El que seria més possible és que tu i jo no existíssim. Bé, ni tu ni jo, ni els arbres, ni les bèsties, ni l’aigua que corre pel planeta, ni aquesta lluna que penja al cel. Som el resultat d’una sèrie d’atzars altament improbables. Saber això, que soc algú enmig de l’univers, m’allibera de les bestieses que em preocupen i m’empeny a no aigualir els dies, sinó a experimentar-los, a estar a l’altura de l’excepcionalitat de tot plegat.
Ho penso després d’haver parlat amb l’astrònom Joan Anton Català (Tarragona, 1961), que ha publicat el llibre Una breu i atzarosa història de la vida (Angle Editorial), i a qui podeu escoltar al programa La terra és plana del Suplement de Catalunya Ràdio. Aquesta conversa, que hem mantingut un matí clar de novembre, forma part d’Artesans del temps, la secció que faig amb el celler Gramona on cada mes miro el món –i ara també l’univers– amb un telescopi diferent.
Què ha hagut de passar, i que podria perfectament no haver passat, perquè tu i jo ara siguem aquí?
La lluna creiem que hi ha estat sempre, però no: la Terra de fàbrica venia sola. Molt poc després que es formés, hi va impactar un objecte de la mida de Mart, i de les roques que se’n van anar a l’espai es va fer la lluna. I la lluna, que amb prou feines ens la mirem, ens ha donat marees, i les marees han fet possible que hi hagi humans.
Som el resultat d’atzars.
Sí, si dibuixem l’arbre de la vida, veiem com els primers microorganismes que van existir a la Terra es van anar diversificant durant milers de milions d’anys fins que va aparèixer l’homo sapiens. Quan des del nostre branquilló mirem a baix, veiem branques veïnes que van estar escapçades per extincions massives. I en canvi, en aquest arbre ple de ferides, encara hi som. I del que et deia: no ens toca lluna a la Terra, no hi ha cap altre exemple al sistema solar d’un planeta amb un satèl·lit tan gran. I si no hi hagués hagut aquell impacte casual, el branquilló on som no hi seria.
Li devem la vida a la lluna.
Per exemple, o a l’aigua que tens dins del cos, que és extraterrestre. El nostre planeta és sec, de fet, és un dels més secs de tot el sistema solar, i tota o gran part de l’aigua va venir de fora.
Devem coses a altres planetes?
Sí, l’aigua mateixa. Els impactes que va rebre la Terra van ser perquè a Júpiter, que va ser el primer planeta que es va formar al sistema solar, li va venir de gust fer una excursió. Es va moure de la posició on es va formar i es va desplaçar lleugerament cap dins del sistema solar, que just s’estava creant. En fer-ho va provocar el caos i va arrossegar milions d’objectes carregats de gel que van ploure a la part interior del sistema solar, carregant la Terra d’aigua. Si Júpiter no hagués fet aquesta excursió, no tindríem l’aigua que tenim, i, de nou, tu i jo ara no seríem aquí.
Hi ha molta aigua a l’univers?
Sí. L’aigua és dels components més comuns de l’univers i n’hi ha moltíssima més en els satèl·lits gelats de Júpiter o Saturn, que a la Terra. Hem descobert alguna altra atmosfera amb signes de vapor d’aigua. I hi ha planetes en altres estrelles on també hi ha aigua.
El fet que hi hagi vida aquí és la prova que n’hi pot haver en un altre lloc?
En la cerca de vida hi ha dos punts importants: un, estem buscant vida elemental, com ara microorganismes. Per trobar-la ens hem de desplaçar, hem de remenar roques, que és el que estem fent a Mart, i ens podria tocar la loteria en els propers anys. Seria el descobriment de la història de la humanitat, i això nosaltres ho podríem veure. Però hi ha una altra forma de buscar vida, que és buscar intel·ligències, és a dir, buscar civilitzacions, i no cal moure’s d’aquí: l’únic que hem de fer és parar l’orella a l’univers, tenir radiotelescopis que intentin captar senyals que, volgudament o no, s’haguessin escapat de civilitzacions que potser ja no existeixen. De nou, el senyal que ens confirmi que no estem sols podria arribar demà o d’aquí vint anys. I serà una revolució tremenda, però no sé si som prou madurs, perquè segur que la religió, l’economia o la política miraran de treure’n partit.
Tot el que hi ha ara aquí està fet d’estrella?
Correcte, tu i jo estem fets de pols d’estrelles.
Llavors els nostres avantpassats són les estrelles?
Sí, en aquest raconet del sistema solar, abans que es formés el sol, per tant, abans que es formés la Terra, van viure i morir generacions d’estrelles. I en morir van enriquir aquest raconet d’univers amb elements químics que van servir per formar la Terra, i conseqüentment, una papallona, un arbre o una persona. M’agrada explicar quina és la recepta per cuinar un nadó de tres quilos: vas al supermercat de la natura i compres un quilo vuit-cents grams d’oxigen, set-cents grams de carboni, tres-cents grams d’hidrogen, setanta de nitrogen, i així, vas triant elements. De tots els ingredients d’aquesta recepta, que els remenes en una olla durant 3.800 milions d’anys, el big bang només en va fabricar l’hidrogen. Abans del big bang no hi havia ni carboni, ni oxigen, ni sofre. Tot ho van haver de fer les estrelles. A vegades em diuen: “Que trist que les estrelles morin”, i no no: quina sort!, perquè si no morissin, no alliberarien tot aquest material que han cuinat durant milers de milions d’anys a l’interior i que gràcies a això existim.
És com dur la memòria de l’univers dins del cos. Per tant, quan mirem el cel estem mirant el passat.
Sí, com quan mires un àlbum de fotos familiar, quan mires el cel, mires la teva història. Estàs veient estrelles que estan fabricant elements químics, dels quals naixerà la vida futura.
Cada cop estem més desconnectats del planeta, però també del cel.
Vivim d’esquena al cel. Els nostres avantpassats feien bodes reials o declaraven la guerra en funció de l’oracle dels déus, que és el cel. Anem pel carrer mirant els mòbils, ja no ens mirem ni la cara. Com que ens sentim els reis del mambo, no hi reflexionem, però formem part d’una forma molt grossa: la natura. I igual com a l’escola aprenem història, també hauríem d’aprendre a llegir el cel, perquè d’aquí ve la nostra història.
Viuríem millor sabent-lo llegir?
A les conferències pregunto: qui no ha vist mai la Via Làctia? I hi ha moltes mans aixecades. Quan aquest agost vagis a un poble i la miris, la llum que veuràs és la que va néixer quan l’home habitava les coves d’Altamira fa vint-i-cinc mil anys. Com podem ignorar-ho? I no deix de ser la nostra galàxia! El telescopi espacial Hubble, que és el més potent que tenim, està rebent llum d’objectes que la van emetre fa milers de milions d’anys, quan la Terra encara no existia. I ara resulta que existeix la Terra i que aquella llum, que ha viatjat durant milers de milions d’anys i que va néixer d’objectes que ja no hi són, la podem veure.
Un altre tema que no puc entendre és el temps. Penso: com pot ser que tot vagi endavant i que envellim? I també: què és el passat? Si en el meu cap un record és immens, l’altre petit, i tot s’ordena al seu aire.
El temps és dels misteris més bèsties que tenim, no sabem exactament què és. Vindria a ser un riu que sempre va en una mateixa direcció: endavant, però no sabem per què.
La funció és perquè passin coses, no? Perquè si no hi hagués un temps, no es podria desenvolupar res.
Correcte. No hi hauria vida, ni àtoms, perquè trencaríem la causa-efecte. Tu i jo estem parlant perquè vam néixer i perquè ens vam contactar, però si no existís una seqüència temporal, no existiríem. La qüestió és: poden haver-hi universos en què el temps no cal que vagi endavant? Sí. No hi ha grans coses que obliguin qualsevol altre univers a haver d’anar cap endavant. Però és increïble, perquè això que dius del passat i futur, fixa-t’hi: el passat està escrit, és fix, és el que és, i el futur és una incertesa: no sabem què és. I el que passa del passat al futur és l’ara. Un esperaria que aquest punt que en diem ara fos un moment molt clau i definit, i no ho és.
I els forats negres?
Se n’ha fet molta llegenda. Si l’espai fos una tela elàstica, la gravetat, segons Einstein, seria que tu hi poses una boleta i la tela es deforma. Abans d’aquesta idea, Newton es preguntava: si la gravetat és una força, on està el fil invisible que li diu a la Terra que el sol és allà? Si el sol desaparegués, qui li diria a la Terra que ja no hi ha gravetat? Newton va morir sense poder-ho respondre. I Einstein ho va contestar: és que la gravetat no és cap força, és una deformació de la tela de l’espai-temps. I si en aquesta tela en lloc d’una boleta normal en poses una tan pesada que l’acabes estripant per sota, se’n farà un forat on res del que hi caigui en podrà tornar a sortir.
I on va a parar?
No ho sabem. Només sabem que el que hi entra no en surt, ni la llum, per això s’anomenen forats negres. Alguns sabem on són: al mig de la Via Làctia n’hi ha un súper massiu, i moltes estrelles grans quan moren en creen un. Els detectem perquè la matèria que hi cau en espiral –com una aigüera, que en treus el tap i l’aigua se’n va avall rodolant– s’escalfa a milions de graus i en veiem la llum just abans d’entrar al forat. És a dir, veiem un espai negre envoltat de llum que està caient al mig. Ara, què passa dins d’un forat negre? Ni la quàntica ni la relativitat, que són els dos grans pilars de la física, poden explicar-ho.
I l’univers no s’acaba mai? Me l’imagino dins d’una capsa de sabates, però esclar, llavors penso: què hi ha fora la capsa?
El concepte “fora” i “abans del big bang” no tenen sentit, perquè espai i temps formen part de la tela que forma el nostre univers. És a dir, són conceptes que tan sols tenen sentit dins del nostre univers.
Per tant, el temps és una cosa nostra, i hi ha llocs on no existeix.
Sí, és un fenomen local. Com més gravetat hi ha, més lent passa el temps: els teus peus estan envellint més lentament que el teu cap. Això és irrellevant per la vida humana, però no per la tecnologia: els satèl·lits que ens donen el GPS estan a vint-i-pico mil quilòmetres d’altura i noten una mica menys de gravetat, per tant, allà passa més ràpid el temps. Si no modifiquéssim artificialment els seus rellotges, el GPS s’equivocaria cada dia en 9 quilòmetres de posicionament acumulables: 9 avui, 18 demà. Però si surts de la Terra, i vas a prop del sol, o d’un forat negre, o a Júpiter, el temps, que es deforma com una goma, canviaria.
On hauria d’anar per ser més jove?
Com fa la pel·lícula Interestelar, hauries d’anar a un planeta que tingués moltíssima gravetat: a prop d’un forat negre. I després tornar al teu lloc d’origen per veure que no has envellit tan ràpid com els altres. A Interestelar hi ha una escena en què van en una nau i tres dels astronautes baixen en un planeta que té una supergravetat i l’altre els espera. Quan tornen, per a ells ha passat una hora, i per a l’altre, trenta anys. El teu ara és diferent de l’ara de la lluna. No hi ha un rellotge universal que faci tic-tac per a tot l’univers.
Què me’n diries del sol?
Molta gent no sap que el sol és una estrella, que és com qualsevol dels llumets que fa pampallugues a la nit. Per tant, si és una estrella, també està fabricant vida, i de més d’una manera: d’entrada ens està donant la llum i l’escalfor, però a més, en el seu interior també està cuinant elements químics, i quan mori, com qualsevol altra estrella, els alliberarà a l’univers.
Hi ha alguna cosa en particular que et fascini, i que la gent no sàpiga?
En el primer instant de l’univers, al big bang, es van fabricar els maons de la natura: les partícules subatòmiques, que són perfectes perquè hi puguin existir àtoms. És com si algú les hagués encarregat expressament: “Jo vull que l’electró tingui aquesta massa, que aquesta partícula es comporti d’aquesta manera”. Canvies una mica tot això i no existirien els àtoms. El més fascinant és que és molt probable que totes aquestes casualitats de disseny que veiem a les partícules subatòmiques no siguin casualitats, i que la nostra física encara no sàpiga veure que per sota d’això hi ha un únic paràmetre establert per la natura, i que a partir d’aquí, se’n deriva tota la resta.
La Terra què em diries que és: adolescent, adulta, vella?
Madura, és una senyora. Perquè si mirem la història del sistema solar, la Terra fa uns 4.600 milions d’anys que va néixer, i falten uns 5.000 milions d’anys perquè el sol se l’engoleixi. Per tant, és a la meitat de la seva vida. Molta de la feina que havia de fer ja la va fer d’adolescent, donant-nos un lloc habitable. El sol està creixent a poc a poc, com ho fa qualsevol estrella en el seu envelliment, i les temperatures de la Terra augmentaran, i en 1.000 milions d’anys l’aigua s’evaporarà i desapareixerà. Després li quedaran uns 4.000 milions d’anys de vida, a la Terra, però serà molt diferent perquè ja no hi haurà aigua.
Ens pensem que governem el planeta, i només passem per aquí. Saber-ho em dona tranquil·litat, perquè penso: formes part d’un lloc on hi ets i podries no ser-hi.
A tu et dona calma, però a molta gent li fa pànic.
Sí, perquè em fa pensar que res és tan important, que al final ets igual que un arbre.
Exacte, i la frase típica de no som res, m’agrada contestar-la al revés: som. Perquè si la vida a l’univers estigués assegurada, no tindria mèrit, i podríem dir: no som res, perquè som un punt insignificant. Però és just el contrari i és extraordinari: no hi hauríem de ser, i hi som.
I la humilitat que et dona això. Em serveix per dir-me: si vols fer una cosa, fes-la, si vols estimar, estima, perquè és un miracle estar viu. I ser-ne conscient et pot arribar a activar: ostres, que ets aquí i d’aquí un temps no hi seràs.
Quan t’adones de tota la feina que ha fet la natura dius: però què faig jo aquí? Quin sentit vull donar a la meva vida? Com aprofito cada segon? Si ets creient, pots creure en una següent vida, però ja no és aquesta vida, serà una altra que no saps. I si no ets creient, que és el meu cas, aquí s’acaba: som una sèrie de reaccions químiques perfectament dissenyades i quan s’apaguen t’apagues i s’ha acabat. Què vols fer en el que et queda de vida?
T’espavila, rebaixa els egos i et fa pensar en el sentit de tot plegat: per què estalviem amor o per què fem mal.
Molt interessant, el concepte de fer mal: si valorem la nostra existència, valorarem la dels altres. Quan vaig a escoles ho explico així: patim pels ossos panda, pels tigres o pels elefants, però el problema no està en els grans animals, l’extinció massiva que estem creant és amb les petites coses: insectes, peixos, plantes. Hi ha milions d’espècies diminutes que estan desapareixent o que estan en perill.
I ningú defensa els insectes.
Correcte. Quantes coses ha fet la natura perquè estiguis aquí? Doncs les mateixes que ha fet perquè hi sigui una papallona. I després, ho deia Carl Sagan: “No hi ha lliçó d’humilitat més gran que l’univers”.
Si t’allunyessis del planeta i te’l miressis des de fora només veuries una bola girant.
Sí, veuries com d’irrellevant ets dins d’aquesta bola i com de relatiu és tot plegat. I t’adonaries que qualsevol altra persona és igual que tu.
Del comportament, de la manera de fer de l’univers, en podríem aprendre alguna cosa?
Sí, la tendència que té la natura d’avançar cap al desordre: el nostre univers quan va néixer era un lloc molt endreçat, i va necessitar el caos per crear la vida. La Terra també ens ha ensenyat què és la resiliència: hi ha hagut extincions massives que s’han carregat el 95% d’espècies, i tot i això la vida ha ressorgit.
És com aquella herba que creix en el ciment.
Sí, o els extremòfils, que viuen en condicions extremes, allà on mai hauríem dit que la vida fos possible: en temperatures superiors als 100 graus o a quilòmetres de profunditat sota la Terra. Hem agafat alguns d’aquests microorganismes, els hem deixat a l’espai, i tres anys després, seguien vius.
O fins i tot les batalles que ha hagut de fer la Terra per sobreviure.
Cada xoc que feia la Terra era una batalla on se la jugava: desapareixia o guanyava. Tot i que ens considerem a la cúspide de la piràmide, som una espècie més, per tant, la natura també ens esporgarà.
Quan diuen: hem de salvar el planeta, penso: què voleu salvar, el planeta o vosaltres mateixos?
Correcte, i el planeta se salvarà sol, si cal, escombrant-nos. Tu i jo ara estem parlant aquí fora, en una bona temperatura. D’aquí unes generacions això no podrà ser. Pensem en el canvi climàtic com un augment de temperatures i no: és que un món que és injust encara ho serà més, perquè els països rics es podran protegir d’un entorn climàtic brutal, i els països pobres, no. Cada cop hi haurà més pobres al món, més malalties, més desertització, més fam, més guerres. I les grans migracions seran massives, perquè tothom voldrà una vida digna.
Arcadi Oliveres setmanes abans de morir em deia: com pot ser que tenint els béns materials perquè tothom visqui bé, encara hi hagi tanta desigualtat? O l’Eudald Carbonell, que deia que només un idiota es mata a ell mateix.
La nostra espècie és l’única que pot decidir què en vol fer, de la vida. I podem decidir matar-nos. No valorem prou la vida. Si el món ja és injust, espera’t a veure el que vindrà. I el problema d’això és que no ho veurem, ho veuran els nostres fills.
Venim d’estrelles, i on anem a parar?
Retornem a les estrelles. Els àtoms que formen el meu cos quan mori retornaran a la terra, i la natura hi jugarà per fer una pedra o una papallona. La natura ens ha fet un préstec: amb el big bang i amb les estrelles ha fet una personeta. Quan morim, el retornarem, però pagant un interès, que serà allò que hauràs fet durant la teva existència. La pregunta és: quin interès estàs disposat a pagar per la vida? La retornaràs pitjor o millor?
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
