La modernor de Rubens i del Barroc flamenc

De ben jove, la pintura barroca em produïa una certa esgarrifança, sobretot les natures mortes amb una llebre en una taula plena de fruita que mai em menjaria. El rebuig augmentava quan acompanyava els pares a les sales d’espera de notaris, advocats i metges i veia aquells succedanis artístics moderns trets dels outlets de quadres suposadament decoratius. Amb el temps, sobretot a l’adolescència, i després de visitar per primer cop el Museu del Prado, vaig descobrir la força d’un corrent i d’una època àmplia i amb registres variats, però que els seus colors, de gran intensitat, no quadraven amb la simfonia del cromatisme pop que aleshores m’identificava.

No obstant això, anava comprenent que l'art no és només un instant, sinó la suma de tota una història creativa que agafa formes i plantejaments que s'adapten a cada època. I que formen part del que s’anomena història de l’art, que ve a ser la història de la humanitat. La curiositat pel Barroc anava creixent mentre coneixia els creadors que trencaven les convencions clàssiques de l’art. Un cas paradigmàtic és el de Picasso i la seva fascinació per Velázquez i per Las Meninas. També tinc constància d’un artista abstracte que va quedar tocat pel Barroc: Ralph Bernabei. Nascut a Nova York, però amb arrels italianes, va viure a l'Alt Empordà, concretament a Colera. Bernabei va venir a Europa per l'amor que sentia pel Barroc flamenc. Va visitar museus de diversos països: a Nàpols, al museu de Campodimonte, l’impacte de La paràbola dels cecs de Brueghel el Vell, fundador de la dinastia dels Brueghel, el va deixar trasbalsat. A Flandes es va enamorar de Van Dyck i també d’una noia del país. I a Anvers va fer una immersió en Rubens. Bernabei em va declarar fermament que darrere les líriques abstraccions dels seus quadres s’hi trobava la gran influència dels mestres de l’Escola flamenca.

És per tot això que crec que la visita a l’exposició Rubens i els artistes del Barroc flamenc, amb obres del Museu de Prado de Madrid i que es presenta a CaixaForum de Barcelona de la Fundació La Caixa, s'ha de fer amb una mirada oberta i profunda, que ens permeti captar no només la potència estètica i intel·lectual d’una etapa artística, sinó una manera de veure el present a partir del passat. De prendre consciència que l’art és un fil invisible i continuat que confereix a la creació artística un caràcter d'immortalitat. I com a matèria viva, és molt aprofitable per a la pràctica contemporània.

He preguntat al director del Museu del Prado, Miguel Falomir, què podria aportar a un jove estudiant de Belles Arts la visita d'aquesta exposició, que restarà oberta a l’antiga fàbrica de Casaramona fins al 21 de setembre: «La potència creativa, la passió per crear», va dir. Efectivament, un artista de qualsevol època ha de batallar pel seu art i això, si pensem en Rubens (1577-1640), pot semblar una contradicció: va ser un pintor cortesà i diplomàtic, protegit pel rei Felip IV, de qui n’era súbdit, ja que aleshores Flandes formava part dels territoris de la Corona. Segons explica Falomir: «Rubens va fer una pintura que podia satisfer tothom, però sense trair-se a ell mateix. Va crear un món propi». I d’això es tracta, que els joves creadors puguin construir-se un món personal alimentant-se de diferents èpoques i estils. Rubens en sabia molt, de l’art clàssic, i el col·leccionava. En la part de l’exposició que ens dona la benvinguda trobem el taller de l’artista, en què destaca un autoretrat que, tal com diu el comissari, José Juan Pérez Preciado, mostra la importància que els artistes es deixin veure i s'autoafirmin. De retrats en trobarem molts, de fet, hi ha una secció dedicada als estudis de la figura humana. Em quedo amb la peça Tres músics ambulants (1645-1650), de Jacques Jordaens, de gran modernitat per la seva pinzellada solta i també per la força conceptual, que va més enllà de la descripció. També es poden contemplar, entre altres peces, el retrat d’El comte Hendrik van den Bergh, d’Anton van Dyck, considerat el gran retratista dels artistes flamencs.

El visitant que només vulgui embolcallar-se de gaudi artístic trobarà un quadre de grans dimensions de Rubens, El judici de París (1638), un oli en què podem contemplar tots els registres que s’han assumit com a qualitats rubensianes. Aquesta peça és representativa de la mirada recurrent de Rubens i altres pintors com Jordaens i Lucas Faydherbe sobre la mitologia clàssica. La temàtica versa sobre Paris, el príncep de Troia que ha d’escollir entre tres deesses que li ofereixen saviesa i poder a canvi d’amor. L’embolic d'aquest envolat va portar a la guerra de Troia.

Una pràctica que va néixer durant el Barroc i que té connexions amb l’actualitat és el naixement del col·leccionisme. A banda de la utilització de l’art com a representació de poder, que fins aleshores era patrimoni de les monarquies, la cada cop més boiant burgesia flamenca comença a col·leccionar obres que reflecteixen el seu estatus. En aquest apartat, com si fos una pintura de gabinet trobem una altra peça de gran format: La Vista i l’Olfacte, un quadre col·laboratiu, entre altres, d’Hendrick van Halen, Frans Francken II i Jan Brueghel el Vell, fill de l’esmentat Pieter Brueghel el Vell.

Una peça que m’ha captivat per com ens apropa una realitat costumista del passat és Mercat i safareig a Flandes (1620), de Jan Brueghel el Vell i Joost de Momper II. Podem veure escenes de mercadeig i de bugada, el retrat d’una època en què anar al súper i fer un parell de rentadores també ocupava el temps dels ciutadans. La pintura flamenca va ser molt tendent a representar els fets més quotidians, tal com després ho farien els artistes conceptuals.

Més lluny dels temes artístics actuals, queda una altra tendència: la de la representació d'imatges religioses. Hem de tenir en compte que eren temps de contrareforma, i que el catolicisme de la corona espanyola havia de donar rèplica al gran canvi que va representar el protestantisme. Peces a destacar serien La immaculada Concepció, de Rubens i La pietat, d’Anton van Dyck.

L’àmbit que m’he afanyat per veure ràpid, i que tanca la mostra, es titula Natura viva, natura morta. M’ha donat temps per haver tingut l’agosarada sensació de veure similituds dalinianes en la composició de l’obra Cérvol assetjat per una gossada (1637-1640), de Paul de Vos. En un moment de realitats immersives en el món de l’art cal celebrar una posada en escena sòbria que ressalta la força de les obres. Sovint ens perdem amb els additaments.

Passadís

Magritte, la màquina de jugar

Andrea Jofre