En plena pandèmia, la mort ens ha recordat que existeix. Que hi és. Que el futur mai és com el projectem i que el present és així de fràgil i tremolós. Els membres de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la UVic-UCC han respost 14 preguntes: algunes són les que els acostumen a plantejar i d’altres, les hem recollit de persones del nostre voltant.
Foto: Warren Wong
1. Igual que quan estem malalts ho notem, quan ens hem de morir, també?
El nostre cos és una font d’informació contínua: ens dona senyals de si les coses van bé o malament i de si es va acostant el moment de la mort. Quan el nostre estat general no millora, cada vegada ens costa més menjar, ens sentim dèbils, perdem pes i els símptomes empitjoren, som conscients que estem en situació de final de vida. Hi ha una percepció “biològica” que els humans ocultem mentalment i d’altres animals, no.
2. Què passa quan morim? Què sentim exactament? Fa mal?
L’experiència de morir, com l’experiència de viure, no és igual per a tothom. Hi ha qui viu aquest moment amb molta serenor i d’altres que no tant. Per la meva experiència al costat de les persones que encaren la mort, haver-ne pogut parlar, haver compartit les preocupacions, haver reflexionat sobre què volem i no en aquest moment ajuda a afrontar-ho millor tant a la persona malalta com a la seva família. Un dels pilars de l’atenció pal·liativa és assegurar un bon control de símptomes, i això vol dir ajudar les persones a morir sense patiment físic, acompanyant el dolor inevitable que ens provoca la pèrdua d’un ésser estimat. La nostra feina sempre ha estat estar al costat de les persones i les seves famílies per donar suport en tots els aspectes que envolten la mort.
3. Què li passa al cos les vint-i-quatre hores després d’estar mort?
El mateix que es veu a les sèries i pel·lícules d’assassinats i forenses: primer apareix rigidesa, i posteriorment hi ha un procés de descomposició. Des d’una perspectiva material, sorgim del no-res i tornem al no-res. Una gran lliçó d’humilitat!
4. Quan algú està a prop de la mort, què és el que es pregunta i a què es pot agafar?
Hi ha molts dubtes i neguits al voltant de la mort. És bo poder trobar un entorn que ens permeti parlar-ne obertament. Hi ha preguntes per a les quals no hi haurà una sola resposta i la incertesa es mantindrà, o a les quals trobarem la resposta que més sentit tingui per nosaltres. Hi ha altres dubtes i neguits que podem treballar i als quals podem donar opcions. És per això que continuem, i ara amb més força que mai, apostant per una atenció planificada en què puguem parlar de què ens preocupa i de quina manera volem ser cuidats, en què prenguem decisions de manera compartida en tot el procés de la nostra malaltia i en el moment de morir. Penso que la proximitat de la mort ens pot ajudar a fer un balanç d’allò que per a nosaltres és important, de quins són els nostres valors, i de com volem que siguin aquests últims moments. Les condicions per viure en pau en el procés de final de vida són: les creences i el sentit de la vida, rebre l’afecte de les nostres relacions més importants, el perdó, el control dels símptomes, la garantia de bona atenció, els recursos, l’autonomia i el sentit de l’humor.
5. Com podem explicar als fills que ens estem morint?
Depèn de si han tingut temps per anar vivint, entenent i acceptant el procés. El millor és poder expressar afecte, compartir, identificar situacions de risc de dol i promoure el comiat explícitament o implícitament.
6. Si fa molts anys que tinc mala relació amb el meu pare, com podria fer-ho per acomiadar-me’n?
És important remarcar que la mort propera d’un familiar és una situació única i irrepetible. Cal ser-ne conscient, i valorar les repercussions que tant per al pare com per a tu mateix pot tenir deixar perdre aquesta oportunitat única. Aquest pot ser un bon moment per a la reconciliació, el perdó, la cura. Val la pena donar-se l’oportunitat mútua de dir adeu en pau.
7. Quin és l’últim pensament que té algú quan mor?
És molt difícil de saber quin és el darrer pensament d’una persona abans de morir, i encara més de forma genèrica. Sí que sabem, però, i ens ho diu el llibre The Top Five Regrets of the Dying, de Brionnie War, de quines cinc coses les persones que estan al final de la vida es penedeixen:
1. “M’hauria agradat tenir el coratge de viure la vida més segons els meus principis, i no pas la vida que els altres esperaven de mi”.
2. “M’agradaria no haver treballat tan durament”.
3. “M’hauria agradat haver tingut el coratge d’expressar els meus sentiments més sovint”.
4. “M’hauria agradat haver pogut passar més temps amb els meus amics”.
5. “Hauria d’haver-me donat l’oportunitat de ser més feliç.”
8. Com mor una persona que mor sola?
Quan arriba el moment de morir, l’acompanyament per part de les persones que estimem ens dona serenor. Per contra, la solitud no desitjada, que sol ser font de patiment en condicions normals, davant l’escenari d’una mort propera és terrible. Probablement, no hi ha una situació més trista que morir sol.
9. Quina és la conseqüència que no puguem acompanyar un familiar que es mor?
Tenir un dol complicat, que és el que cal prevenir. Aquesta ha estat una realitat malauradament massa freqüent durant l’actual pandèmia del covid-19: l’impacte d’aquesta vivència emocional probablement perdurarà més enllà de la pandèmia, i cal oferir eines per ajudar als familiars a pair-ho.
10. Ara hi ha una urgència de salvar les vides de tothom. Sempre és necessari voler salvar la vida d’algú? No hauríem d’acceptar que la vida s’acaba?
Salvar la vida és un dels objectius de la medicina, però també ho hauria de ser acompanyar compassivament en el procés de morir, promovent l’acceptació, i donant suport. Com diu un aforisme del segle XVI: “Curar de vegades, millorar sovint, confortar sempre”.
11. Com és que la gent no ha entès fins ara que som mortals?
És més fàcil viure d’esquena al patiment i a la mort, però això té les seves conseqüències: no parlar-ne pot causar un patiment encara més gran tant als malalts com a les famílies. Aquesta pandèmia ha “socialitzat” la mort com una realitat comuna; la mort ha passat de ser una realitat individual i familiar a ser una realitat que vivim com a societat (ho veiem cada dia als mitjans de comunicació amb el recompte de morts). El risc és que acabem despersonalitzant aquestes morts; que passin a ser simplement números d’una estadística. En tot cas, ara hem entès que la vida és fràgil i que la mort en forma part.
12. Com passarà factura emocionalment als metges i infermers veure que han mort tantes persones soles?
Si no han tingut formació ni suport per fer-ho, patiran estrès, fatiga per compassió, i risc de malaltia mental i addiccions. Alguns estudis no només ens adverteixen d’aquest risc, sinó també d’un altre: que l’impacte emocional es perllongui en el temps. Això seria devastador per al nostre sistema de salut.
13. Què ens fa més por, la nostra mort o la dels altres?
La mort que fa més por sol ser la de les persones que estimem. I això també ens pot incloure a nosaltres mateixos. Però tenint present que la mort és, juntament amb néixer, l’únic esdeveniment vital pel qual passem indefectiblement tots. Si volem viure i morir en pau, cal preparar-nos per la nostra mort i la dels nostres éssers estimats.
14. Què necessita una persona per morir bé?
Aquestes són preguntes que cadascú de nosaltres s’hauria de fer: quina és per a mi la millor manera de morir? Què necessito per morir bé? I també aquí trobaríem multitud de respostes: “No vull tenir dolor”, “Vull morir a casa”, “Vull estar acompanyat de les persones que m’estimo”, “No vull tubs ni màquines en el meu cos”, “Vull tenir la tranquil·litat de no tenir coses pendents”. Per a mi, una bona mort seria aquella va en concordança amb qui soc jo, amb els valors que han regit la meva vida, amb el que és important per a mi. Pensar i preparar-se per la mort de segur ens ajuda a morir més bé.
2
2
