Tastem alguns dels poemes d’Enric Casasses (Barcelona, 1951), publicats a El nus la flor (Edicions Poncianes).
Foto: Òmnium
COM
EN PRESENT D’INDICATIU
Com agafaràs les coses?
Com vinguin.
Com els hi plantaràs cara?
Com pugui.
Com em miraràs, a mi?
Com vulguis.
EN INFINITIU
Com més m’estrenys, més m’eixamplo.
NO, RE…
Baixaven dos o tres fabricants d’espardenyes a rebre’ns perquè volien que ens les poséssim per provar el terra de la plaça nova, que era de terra, com tot el poble, com els camins, com els ulls amb què ens miraven, ells.
Dic dos o tres fabricants perquè el tercer no semblava pas capaç de fabricar res, vivia al núvol i no escoltava res del que es va dir, només ens mirava i mirava. Tu li tornares la mirada alçant la barbeta com dient-li «què» i ell murmurà «no, re» mentre nosaltres ens agafàvem de la mà pensant «sí, molt».
UNA NIT
He confós els batecs del cor
amb els teus passos pujant l’escala
no sé quants cops
i quan llavors l’has pujada
no ho he sentit.
Si te n’acabes anant a viure a l’altra
banda del canal, despenjaré els rems
de la paret.
CANT de L’EGO
Oh, planetes que veniu d’entre
les branques de la lluna i caieu
al cel de la terra, em veieu?
UNA MICA SÍ
Tot sol caus al caos, tu, ego,
prô jo, sense l’ego, plego.
El nus la flor
© dels poemes i les il·lustracions de portada i interior: Enric Casasses.
© d’aquesta edició: Associació Joan Ponç.
