Foto: David Hornback
Descobrim les 14 lectures més especials de Zaloa Ipiña:
1. Harri eta herri, Gabriel Aresti.
Aquest llibre ha estat clau en el desenvolupament dels meus projectes artístics, ja que m’he basat en diferents poemes seus per qüestionar-los des d’una perspectiva plàstica. Sens dubte i sota la meva sincera opinió, amb aquest llibre Gabriel Aresti va ser el creador de la poesia contemporània basca. Està escrit en euskera, en ple franquisme, i és ple de crítica social i política.
2. Mussche, Kirmen Uribe.
Una novel·la basada en fets reals que comença el 1937, després del bombardeig de Guernica, quan milers de nens bascos van ser acollits per fugir de la Guerra Civil. Una història increïblement emotiva que et fa reflexionar amb profunditat sobre com en segueix sent, d’injust, el món (els Estats) avui en dia. Un món que és capaç de seguir endavant sense acollir milers de refugiats que fugen de guerres i barbàries.
3. Desde la galeria de la muerte, Mumia Abu Jamal.
Mumia és un pres condemnat a cadena perpètua als Estats Units per lluitar contra l’Apartheid i el Ku Klux Klan, tot i que oficialment la seva condemna era diferent. Mumia explica en primera persona històries que passen a la presó i en les quals es pot veure com de cruel, injust i salvatge és el sistema penitenciari dels Estats Units.
4. Os vellos non deben namorarse, Castelao.
És una farsa en tres actes, tres històries paral·leles d’amor i mort que s’uneixen al final de la història. Tres actes carregats d’ironia, sarcasme i un especial dramatisme. És una obra escrita en un galego preciós amb expressions molt curioses.
5. Lucy, Jamaica Kincaid.
Una novel·la plena de referències autobiogràfiques. Gaudeixo amb la seva manera d’escriure i admiro aquesta rebel·lia que lluita contra acontentar la societat, propera i llunyana, mitjançant estereotips educatius.
6. El estado de sitio, Albert Camus.
Tot i ser una obra de 1945, amb una clara crítica a les dictadures i especialment a la franquista, crec que segueixen existint aquestes pors que l’Estat implanta al poble, ja es digui pesta, crisi o terrorisme. És una obra molt actual en el món en què vivim.
7. El libro de los abrazos, Eduardo Galeano.
Bonic. Crític. Emotiu. Reflexiu. Social. Concís.
8. Malditas, una estirpe transfenimista, Itziar Ziga.
La dona al llarg de la història no ha lluitat només contra l’opressió de gènere, sinó contra totes les opressions que ha viscut (i viu) en cada època.
9. Herri baten oihua, Telesforo Monzón.
Herri baten oihua (El crit del poble) és una recopilació d’escrits, reflexions i cançons que actualment formen part de la identitat del poble basc.
10. Escrituras de Frida Kahlo, Raquel Tibol.
He llegit llibres sobre Frida Kahlo des que tinc ús de raó i, de tots, aquest és el que em va enganxar més profundament. El vaig comprar a Mèxic quan tenia quinze anys; recordo que sentia tant aquestes paraules viscerals, a vegades romàntiques i carinyoses, d’altres, doloroses i tristes, que no existia res més al món mentre llegia.
11. Joseph Beuys. Cada hombre un artista, Clara Bodenmann-Ritter.
Realment interessants les reflexions de Joseph Beuys, molt especialment totes les que parlen sobre l’educació i els mètodes educatius governamentals. Joseph Beuys relaciona l’art amb el dia a dia i, igual que altres artistes com Jorge Oteiza o José Antonio Sistiaga, creu que l’art és imprescindible pel desenvolupament de l’individu.
12. Saxo Tenor, Roberto Vidal Bolaño.
Una obra teatral contemporània totalment surrealista. Una desgràcia absurda o poc probable entre personatges realment curiosos.
13. Muerte accidental de un anarquista, Darío Fo.
Una gran crítica a l’abús de poder plena de sarcasme i ironia. Si bé és una obra del 1970, avui en dia segueix existint l’abús de poder a tot el món.
14. El caso de la mujer asesinadita, Miguel Mihura.
La primera obra de teatre que vaig llegir. Amb aquest drama de Mihura em vaig adonar com m’agrada llegir teatre, m’encanta.
