W

Un favor inusual, que fins i tot potser trobes emocionant

Edicions Poncianes publica W, una obra de l’escriptor Gabriel Ventura. És una barreja de gèneres i tècniques. Poesia, ficció, imatges i cartes s’escolen entre collage, samplers textuals, cròniques i apropiacionisme. L’autor va més enllà de la literatura, construeix una obra d’art global. Una obra poc convencional que arriba al públic de les llibreries d’art i de disseny com a objecte estètic, com a joc de la ficció. 

Gabriel Ventura escriu un llibre que simula una capsa perduda. Una capsa plena de textos i postals de W, el personatge principal, que viatja per tot el món amb una estranya missió, transportar un gripau vermell. Una història tèrbola, misteriosa i sovint incoherent que demana al lector la reconstrucció de les peces del trencaclosques. Llegim un fragment inicial del llibre. 



PAQUET PER AL DOCTOR HONEST TRIOLET. NO OBRIR NI EL SOBRE NI LA CAPSA SENSE EL SEU CONSENTIMENT.
 
Benvolgut Honest,
 
Acabo de passar per la consulta i en Salvador m’ha dit que no hi series fins demà. Sento no haver avisat abans (potser hauria d’haver reservat hora, és cert) però marxo aquesta tarda cap a la Cerdanya i tinc pensat quedar-m’hi tot el novembre treballant en l’exposició de Milà, així que les pròximes setmanes em saltaré la cita dels dijous. En realitat no és cap consulta personal, és més aviat un favor que et volia demanar. Un favor inusual, que fins i tot potser trobes emocionant. Com ja deus haver imaginat, té relació amb la capsa que he deixat a la recepció. Et poso en situació.
 
Ja saps que estem fent reformes al pis. Per guanyar espai al dormitori, amb l’Elsa vam decidir treure l’armari que hi havia encastat a la paret i canviar-lo per un altre de més discret. Doncs bé, quan els paletes van acabar la feina em van entregar aquesta capsa vella de sabates. Em va estranyar, perquè havíem buidat tota l’habitació, inclòs l’armari, i la capsa no em sonava de res. Es veu que l’havien trobat amagada sota un plafó de la part baixa de l’armari, en una espècie de cavitat que semblava haver estat tallada expressament. Em van dir que només hi havia fotografies i papers. Vaig esperar que pleguessin i quan van marxar vaig portar la capsa a la taula del menjador i la vaig obrir. El primer que vaig veure va ser aquesta gran W, que a hores d’ara tu també deus haver vist, inscrita al bell mig d’una pàgina en blanc. Em va sorprendre la qualitat del full, massa nou, vaig pensar, en comparació amb la capsa, que feia la pinta de tenir, com a mínim, vint o trenta anys. Grogueja i fa pudor a resclosit.
 
Vaig començar a remenar el contingut. Efectivament, com deien els paletes, hi havia un bon grapat d’imatges, encara que ràpidament vaig adonar-me que no eren ben bé fotografies sinó postals. Unes postals raríssimes. No portaven remitent ni destinatari, tampoc estaven firmades. Com si les haguessin comprat i les haguessin deixat en blanc, sense enviar. Suposo que a aquestes alçades ja deus haver obert la capsa. Què me’n dius? Al·lucinants, no?
 
Aquests dies les he estat revisant amb lupa (feia anys que no feia servir una lupa!). Enlloc hi figura fabricant o ciutat de procedència. Més coses: algunes postals, com la capsa, groguegen. D’altres són més recents, tan noves que brillen i tot, ni una gota de pols.
 
I els papers, és clar. Els papers són el quid de la qüestió. Els vaig trobar tal com te’ls entrego, no sé si exactament en aquest ordre, però més o menys. Estaven dispersos per la capsa, barrejats amb les postals.A primer cop d’ull em va semblar que la majoria eren poemes.
 
No em considero un gran lector de poesia, tot i que de jove, a la universitat, mentre estudiava arquitectura, tenia alguns poetes de referència: Octavio Paz, Paul Eluard, René Char, Sylvia Plath, Auden o el malaurat Delmore Schwartz (que vaig descobrir gràcies a la novel·la de Saul Bellow, i que en aquella època era pràcticament desconegut, l’únic exemplar que guardo de les seves poesies el vaig comprar un estiu a Londres). Dels catalans m’agradaven especialment Palau i Fabre, Foix i Brossa. Amb el temps hi he anat tornant, tot i que últimament he perdut l’hàbit.

Els textos em van sorprendre. M’esperava una confessió avorrida o les memòries dinosàuriques d’algun senyor de l’Eixample. Però eren uns poemes moderns i elegants, fins i tot tenien certa força, un ardor únic, original. Per exemple, recordo el primer text que vaig llegir, hi havia un vers graciosíssim: «el fum de la llengua de Nostradamus = contradicció».
 
El descobriment em va empènyer a seguir remenant la capsa. Anaven apareixent poemes amb tot tipus de formes i tarannàs: llargs, curts, profunds, superficials, aleatoris, solemnes, humorístics, enigmàtics. Figures sinuoses, flonges i ondulants. Immediatament se’m va acudir la idea que aquells poemes havien estat concebuts com una col·lecció d’objectes, semblen quadres, em vaig dir, són com pintures o escultures. Defecte professional, suposo… Però em vaig imaginar que les pàgines eren els murs d’on penjaven aquelles creacions insòlites. Un gabinet d’imperfeccions lingüístiques i solucions imprevisibles. Portes, finestres, cambres recòndites i portàtils. Alguns poemes estaven escrits a mà, amb bolígraf o llapis, d’altres a màquina i a ordinador, i fins i tot en vaig trobar alguns escrits amb ploma. Havien estat redactats i/o mecanografiats en diferents èpoques, això quedava clar per la tonalitat i la tipologia dels fulls. Hi havia paper de llibreta, folis d’impressora, paper de màquina d’escriure. I també fulls corcats amb la tinta esvaïda, gairebé illegible.
 
Quasi tots els poemes venien acompanyats d’una multitud de signes i marques que a vegades semblaven posseir un sentit (dinàmic, de moviment, com palanques, en el fons) i que en altres ocasions a oraven enmig dels versos com els rastres d’un accident aeri. Els ulls, aleshores, s’aturaven, inquiets i molestos. Aquesta és la primera impressió que vaig tenir. Després vaig pensar en petites arquitectures, en construccions neuròtiques i minucioses. De fet, un dels únics “blocs” de poemes que vaig veure que portava títol s’anomenava, precisament, «Arquitectura de la informació».
 
He detectat dos “blocs” de poemes. Crec que la resta de textos no tenen títol (bé, alguns sí, però són peces soltes: «Quadern de Texcoco», «Manual per a oblidar a escriure», etc.). «Arquitectura de la informació» i «Divina Comëdia». Aquest últim bloc, definitivament, sembla obra d’una persona pertorbada. No sabria com descriure’l. Llegeix-lo tu mateix i jutja, Honest. Haig d’admetre que alguns versos m’han semblat destacables: «plou tant que la teulada aprèn el rus» o el pintoresc «medusa: medito en el cel dels nostres fills». D’altres, en canvi, són d’un mal gust terrible: «al llac s’hi arriba pel camí dels ossos prims», «la dansa enganxifosa d’unes fulles de guera». Algunes invencions divertides: «la telepatia és la nova escultura». Sens dubte, es tracta d’un conjunt de textos relacionats amb l’obra de Dant, ja que segueixen, molt lliurement, l’estructura de la Divina Comèdia (Infern, Purgatori, Paradís). La combinació d’estils produeix una sensació exòtica. A favor de l’autor o autora haig de dir que, rarament, quan llegeixo coses noves, actuals, experimento aquesta sensació. No sé si és bo o dolent, però és així. En tot cas, el document és digne de ser repassat amb la màxima atenció. És una cosa tan anòmala! L’espècie humana ha arribat a uns extrems de nimietat absolutament vacus. Prou bé que ho saps, Honest, tu que et guanyes la vida analitzant-nos.
 
Ah, un comentari sobre «Arquitectura de la informació»: en un dels poemes hi apareix Edward Snowden. Com és possible? Fa quinze anys que vivim en aquest pis i no l’hem rellogat mai a ningú. És a dir, la capsa era a l’armari des d’abans que arribéssim nosaltres, i aleshores Snowden encara no s’havia convertit en una de les persones més famoses del planeta.

 
Però vaig trobar més coses. Unes cartes.

 
La tarda que els paletes em van donar la capsa tenia una reunió amb el galerista. Vaig decidir endur-me el material a l’estudi i continuar la inspecció l’endemà. L’Elsa era fora de Barcelona i no arribava fins dilluns. Disposava de tot el cap de setmana per estudiar els papers.
 
El dissabte al matí m’hi vaig tornar a posar. El dia abans m’havia fixat que, entre els poemes, hi havia una sèrie de textos llargs, una mena de relats. Me’ls havia saltat, intrigat pels versos, pensant que ja els miraria més endavant.
 
I l’espera va valdre la pena.
 
Estic quasi segur que el sentit de tot plegat és en aquestes cartes. En són sis, totes amb el mateix remitent: W. La destinatària és una tal Anastàsia.
 
Et recomano que comencis per les cartes. Ves-hi directament, les aniràs trobant barrejades entre les postals i els poemes (com et comentava abans, he intentat mantenir l’ordre original).
 
Fa uns dies que les examino i no aconsegueixo treure’n l’entrellat.
 



 



 





W

© Gabriel Ventura
© Edicions Poncianes

 

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Clara Sáez
Una porta a l'art
14 il·lustracions de Clara Sáez, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...