Les 14 lectures de Florencia de Titta

Descobrim els 14 llibres més especials de l'artista argentinoitaliana

Foto: Marta Goro


Les 14 lectures més especials de l’artista visual Florencia de Titta són:

1. Noescritos sobre eso que se llama arte: 1966- 2006, Luis Felipe Noé.

Coincideixo amb el pintor neoexpressionista argentí quan sosté que en la nostra contemporaneïtat afectada pel bombardeig d’imatge, el més important és la construcció de la imatge tenint en compte tota la historia, fins i tot la no occidental i tots els procediments, estenent-se des de la seva perspectiva el concepte de pintura a nombrosíssimes maneres d’elaborar-la. Igualment, segons Noé, estem al principi d’un nou procés en què la fórmula moltes imatges-cap imatge canviarà per moltes imatges-una imatge; i serà aquest el veritable desafiament per a aquells que conformen l’escenari artístic actual. 

2. Vida y muerte de la imagen: historia de la mirada en Occidente, Regis Debray.

L’autor edifica una història de la mirada a Occident orientada a pensar en la imatge abans de l’Era de l’Art, alhora que desvetlla amb els seus arguments la caducitat d’un model metodològic basat en aquella narrativa històrica unidireccional que delimita el naixement i el final de l’art. Del contrari, comparteixo la seva opinió quan denuncia que: “No és l’artista el que ha fet l’art, és la noció d’art la que ha fet de l’artesà un artista, i aquesta noció emergeix majestuosament amb el quatroccento florentí”.
 
3. Der Blaue Reiter, Vassili Kandinski & Franz Marc.
 
“[…] L’obra completa, anomenada art, no coneix pobles ni fronteres, sinó la humanitat […]”. Afirmen Kandinski i Franz Marc, en el pròleg a la redacció del Blaue Reiter de 1911, fent-nos partícips no només d’una noció d’obra d’art, sinó d’un criteri organitzatiu posat a prova en aquella conjectura històrica que reclamava a principis del segle XX, la renovació radical dels llenguatges del segle tot jsut acabat. Considero que l’obertura, síntesi i sinestèsia, com a recursos editorials implementats en aquesta obra, són característiques precursores i vigents en la construcció postmoderna dels possibles relats historiables dels que som artífecs i que poden ser reprogramats una i altra vegada, tal com afirma Nicolas Bourriaud al seu assaig Post producción. La cultura como escenario: modos en que el arte reprograma el mundo contemporáneo (2004).
 
4. Estética de la emergencia, Reinaldo Laddaga.
 
Laddaga proposa pensar l’artista que actua en el centre de la nova cultura de les arts que es consolida als noranta com un originador de processos, en què intervé no només com a posseïdor de sabers d’especialista, sinó com un subjecte corrent tot i que situat en llocs singulars d’una xarxa de relacions i fluxos. Aquesta definició o la impossibilitat de definició crec que caracteritza la manera de ser de l’artista actual, integrat en el vast experiment d’exploració de mètodes de coexistència reals i que donen lloc a noves maneres i pràctiques artístiques que no són característiques de les societats tradicionals ni de les societats modernes.
 
5. “El artista como lugarteniente” a Notas sobre Literatura, de Theodor W. Adorno.

Segons Adorno: “L’artista portador de l’obra d’art no és l’individu que en cada cas la produeix, sinó que per la seva feina, per la seva passiva activitat, l’artista es fa lloctinent del subjecte social i total […]. En aquesta lloctinença del subjecte social, queda pensada també una situació que extirpi el destí de la cega soledat individual, una situació en què finalment el subjecte es realitzi socialment”. Sobrevaloro aquesta metàfora de l’artista com a lloctinent; que a la vegada, col·labora a pensar en el grau de compromís implicat en la nostra feina de simbolistes o narradors del present a través de les imatges.

6. En busca del sentido perdido: 10 proyectos de arte argentino 1998- 2008, Valeria González.
 
Aquest assaig presenta el vincle existent entre deu projectes dins d’un marc teòric i historiogràfic degut a una percepció d’interessos en comú; i que guarden certa relació amb dos models de procediments que els precedeixen: la intervenció en un lloc específic i la concepció de l’obra com a dispositiu relacional. Considero molt sensats els arguments pels quals es concreta l’objectiu de la publicació, que és la detecció de determinats trets que poden contribuir a l’anàlisi d’altres pràctiques dins del cos multiforme de l’estètica racional.
 
7. Después de la gran división: modernismo, cultura de masas, posmodernismoAndreas Huyssen.
 
El punt de partida escollit per l’autor per la comprensió del postmodernisme i de la seva història des dels anys seixanta que és la dicotomia alt/baix i la constel·lació modernisme/avantguarda en els primers anys del segle XX contextualitza el nostre moment de producció. Aprecio la seva proposta de pensar aquest procés de transició com una oportunitat i la naturalesa dialèctica de l’art com una condició actual i vigent. Aquesta hipòtesi s’evidencia quan Huyssen afirma: “[…] La teoria de la manipulació total –que fundava la teoria de la indústria cultual – subestima la naturalesa dialèctica de l’art. Tot i les condicions imposades per la indústria cultural capitalista i el seu aparell de distribució, l’art pot en última instància obrir camins alliberats en virtut de la seva autonomia i inutilitat pràctica”.
 
8. Teoría de la vanguardia, Peter Bürger.
 
Vull considerar la Teoría de la vanguardia, on l’autor proposa pensar l’art en la seva fase postavantguardista, que es caracteritza per la restauració de la categoria d’obra i per l’aplicació amb finalitats artístiques dels procediments que l’avantguarda va idear amb intenció artística; això, amb el resultat d’un procés històric. En aquesta conjectura, la categoria d’obra no només està restaurada a partir del fracàs de la intenció avantguardista de reintegrar l’art a la praxis vital, sinó que inclús d’ampliar, denominant una lògica irrestricta i inclusiva de la vida en l’art. M’anima pensar que la restauració de la institució art i la restauració de la categoria d’obra, indiquen que l’avantguarda avui ja és història.
 
9. El cibermundo, la política de lo peorPaul Virilio.  
 
A la meva feina, recuperar la materialitat en l’art, a través del dibuix o la pintura com a manera de divergència, és una elecció conceptual. Aquesta posició poètica i política, s’adhereix a la resposta que proposa Virilio al seu assaig quan afirma: “[…] La qüestió que es planteja és la de recuperar el contacte […]. Retrobar el tacte, el plaer de la marxa […] són signes d’una altra divergència, d’una volta a la física, a la matèria: els signes d’una rematerialització del cos i el món […]. Avui dia, si hi ha una solució és en la reorganització del lloc de vida en comú”.
 
10. Elogio de la Low TechRodrigo Alonso.
 
Alonso recupera aquesta característica de l’art llatinoamericà: el seu permanent recurs a sistemes de baixa tecnologia (low tech), a l’apropiació i distorsió elemental de les imatges mediàtiques, a treballar amb els desfets i les malformacions de la tècnica, com una de les més sobresortints de la seva producció, proposant que: “És hora de referir-se a la low tech com a pràctica legítima que genera un discurs tan compromès amb el pensament de les tecnologies puntes com el produït als centres on aquestes coneixen la llum, i que planteja qüestions estètiques i filosòfiques igualment vàlides per comprendre en tota la seva dimensió l’estatut de l’art, i inclús de la humanitat, en les societats para- i post- industrials contemporànies”. Em sumo a aquest elogi, avalant que en molts casos l’elecció/apropiació de l’objecte, la materialitat de l’obra i la no sofisticació de la tècnica, poden plantejar igualment, qüestions estètiques i filosòfiques pertinents per comprendre l’estatut de l’art en el moment present.

11. Sistemas, acciones y procesos 1965-1975, Rodrigo Alonso.
 
És una proposta curativa digna de considerar, basada en la diversitat i connexions de successos que conformen el camp de l’art, en el marc temporal escollit i a escala mundial. El relat de l’exposició presentat al seu catàleg, construeix una complexa cartografia en què la categoria estètica: conceptual –que emergeix simultàniament- és només un component més. Vull destacar la perspectiva d’anàlisi que ens revela l’autor, que difereix de la categorització de l’art conceptual “pur” avalat per la història de l’art, estimant la seva proposta de pensar en els correlats possibles i els seus nexes.
 
12. Lo que vemos, lo que nos mira, Georges Didi-Huberman.
 
Didi-Huberman ens persuadeix sobre el potencial de les imatges de l’art, les quals per més simples i “mínimes” que siguin, saben presentar la dialèctica visual d’aquell joc en què vam saber inquietar la nostra visió i inventar llocs per a aquesta inquietud, transformant el buit en pregunta visual- insistència latent o potència autònoma. Aquesta obstinació de l’autor en la capacitat inherent de les imatges d’existir “en elles mateixes” i no “en funció de”, considero que és molt encoratjadora i complexa de manera crítica la funció de l’art a la nostra societat.
 
13. “El mercado de bienes simbólicos” a Las reglas del arte. Génesis y estructura del campo literario, Pierre Bourdieu.
 
Tal com afirma Bourdieu: “En el camp artístic o literari arribat a la fase actual de la història, tots els actes, tots els gestos, totes les manifestacions són, com bé diu un pintor, «picades d’ullet en l’interior d’un ambient»: aquestes picades d’ullet, referències silencioses i ocultes a altres artistes, presents o passats, afirmen a través dels mecanismes de distinció una complicitat que exclou el que és profà”. Aquesta premissa serveix per comprendre no només el camp de l’art sinó el seu funcionament en tant que sistemes de forces.
 
14. “Fantasia of the Library” a Language, Counter-Memory, PracticeMichel Foucault.
 
Em serveixo d’aquest assaig per afirmar que la principal tasca que assumim com a artistes en la contemporaneïtat, consisteix en l’edició d’aquells fragments capturats per la nostra percepció de flux de les coses del món, per a l’elaboració d’altres sentits possibles. Més encara quan “[…] tota pintura pertany ara a la superfície quadrada i sòlida de la pintura i totes les obres literàries estan confinades en l’indefinit murmuri de les paraules […]”, tal como afirma Foucault.

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...