Aquests dies repassava les llistes de llibres més venuts per Sant Jordi i el fet de no endur-me cap sorpresa, malgrat el poc que tenen a veure amb els que se solen vendre més la resta de l’any a les llibreries independents, em va fer pensar sobre la dinàmica que fa temps caracteritza el sector. Hem de ser sincers: la diada és una data en què s’adquireixen molts llibres més per obligació moral que per ganes reals de llegir-los. Malauradament, per a molts, aquest serà l’únic acostament als llibres en tot l’any. Hi ha veus que ens diuen que prou contents i agraïts podem estar els llibreters, que almenys la data i la tradició és un bon motiu per consumir llibres. Doncs ja em perdonareu, però em sembla un argument massa pobre i excessivament conformista, i em nego a combregar-hi. Un engany més del sistema.
Com deia, és evident que els llibres més venuts aquesta data són els que ens acompanyen dia rere dia des d’un parell de setmanes abans del 23 si fem cas a la televisió i ràdio públiques i a la premsa tradicional. I com que tot està inventat, només cal repetir la fórmula que tant funciona. ¿Qui apareix en aquests mitjans en hora punta o en les pàgines més preuades dels diaris? Doncs principalment els llibres de les editorials que pertanyen als dos grans grups que dominen el sector. Són ells qui tenen els diners per fer-ho, els qui arribat el moment treuen el seu múscul i es barallen per veure qui la té més llarga. Hi ha calés en joc. Però ¿on queda en tot això la pluralitat i les altres maneres de fer literatura? Cal remarcar que els mitjans públics surten dels impostos de tots, per tant, cal exigir-los a ells més que a ningú aquesta pluralitat. En un escenari com aquest, els consumidors de llibres un cop l’any, la gran majoria dels quals desconeixen l’oferta completa, només tenen a l’abast el producte comercial, llavors òbviament acaben sucumbint a allò que veuen i els diuen des d’aquests mitjans. Chapeau, jugada rodona per als dos grans que han aconseguit el que pretenien. Fa un temps, parlant amb un editor d’un d’aquests grups reconeixia que publicar tots aquests llibres comercials de qualitat com a mínim discutible els permetia, de tant en tant, publicar algun bon llibre, malgrat que aquest no els resultés massa rendible. Aleshores em plantejo si aquestes maneres de fer són les que en realitat vol la majoria o més aviat és el que ens imposa el sector editorial dominant.
Tots aquests dubtes i reflexions em porten a fer-me una altra pregunta que potser incomodarà el lector: ¿Podríem considerar que la festa comercial s’ha imposat a la tradició? Crec que la resposta, mal que em pesi, és un sí rotund. I és que el llibre objecte ja fa temps que ha guanyat la partida a la literatura, i els més llestos han sabut interpretar-ho i portar-ho al seu terreny de joc. Són llibres destinats a un tipus de lector: el consumidor d’un llibre a l’any, “Que sigui de tapa dura, eh!”, remarquen al llibreter —no us estranyi si us dic que encara hi ha gent que pensa que la gran majoria de llibres que s’editen són en aquest format i els que no, és que són de baixa qualitat—, un gruix determinat, tres-centes cinquanta pàgines almenys, lletra gran que s’acobli a la franja d’edat del potencial destinatari i, el més terrible de tot, narracions descaradament fàcils, que no facin pensar als suposats lectors ni els replantegin temes, ni per descomptat els remoguin consciències.
Vist aquest panorama, caldria veure en quin lloc queda la (gran) literatura, aquella que assumeix riscos, la que ens fa repensar i que ens fa vibrar amb històries narrades des de l’estómac. Perquè, sí, hi va haver un dia que aquesta literatura era supervendes, els grans escriptors eren els respectats i escoltats, quina diferència amb els temps actuals, ¿oi? Però va, no ens fem més mala sang, el sector literari ha seguit el mateix camí de tants altres i s’ha convertit en una conseqüència més del capitalisme salvatge, de la rapidesa en la qual vivim i de l’extrema brevetat de tot plegat. La literatura com a reducte dels habitants dels marges. No sona pas malament com a salm. Què dieu, romàntics i lletraferits, ¿encara penseu que no és prou consol? És cert, potser no, vagi llavors un altre argument per a l’optimisme: gràcies només als qui consumireu llibres durant tot l’any, els llibreters podrem arribar al proper Sant Jordi. I aleshores, com aquell ratolí a la roda que no pot fer res més que caminar endavant, aquests llibreters tornaran a fer per uns dies de venedors de llibres objecte, hauran de donar gràcies per poder continuar pagant factures i s’excitaran cada cop que venguin llibres amb quelcom més que unes tapes dures i un escriptor mediàtic al darrere. Mentrestant —elevo l’aposta— els més optimistes somiaran amb una utopia en la qual la qualitat s’haurà imposat a la comercialitat. Però fins que això no esdevingui, brindem com a mal menor per la literatura als marges.
Joan Roure, llibreter de la Irreductible de Lleida.
