriminar-los i reduir-los a un espectacle? La fotògrafa Sanne De Wilde ha volgut retratar el dia a dia dels seus treballadors. "La façana d'aquest imperi, amb els seus murs de material sintètic, sembla que sempre estigui a punt de col·lapsar. No obstant això, l'imperi es manté ferm. La meva aventura va acabar sent un anticonte de fades modern".
Al començament de la jornada laboral, surten de les cases en forma de bolet, on fan veure que dormen. A partir d'aquí, participen en recreacions de contes de fades, fan balls de hip hop i paròdies. Aquestes exhibicions estan presidides per l'emperador del regne, el vestuari i la posició del qual estan inspirats en els ornaments històrics de la Xina imperial. Quan s'acaba la funció, els treballadors van a descansar: viuen al parc, no en les cases en forma de bolet, sinó en unes habitacions compartides. Malgrat les polèmiques, alguns dels treballadors asseguren que aquí han aconseguit viure sense haver d'afrontar les burles diàries. "Abans d'arribar, molts de nosaltres érem discriminats. Aquí, tots som iguals i ens tracten amb respecte. Ens sentim dignes", diu Ou Jielin, de vint-i-quatre anys, que solia vendre roba a Guangdong. Però les fotografies plantegen just el contrari: ¿no és això, també, una forma de discriminació?
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
