Sexe, droga i rock and roll. La primera novel·la de la periodista Agnès Marquès (1979) es titula Ningú sap que soc aquí (Columna) i ens planta en un festival de música per on desfilen personatges que estan deixant de ser joves. El Sebas i el Diego acaben de conèixer la Clara, una dona que existeix d’amagat a la vida de l’Àlex. “Jo no en sé res, d’ells, tot i que ells són els únics que saben que soc aquí. I com menys sàpiguen, millor”.



Et fa respecte aquest debut literari?

Sí, molt. És la concreció d’una idea romàntica que tenia de fa molts anys. Aquella idea ara té forma de llibre. En periodisme he fet una trajectòria, però això és un guant nou. Ningú em coneix escrivint ficció, ningú coneix la meva manera diguem-ne literària d’expressar-me.

Com passes de la idea abstracta d’escriure una novel·la a la idea concreta d’escriure aquesta novel·la, ambientada en dos festivals de música, un del 2018 i l’altre del 2010?

La idea concreta neix de la meva experiència als festivals. Els vaig descobrir amb trenta anys i em van semblar una experiència inigualable: anar amb el teu grup d’amics a escoltar música en directe en un lloc on s’acaba un concert i en comença un altre. És com una mena de parèntesi de la vida rutinària. Un parèntesi intens on passen coses, per l’emoció de la música, per les amistats, perquè hi estàs moltes hores, vas amunt i avall, parles molt…

Escrius sobre gent que es perd de forma literal i metafòrica.

Sí, és això. Els quatre personatges estan bastant perduts, com ho estem tots a la vida. Ells es troben en un moment vital en què sembla que se’ls acabi la metxa de la joventut, aquesta metxa que encara et permet dubtar i equivocar-te. Arriba un moment en què se t’acaba la metxa i se suposa que has de ser una persona ferma, segura, professional i poc incoherent. Això ens posa en una situació incòmoda i de molta impotència. No som res, vivim vuitanta anys en un planeta que té 4.500 milions d’anys d’història, però l’espècie humana està tan pagada de si mateixa que, a sobre, ens autoexigim que a meitat del recorregut vital ja hem de ser persones serioses, segures i sense contradiccions. I no. Saber què volem i perseguir els nostres desitjos és molt difícil, fins i tot quan ja ets presumptament una persona adulta.

També és una novel·la sobre la part de nosaltres que amaguem als altres.

El títol, Ningú sap que soc aquí, fa referència a tot allò que ningú sabrà mai de nosaltres. El magma de cadascú –les nostres pors, inseguretats, desitjos, fílies, fòbies…– no el compartim al cent per cent amb ningú, segurament per un instint de protecció. M’obsessiona la distància que hi ha entre com som, com ens mostrem i com ens perceben. De nens la distància entre com som i com ens mostrem és molt petita, i a mesura que ens anem fent grans l’anem eixamplant. Ningú sap que soc aquí, o sigui: ningú sap al cent per cent que jo penso això, desitjo allò i tinc aquesta por. Els criminòlegs diuen que les persones tenim tres vides: la pública, la privada i la vida íntima. Quan investiguen un crim i tenen un sospitós, intenten descobrir-ne la vida íntima. No sé si t’ha passat mai que un amic pren una decisió que et sorprèn moltíssim. És perquè no estem accedint al rovell de l’ou dels altres. Hi ha coses que no expliquem i que determinen les nostres decisions. 

La Clara es perd durant un concert i li agrada.

Ella fa un camí a la inversa, ha tingut oportunitats en què s’ha contingut per por de perdre’s i ara es vol perdre. Quan es perd, passa del vertigen de saber-se sola enmig de 30.000 persones al vertigen de dir-se estic sola, puc fer el que vulgui. Té tot un ventall de possibilitats per explorar amb el seu magma. No s’ha de mostrar a ningú perquè tots els que coneix no hi són.  

Potser ens perdem per trobar-nos a nosaltres mateixos, per saber qui som.

La Clara fa justament aquest viatge interior. Es relaciona amb persones que no coneix i que deixen que aflori una altra Clara. Un personatge li pregunta si el tio de qui s’ha enamorat és bona persona. Creiem que per instint no ens aproparem a males persones, però realment ho sabem? El Diego, el Sebas i l’Àlex estan molt atrapats per la relació pervertida que tenen entre ells: tu ja pots haver canviat, que quan et tornes a trobar amb els vells amics continues tenint el mateix rol que abans. Són situacions que ens tenallen i ens generen molta impotència. En canvi la Clara s’ho treu de sobre, se n’allibera.

Hi ha molta droga, en aquest llibre. 

El consum de drogues vinculat a l’entreteniment és una realitat molt més estesa del que expliquem. Com a periodista, a mi això em genera una contradicció: a la ràdio i la tele parlem del consum de drogues associant-lo a casos extrems, a persones que cauen en la marginalitat i tenen una addicció que els impedeix fer vida normal. Però hi ha moltes altres persones que consumeixen drogues quan surten i que no tenen aquest grau de problema. Segur que tenen certa dependència, però no són com el tio tirat a terra que s’acaba de punxar o el que necessita no sé quantes ratlles de cocaïna al llarg del dia. Això ho vaig descobrir als festivals. No perquè en un festival hi hagi més droga que en una discoteca o en altres espais d’oci, però allà va ser la primera vegada que ho vaig veure. A la novel·la hi ha molta droga perquè he volgut fer un retrat fidel del que passa. Deixem-nos d’enganyar, i que cadascú arribi a la seva conclusió. No faig apologia de res, però he volgut retratar-ho tal com és.

Abordes també el consentiment sexual. Reivindicacions com les del moviment Me Too eren molt més presents al 2018 que al 2010.

Al 2010 les dones no teníem el nivell de consciència sobre les coses que ens han pogut anul·lar algun cop a la vida, sobre les etiquetes que ens han pogut penjar sense que les haguéssim buscat. Hi ha hagut un procés de presa de consciència, d’entendre que les dones no són culpables sinó víctimes d’alguns abusos.

Si n’haguessis de triar una, quina seria la cançó d’aquesta novel·la?

Deixa-me’n dir dues. La primera: Creep, de Radiohead. Perquè els tres personatges homes són incapaços de mostrar-se tal com són, tots tres amaguen coses. El Sebas no se sap imposar i cau a les urpes del Diego. L’Àlex podria fer de frontissa però és tan miserable que decideix riure les gràcies al Diego. I el Diego està tan perdut que la seva única manera de sobreviure és fer-se el fort i enfotre-se’n dels altres. L’altra cançó és The ballad of Lucy Jordan de Marianne Faithfull, on hi ha una mena de despertar com el de la Clara: on he estat fins aquest moment?

Les cançons són molt importants en aquest llibre. Hi ha una relació final de totes les que s’esmenten. I n’heu fet una llista de Spotify.

Són molt importants, sí. Les que hi surten són un line-up perfecte, el meu cartell ideal. Les he escoltades a festivals i per a mi tenen un alt component sentimental.


Quina és la banda sonora de la teva vida?

He escoltat sempre molta música sense ser gaire fidel a un grup o a un estil. Els meus pares escoltaven cantautors: Llach, Serrat, Víctor Manuel… La manera com els cantautors es fixen en els detalls de la vida potser sí que m’ha condicionat una mirada. A casa escoltaven també els Rolling’s, però jo no els entenia. A mi ara la música electrònica m’atreu moltíssim, és la que fa que el meu cervell hi connecti i es quedi en blanc. Et diré una cançó molt meva que no surt al llibre: Oh baby, dels LCD Soundsystem.

“La culpa és una sala de tortures”, escrius. Et fa patir gaire la culpa?

Em fa patir molt, és un mal invent. Com deien Los Rodríguez, La culpa es un invento muy poco generoso / y el tiempo tremendo invento sabandija. La culpa és molt poc generosa amb un mateix. Jo sempre reviso tot el que he fet, totes les converses que he tingut, per si he dit el que no havia de dir o per si s’ha pogut mal interpretar. Això ho faig amb coses quotidianes, és un tic que tinc. Quan a sobre et sents malament, perquè tots fem coses que ens fan sentir malament, encara és molt pitjor. Haver de complir les expectatives dels altres, haver de ser allò que les persones que estimes esperen de tu, és molt difícil. Només hauríem d’estar a l’altura dels nostres desitjos, i ni això sabem fer. I no saber-ne també ens fa sentir culpables. 

Hi ha bogeries que fem per amor. L’amor hauria de ser un atenuant?

Quan t’enamores d’algú hi ha el dilema de viure-ho o no viure-ho, però no pots no viure-ho. Com deixes de viure un enamorament? Et pots abstenir de fer els primers passos, però després… La Clara i l’Àlex van molt lluny, agafen un avió i se’n van a una altra ciutat quan encara estan amb les seves parelles. Però sí, l’amor hauria d’estar exempt de culpa.

Fins ara has fet de periodista. Aquesta incursió literària és una cosa aïllada o creus que tindrà continuïtat?

No ho sé. Era una cosa que sempre havia pensat que m’agradaria fer algun dia, però no sabia si me’n sortiria. Quan vaig presentar les primeres vuitanta o cent pàgines a l’editorial, em volien fer un contracte amb dos pagaments: un a la signatura del contracte i un altre a l’entrega. Jo no vaig voler cobrar res fins que no hagués escrit la novel·la, no volia anar més enllà del compromís verbal d’intentar-ho.  

Vas escriure el llibre a proposta de l’editorial?

No, no. Parlant un dia amb la Glòria Gasch [l’editora de Columna], li vaig dir que tenia una novel·la al cap i ella em va animar a tirar-la endavant. Però no vaig voler escriure sota la pressió d’haver de complir un contracte. I no sé si tornaré a fer-ho mai més, no sé si seré capaç de repetir-ho, tot i que el meu cap continua girant.  

Dius que vas estudiar periodisme perquè volies explicar històries. Escriure una novel·la també és explicar una història.

El periodisme ens ajuda a viure moltes vides que no són les nostres, a conèixer vides que nosaltres no viuríem. I ens fa desenvolupar una manera d’observar, d’intentar entendre per què la gent és com és i fa el que fa. Entrevistaries el teu pitjor enemic, o un assassí, per una curiositat innata de voler-los entendre. El periodisme és una font inesgotable de possibles històries per explicar.

Sempre has escrit?

Sí, des de ben petita. Tinc tots els diaris guardats. Vaig fer lletres pures i teníem l’assignatura de grec clàssic. D’adolescent vaig escriure tot un diari en català però amb grafies gregues. Era una voluntat de preservar la meva intimitat. I als 14 anys vaig començar a escriure articles. Sobre l’incendi del Liceu, sobre l’infart del Cruyff… Abans de fer cap col·laboració escrita a mitjans de comunicació, em vaig fer una pàgina web on penjava textos, alguns de periodístics i altres de més literaris.

En una entrevista que et van fer fa anys, deies que no canviaries de registre periodístic perquè eres molt d’informatius. 

Veus que bé que va fer-se gran? Quina bestiesa. No hi ha res com el pas dels anys perquè se’t desmuntin les creences. Aquest també és un dels temes del llibre: pot passar que se’t desmunti tot el que havies imaginat, tant les il·lusions (que no sempre aconsegueixes) com les certeses: allò que creies que no faries mai. No pots posar mai la mà al foc, sobretot quan es tracta de temes emocionals.

La nostra vida íntima no la coneixem ni nosaltres mateixos. 

Som dins d’una cambra cuirassada on hi ha el magma, amb la inseguretat, la por, la culpa, un record que ens va condicionar… Aquesta conversa amb un mateix no la podem elevar a pública de cap de les maneres. No ens podem mostrar tant perquè hem de sobreviure.

D’inseguretats, en tens gaires? Les dissimules prou bé de cara enfora.

En tinc moltes, moltes, i crec que en té tothom. Si algú diu que és una persona segura, no sé en quin planeta viu. Som insignificants, la vida ens va de creuar el carrer sense mirar i que t’atropelli un cotxe, d’una malaltia que apareix quan li dona la gana o d’un enamorament que ho engega tot a rodar. Com hem d’estar segurs de nosaltres mateixos, com podem anar amb autoconfiança per la vida?

El fet de ser una cara coneguda creus que serà més un avantatge o un hàndicap per a l’Agnès novel·lista?

Encara no ho tinc clar. Segur que hi haurà gent que s’aproparà al llibre perquè em coneix de la ràdio o la tele. Sempre hi ha el debat dels autors mediàtics, però no sé si se m’ha de considerar una autora mediàtica. Mediàtica per què? Perquè treballo als mitjans de comunicació? La història de la novel·la no té res a veure amb la meva feina, i m’acosto a la ficció de la mateixa manera que m’acosto al periodisme: amb la voluntat d’explicar històries. Sí que volia que el llibre estigués ben escrit, no em podia permetre fer un nyap.

Els teus referents musicals els coneixem prou. Els teus referents literaris quins són?

T’he de dir que són molt masculins. Philip Roth, Francis Scott Fitzgerald, Murakami, Jonathan Franzen… Vaig tenir una època en què m’ho vaig llegir tot de Kundera: m’agafen passions per un autor i després l’avorreixo.

Tots hem llegit més homes que dones. Però jo d’un temps ençà llegeixo més dones.

A mi darrerament també m’està passant, no sé si és perquè ara es publiquen més dones. Els llibres escrits per dones parlen més de nosaltres, això és així.

Hi ha capítols de la novel·la narrats per la Clara en primera persona, però també adoptes el punt de vista dels personatges masculins.

Sempre he tingut amics íntims homes. I de petita era la típica nena tabalot que jugava amb nens. He tingut els homes molt a prop, he estat l’amiga confident. També ha passat que amb els anys les meves amigues dones s’han retirat més de la vida social, perquè han anat assumint responsabilitats, i jo no m’he acabat de retirar, perquè la meva feina comporta mantenir l’activitat social. De tots els que érem, avui queden els nois. Als concerts hi vaig amb nois.

Si juguessis a tornar a començar la vida, com fan els teus personatges, la vida que viuries s’assemblaria a la que estàs vivint?

Intentaria triar-ne una altra, per tastar-ne una de diferent. He tingut molta sort a la vida i sé que això algun dia s’esguerrarà, perquè tinc 42 anys i m’han de començar a arribar les coses dolentes. Me n’han passat algunes, però fins ara la vida m’ha tractat molt bé. Sí que tinc una vida somiada, que no sé si em faria tan feliç com em penso: una vida sense els vincles forts que m’arrelen a Barcelona, a Catalunya, i m’impedeixen fer les maletes per anar-me’n a viure a Tòquio, a París, a Roma o a qualsevol ciutat del món. Hi somio ara, que tinc una filla de cinc anys i és evident que això no ho puc fer, però m’ha passat tota la vida. M’agradaria poder tenir una vida lliure d’enyorança per poder perdre’m pel món i que ningú sabés on soc.

Ningú sap que soc aquí

© Agnès Marquès Pujolar, 2022
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U.

Pots comprar Ningú sap que soc aquí a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix