Una amistat prohibida

Si voleu alguna cosa, veniu, que us espero! Però estaven mortes de por

«Des de la detenció de Tali Fahima, la dissidència israeliana ha hagut de buscar refugi en els intersticis de la societat i molta gent que abans no tenia cap problema a dir les seves idees en públic ara està de retirada i només les expressa en ambients reduïts, i sovint només en presència de gent de confiança, a causa de la por.» Ho explica Eugeni García Gascón al pròleg d’Una amistat prohibida, de Montserrat Arbós (Barcelona, 1969), periodista i professora de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

La protagonista del llibre és Tali Fahima: una israeliana filla de jueus vinguts del Magreb que buscava entendre el conflicte del seu país amb Palestina i que, seguint aquest fil, havia acabat coneixent un líder de la intifada i convertint-se en activista propalestina. Això li va comportar, l’any 2004, una condemna de presó. Ha estat la primera dona jueva empresonada en arrest administratiu. El ministre de Defensa, Shaul Mofaz, diu d’ella que és «un perill clar i present per a tots els israelians». La fiscalia de l’Estat vol imposar-li cadena perpètua. Montserrat Arbós va investigar-ne el cas, i n’ha fet un reportatge narrat (amb escenes viscudes i escenes reconstruïdes) que mostra les contradiccions d’un Estat democràtic que viu sota pressió des que va néixer fa set dècades. Llegim l’arrencada del llibre.
 

Foto: joiseyshowaa


Jo també he entrat a la Zona A
 
El mar és l’únic que la sosté, enmig de tot aquest malson. Caminar descalça per la platja, cada matí, encara que faci fred.
 
Al seu món no hi havia mar. Entre Bat Yam, una ciutat dormitori al sud de Tel Aviv on viu la seva germana i on ella s’ha instal·lat provisionalment, i casa seva, a Qiryat Gat, amb prou feines hi ha seixanta quilòmetres, però mai no s’hauria imaginat com de diferent pot arribar a ser la vida al costat del mar. Cert: a Qiryat Gat no tenia temps per a gaire alegries i ara, en canvi, l’únic que ha de fer cada dia és treure a passejar el gos. Però Sarah no vol ni imaginar-se com se sentiria si hagués de suportar aquest buit tota sola, al seu pis, allí enmig del no res. Ja fa mesos que és a l’atur i s’esforça per no perdre l’esperança d’aconseguir alguna feina, la que sigui, perquè amb el que guanya netejant a hores no li arriba per viure. El problema és que de gent disposada a treballar per quatre duros n’hi ha molta i ella comença a ser algú incòmode.
 
Fa temps va llegir que caminar va bé per matar els nervis, o sigui que des que viu a casa de la seva germana, cada dia es regala una passejada per la sorra molla. I quan després s’asseu al sofà blanc del menjador, davant del finestral, amb el gos als peus, una cigarreta entre els dits i la vista perduda a l’horitzó, no és que se senti millor, però tampoc pitjor. I això ja és molt.
 
Avui, Sarah ha de baixar a Qiryat Gat a buscar roba d’abric i em confessa, amb amargor, que passa un mal tràngol cada cop que hi va. Fa dies que dóna voltes a la idea de vendre’s l’apartament i buscar-ne algun altre, petit i barat, més a prop del que li queda de família i, sobretot, més ben comunicat amb la presó on han tancat la seva filla Tali. Però trobar un comprador no serà cosa de quatre dies. Qui voldria anar-se-n’hi a viure, allà?
 
L’autobús de línia la deixa a l’estació final i, sense entretenir-se, enfila cap al carrer del Profeta Elies; no és gaire lluny i el cotxe de tornada a Tel Aviv no sortirà fins tard al vespre, però camina de pressa perquè no té ganes de trobar-se ningú, no vol que ningú li pregunti ni haver de preguntar com estan les coses per aquí. Precisament per això se’n va anar: per com estaven les coses per aquí.
 
—Aquesta Tali Fahima és una fulana dels àrabs! Fastigosa!
 
Alguns energúmens ho vomitaven als periodistes que s’acostaven a Qiryat Gat, i a ella i a Dikla, la seva filla petita, els ho cridaven des del carrer, a peu del portal, quan sabien que les dues eren a casa i els podien sentir, o per telèfon, amb trucades anònimes i intempestives. Mai a la cara. Un continu d’acusacions i insults i amenaces.
 
—No tinc por de cap de vosaltres! –va etzibar-li, un vespre, a aquella veu estrident i malcarada que sortia de l’auricular–. Si voleu alguna cosa, veniu, que us espero!
 
Però estaven mortes de por.
 
Camina amb el pas ferm i la mirada a l’infinit, com si rumiés en un miler de coses que li impedissin reconèixer cap rostre veí. No cal que es preocupi, tampoc no hi haurà ningú que l’aturi per dir-li res.
 
Per un moment, els crits i les corredisses dels nens haredim que a aquesta hora acaben les classes a la ieshiva del barri la retornen a un món que havia oblidat. «Que diferent que és això de Tel Aviv, oi?», em diu, mirant-se’ls, dreta davant la porta de casa seva. D’esma revisa la bústia i d’esma puja els tres replans fins a l’últim pis. L’apartament és tan gran com el de sa germana però ara s’adona de com en pot arribar a ser, de fosc. Apuja les persianes de la galeria i la llum amb prou feines arriba, mig tamisada, al menjador.
 
Al final ha omplert de roba una maleta petita de rodes i dues bosses de viatge. S’asseu davant del televisor i fa veure que sopa alguna cosa. A la pantalla, el públic riu les gràcies del presentador del xou al Canal 2 però ella ni el sent; els ulls se li’n van cap a l’única fotografia que hi ha penjada a les parets de la sala, enmig de làmines amb reproduccions d’Els gira-sols de Vincent van Gogh. És un retrat d’estudi, en blanc i negre, d’una família nombrosa, feliç. La van fer quan ella tenia un any i mig; l’últim record d’Alger. La petita Sarah és en braços del pare, dret, alt, un home amb planta. «A vegades em pregunto què n’haurien dit, ell i la mare, de tot plegat», em diu amb un fil de veu. Se sent sola. I quan li pregunto per la resta dels germans, esbossa un gest de menyspreu i respon que no vol parlar-ne, que tant li fa perquè, assegura, la família que ha guanyat, aquests amics i admiradors incondicionals de la seva filla Tali, li han compensat de llarg la família que ha perdut, els parents que ni l’entenen ni li parlen. Però encara ara, onze mesos després que comencés tot, hi ha dies que no pot deixar de plorar.
 
***
 
Tel Aviv no seria el que és sense el mar, però qui regna sobre les platges de Tel Aviv és la vella vila de Jaffa. Per contemplar la muralla de gratacels que s’alcen damunt l’arena, el millor que es pot fer és arribar-se al mirador que hi ha a Gan Ha-Pisgah –o Jardins del Cim–, al cor del barri antic de Jaffa. Des d’aquí, la vista arriba fins a la desembocadura del riu Yarkon, a l’extrem nord de la ciutat, on hi ha les onades més preuades pels surfistes. A peu de platja, l’horitzó també pertany a Jaffa. Les costes d’Israel són rectes i amples, gairebé dibuixades amb un sol traç, però a Jaffa la terra es recargola, s’endinsa al mar en forma de pujol abrupte i rocós i es fa veure. És impossible no fixar-s’hi: de dia, pel campanar de l’església franciscana de Sant Pere, on la tradició diu que l’any 1799 s’hi va allotjar Napoleó en l’última etapa de la seva expedició egípcia; de nit, pels llums verds fluorescents que decoren el minaret de la mesquita d’Al-Mahmoudiya, la Gran. O potser pel sol fet de trobar una església i una mesquita a la secular Tel Aviv.
 
Tel Aviv va néixer de Jaffa; d’allà eren veïns el grup de jueus que el 1909 van comprar a baix a la plana unes parcel·les de terra arenosa. La tradició diu que a aquells pioners els movia el desig de fundar la primera ciutat jueva des de temps bíblics i que, contagiats de l’esperit sionista de l’època, la van batejar –per votació popular, 20 vots a 15– amb el mateix nom amb què s’havia traduït a l’hebreu la novel·la Altneuland de Theodor Herzl: Tel, turó erigit sobre runes, i Aviv, primavera, renovació. Però al llibre One Palestine, complete. Jews and arabs under the British Mandate, el periodista i historiador israelià Tom Segev explica que el que els passava a aquells homes i dones és que «estaven cansats de viure entre àrabs. La formació de la ciutat no va ser un acte polític; tampoc era necessari per raons de seguretat. Els fundadors de Tel Aviv volien, simplement, una qualitat de vida europea», amb cases unifamiliars espaioses i jardins verds a tocar del mar, lluny del sobrepoblament i el bullici que castigaven aleshores Jaffa, un dels centres polítics, comercials i culturals més actius i importants de la regió: fins a l’any 1948, a Jaffa van funcionar més d’una dotzena de cinemes i hi havia les seus dels principals diaris de Palestina.
 
Tel Aviv va aconseguir l’estatus de ciutat autònoma l’any 1921, després que les protestes palestines contra la Declaració Balfour es cobressin a Jaffa la vida de 47 jueus i 48 àrabs, i el Govern colonial britànic pensés que així rebaixaria la tensió entre les dues comunitats. «Escindint Tel Aviv de Jaffa –conclou Segev– es formalitzava el primer principi que havia mogut els jueus a marxar de Jaffa: separar-se dels àrabs».
 
Separar-se: hafradà. Ho explica Miko Peled –nét d’Avraham Katznel- son, signatari de la Declaració d’Independència d’Israel i fill del general Mattiyahu Peled, un dels militars més reconeguts del país– a la seva biografia, titulada The General’s Son: «L’any 1929 Palestina encara no era un Estat, però ho hauria arribat a ser en molt poc temps si no hagués estat completament destruïda. Tenia ciutats bullicioses, tenia una classe mitjana, tenia comerç, els palestins tenien jutges, acadèmics, una vida política plena, tenien totes les característiques per ser un Estat. Però en el que no havien invertit, el que no tenien, era un exèrcit. D’altra banda, els jueus per aquella època eren una minoria però havien creat institucions pseudoestatals, tenien les seves pròpies escoles, el seu propi sistema de salut, tenien quasi un govern… i tot això basat en el principi de hafradà, que en hebreu vol dir “segregació”, és a dir, viure al marge de totes les institucions que tenien els palestins».
 
***
 
La tradició diu que el primer habitant de Jaffa va ser Jafet, un dels fills de Noé, que un cop superat el Diluvi va decidir establir-se en aquell bonic (paraula que en hebreu és yofi i en canaanita yafi) turó arran de mar. Els historiadors, en canvi, diuen que van ser els canaanites –un poble semític– els qui la van fundar fa, pel cap baix, tres mil cinc-cents anys i que el seu port ha estat actiu des d’aleshores de manera ininterrompuda. El port de Jaffa és petit, de poble, amb un far també petit, i hi desemboquen tot de carrers costeruts i empedrats, nets i cuidats, plens de galeries d’art, botigues d’artesania, restaurants de peix i apartaments luxosos. Els pocs pescadors que continuen sortint a feinejar cada dia han quedat arraconats en una petita cantonada al final de l’escullera.
 
La ciutat de Jaffa va deixar d’existir com a tal el 24 d’abril de 1950, quan va ser annexionada a Tel Aviv dins les fronteres del nou Estat d’Israel. Dels més de 70.000 habitants àrabs que tenia abans de la guerra, amb prou feines en quedaven 4.000: la majoria havien fugit o van ser expulsats, principalment, cap a la Franja de Gaza. Les excavadores van enderrocar barriades senceres i a les cases abandonades i requisades pel nou exèrcit israelià s’hi van instal·lar famílies jueves acabades d’arribar, sobretot, del Magreb i del Pròxim Orient. La demografia i la geografia de Jaffa ja no tornarien a ser les mateixes. Avui els jueus són quasi la meitat de la població i de les extensions de tarongers que des de sempre havien acolorit la ciutat i havien omplert els mercats europeus no en queda res. L’únic record és a les pastisseries i als llibres de cuina britànics, herència dels anys del Mandat colonial: unes galetes conegudes com a Jaffa Cakes, farcides de confitura de taronja i banyades en xocolata.
 
Una perceptible línia verda mental continua separant Jaffa de la resta de la ciutat. Els mapes turístics amb prou feines mostren què hi ha més enllà del port vell. Un cop arribats al final de l’escullera, els caminants fan mitja volta i se’n tornen, o s’asseuen a les terrasses dels bars de moda, de cara al mar i d’esquena a la mesquita d’Al-Mahmoudiya. Són pocs els turistes que es decideixen a vorejar el temple i a perdre’s carrer Yefet amunt.
 
Yefet és la frontera entre la Jaffa turística i la real, un llarg carrer amb l’encant de la quotidianitat, de les botigues de peix, les paradetes de sucs de fruita, els mercats d’andròmines, els ferrers i joiers de coure. Havia estat una de les avingudes més vitals de Jaffa, on venia a comprar gent de tot Tel Aviv entre altres raons perquè els preus són sensiblement més baixos que a la resta de la ciutat. Els llibres de viatge encara descriuen com «durant les festes de la Pasqua i el Yom Kippur, una llarguíssima cua d’israelians afamats de pa s’aglutinen davant les portes» del forn de pites Said al-Abu Lafia i Fills, al número 7, una «autèntica institució», i recomanen reservar amb temps una taula als restaurants del passatge Hapeninim.
 
Però això era abans.
 
***
 
Passat el Col·legi Francès i al costat d’una de les gelateries més conegudes del barri, a la cruïlla de Yefet amb el carrer Yehuda Margoza, hi ha un petit cafè, el Book store & Coffee shop Yafa. (Així: Yafa, tal com és la transcripció de la pronuncia àrab, i no Yafo, com és en hebreu.) Els seus propietaris, Michael, palestí cristià, i Dina, jueva, fan grans esforços per mantenir-lo viu. Hi ha a penes vuit o nou taules de fòrmica i cadires totes diferents recollides al carrer o entre els amics; a la dreta, una llibreria de color crema omple tota la paret i una prestatgeria baixa ofereix discs i vídeos; al costat de la porta, un pendó de punt de creu amb el nom del local en color vermell; plegats en un racó, un munt de tamborets de fusta esperen vetllades d’art i tertúlia, i la veu suau i vellutada de Fairuz, l’estrella més universal de la cançó libanesa, acarona el local des d’un vell radiocasset. A les targetes de visita, trilingües, hi diu: «Llibres en àrab, hebreu i anglès. Llibres infantils, prosa i llibres de referència. Llibres de text i diccionaris en àrab. Llibres sobre cultura i diferents aspectes de l’existència israeliana i palestina / Entrepans, amanides i cuina local / Esdeveniments, trobades i conferències / Obert tots els dies».
 
S’hi està bé; és un local acollidor.
 
El Michael m’ha servit una llimonada natural, gelada, feta amb un toc de menta, boníssima, i aprofito que la Dina –amb qui volia parlar– no hi és per repassar notes i llegir retalls de diari. Aquest vespre no hi ha gaire gent, al cafè, i Yael s’hi mou com si fos casa seva. Ordena els llibres que hi ha damunt d’una taula que ara fa d’aparador; els arrenglera pel llom i posa les últimes novetats en el lloc més visible. Irritada, es mira de reüll la noia que, en passar, ha deixat una de les piles torçades. Quan té llibres a les mans, Yael és tota meticulositat.
 
Yael Lerer, una quarantena d’anys, aires d’haver estat hippy i fumadora empedreïda, és la fundadora i l’ànima d’Andalus Publishing, una petita editorial que consagra esforços i diners a traduir a l’hebreu bones obres de la literatura àrab, escrits de gent com Mahmud Darwish o Muhammad Sukri. No són llibres fàcils de col·locar al mercat israelià, precisament, i per això cuida l’aparador que la Dina li deixa al Cafè Jaffa, un dels seus millors punts de venda.
 
Yael viu a l’altre costat del riu Yarkon, en un xalet amb jardí al barri residencial de Ramat Aviv. Les famílies adinerades viuen al nord; com més al nord del Yarkon, més gran és el jardí i la casa. A Ramat Aviv hi ha la Universitat, el Museu de la Diàspora i els Jardins Botànics i hi viuen tot de noms il·lustres de la política nacional, essencialment de l’esquerra laborista. Yael és nascuda a Tel Aviv al si d’una família jueva europea. Els tòpics la presentarien com una típica ashkenazi pacifista, una intel·lectual de bones intencions. Però té un punt trencador: parla àrab, cosa encara molt poc habitual entre la militància d’esquerres. «El vaig aprendre per raons polítiques i ideològiques», m’explica. Per a ella és un orgull poder dir que va estudiar a la Universitat Americana del Caire i que va ser portaveu d’Azmi Bishara, líder a la Knesset (el Parlament d’Israel) de l’Assemblea Nacional Democràtica, un partit que defensa la creació d’un Estat palestí i la transformació d’Israel en un Estat secular.
 
Avui, però, Yael no ha vingut al Cafè Jaffa a revisar les vendes dels seus llibres sinó a controlar els últims preparatius de la manifestació que ella, la Dina i un grup d’amics han organitzat per demà al matí. Ara espera que arribi Juliano, a qui ha demanat ajuda per traslladar tot el material: mitja dotzena de capses de cartró grans, plenes a vessar de samarretes, adhesius i carotes amb el rostre d’una noia morena que mira de cara, rere unes contundents ulleres de pasta negra. Vigila que estigui tot correcte i mentalment calcula a quina hora haurà de ser demà al punt de trobada per repartir el material entre els amics i simpatitzants que responguin a la crida. Al cap de no res, Juliano treu el cap per la porta i crida Yael: té el cotxe aparcat a la cantonada, en doble fila, i l’apressa a carregar-ho tot. Abans de marxar, ella agafa un parell de carotes i les entrega a l’única parella que a aquelles hores encara s’està al cafè.
 
—La coneixeu, oi? Doncs us hi esperem… –els etziba sense deixar-los temps a reaccionar.
 
***
 
Diumenge, 17 de juliol de 2005, dos quarts de vuit del matí. Mig centenar escàs de persones es manifesten a les portes del Palau de Justícia, a l’avinguda Weizman. A mi em sembla més aviat poca gent, però la Yael està satisfeta. «És laborable, dona», em diu. Davant les càmeres de televisió es col·loquen les carotes i enarboren pancartes escrites a mà sobre grans cartolines blanques. Algú, parafrasejant uns versos del reconegut poeta jueu Chaim Bialik, demana: «Si hi ha justícia, deixeu-la aparèixer d’una vegada!»; altres prefereixen un més prosaic «Allibereu tots els presoners polítics!». La Lin reparteix samarretes amb la inscripció «Jo també he entrat a la Zona A» escrita en hebreu perquè els manifestants les llueixin davant els jutges, però no passen la censura: els guàrdies de seguretat de l’entrada les requisen, de mala manera, i les deixen caure en un racó, rere l’arc detector de metalls. «Ens les tornaran, a la sortida?». Silenci per resposta. Hi ha qui en fa broma: «Si serveix perquè se les posin ells.». El guàrdia fa veure que no ho sent.
 
A les vuit, la sala principal d’audiències del quart pis és plena de gom a gom. L’exdiputada Yael Dayan i el periodista Uri Avneri, tots dos històrics militants pacifistes, són a la cua esperant entrar-hi i, quan se n’adonen, els policies que custodien la porta els deixen passar, i amb ells altres militants carregats d’anys en un gest de cavallerositat que, de pas, deixa fora un nodrit grup de joves més disposats a encarar-se amb l’autoritat.
 
Des de dalt de tot de la tarima on s’asseu el públic, Sarah té la vista clavada a la porta del fons, a la dreta, per on entrarà la seva filla.
 
Yael Dayan se li acosta i les dues dones s’abracen. «Ànims! Sigues forta». Els periodistes gràfics recullen l’escena, però l’endemà no sortirà a cap diari; els mitjans de comunicació tan sols dedicaran unes línies al que passarà avui en aquesta sala de justícia, immersos com estan en la dura i apassionada polèmica nacional sobre la decisió del primer ministre, Ariel Sharon, d’ordenar la retirada total israeliana de la Franja de Gaza.
 
Al cap de pocs minuts entra Tali, emmanillada i serena.
 
Com una sola veu, el públic s’exclama en crits de suport i ella respon amb un somriure. «Fa més bona cara que l’últim cop.»., sospira Sarah, i mirant-se-la, obre els braços i després els tanca sobre el pit en una abraçada a distància.
 
Tali vesteix una camisa blanca, de màniga llarga i coll Mao, i pantalons foscos. Fins i tot en ple estiu manté el costum d’anar amb els braços tapats i calçar mitjons. Com sempre, du la cabellera bruna recollida en un monyo alt que li destaca el front ample, els ulls grans i foscos, les celles ben perfilades i les ulleres de pasta fosca. Sarah nota que s’ha aprimat i somriu de veure que, malgrat tot, llueix les ungles de les mans llargues i impecables. Tali s’asseu al banc dels acusats, a l’esquerra del tribunal, escortada per dos agents de policia. Li treuen les manilles i a la tauleta que té davant deixen dues carpetes grans i plenes a vessar de papers: és el seu arxiu personal del cas.
 
Presideix el tribunal el jutge Shlomo Timen. Crida a l’ordre el públic i dóna torn a l’acusació perquè comenci la seva aportació de proves. La fiscal de l’Estat Orli Ben-Ari, una dona jove i prima, de cara angulosa i amb una cabellera negra que li arriba a mitja esquena, deixa anar el primer directe del dia, un més de tants: vol que la sessió sigui a porta tancada per «raons de seguretat». Entre els testimonis que hi compareixeran avui hi ha un agent del Shabak –els serveis d’intel·ligència i seguretat per a l’interior del país– que, al·lega, no vol ser reconegut.
 
Tali ni s’immuta.
 
Smadar Ben Natan, la seva advocada, objecta amb contundència: «Que es disfressi o que es cobreixi amb alguna cosa!». El jutge manifesta una reserva formal a la petició de la fiscalia («ens hauria d’haver avisat amb temps suficient, vostè ja ho sap») i demana més explicacions de per què el coronel Y necessita tanta cautela; però no aconsegueix més raons que les de «per seguretat». Smadar s’hi nega: «És sorprenent que es reclamin ara totes aquestes precaucions, quan no s’han demanat mai en les sessions prèvies», i recorda dos judicis precedents en què agents dels serveis secrets van declarar davant del públic protegits rere una mampara. «A què ve ara, tot això?», li engega. Mentre la lletrada de la defensa parla, la fiscal manté la vista clavada en els seus papers o en els jutges.
 
Tali, que ha seguit totes les al·legacions amb els braços encreuats sobre el pit, recolzada al respatller de la cadira, se la mira amb aquell gest tan seu: el cap una mica tirat enrere, lleugerament inclinat a un costat, i la mirada fixa.
 
El tribunal decreta uns minuts de recés per estudiar la demanda i els tres magistrats surten de la sala. Immediatament, la premsa pren posicions i interroga Tali.
 
«Jo no he fet res», repeteix per enèsima vegada.
 
Quan les càmeres marxen, Sarah, la seva filla petita Dikla i la germana amb qui viu a Bat Yam s’asseuen a primera fila, les mans entrellaçades. Tali s’acosta a la tanca de fusta que separa el públic del tribunal, però l’agent que la vigila li reclama que guardi distàncies. Saluda tothom. Crida la Lin i li envia un petó. «Un altre de ben fort per a la teva mare!», diu a Yousef. Al fons de tot veu la Dina i les dues se saluden, en silenci, amb un somriure als ulls.
 
De nou entren els magistrats i anuncien la decisió presa: es tanca la sessió durant el testimoni de l’agent del Shabak. La lletrada de la defensa mostra el seu disgust fent que no amb el cap de manera ostensible, però no sembla pas sorpresa. Aquesta ha estat la tònica durant tota la instrucció del cas.
 
A la terrassa de la cafeteria dels jutjats, sota un sol de justícia i mentre esperem que s’acabi l’interrogatori al coronel Y, Yael i Lin m’expliquen les seves impressions. Ningú no confia que el veredicte arribi abans de desembre, i després de gairebé un any d’empresonament preventiu, aquests sis mesos d’espera s’endevinen eterns. Entre els membres del grup de suport es respira un cert aire de cansament, per molt que Yael intenti mantenir l’optimisme.
 
—Jo a ella la veig amb prou força per sortir de tot això ficada en política. I diu que té ganes d’estudiar lleis…
 
Encén una cigarreta i sembla que s’esforci a convèncer-se a si mateixa i els qui l’escoltem que el que diu, passarà. Per a Yael, que Tali s’hagi apassionat amb el llibre La revolució ashkenazi és morta, de Sami Shalom Chetrit, és una prova d’aquest grau de conscienciació que li creu endevinar.
 
—Mireu com va actuar en el procés d’apel·lació sobre les condicions de detenció: va ser ab-so-lu-ta-ment professional! Els va deixar a tots fora de joc! I el que és més important, no va parlar en primera persona, sinó en nom de tots els presoners…
 
A la taula, tothom ha sentit a parlar d’aquest episodi, ocorregut un mes i mig enrere, però Yael és l’única que va aconseguir permís per assistir-hi com a públic, en una sala de la mateixa presó habilitada com a tribunal.
 
—Es va comportar com una advocada de veritat –diu amb un punt d’orgull–. Va rebutjar el lletrat que li oferien perquè es volia defensar ella mateixa; era com un desafiament personal a tot el sistema carcerari, n’estic convençuda! El jutge militar va acceptar les seves reclamacions, però és que qui s’hi podia negar?
 
Asseguda al seu costat, Hadar fa estona que se sent incòmoda. Es regira a la cadira i no deixa de mirar a un costat i l’altre, com si busqués algú. Es mira Yael de reüll i, per un moment, sembla voler que calli.
 
—Va ser un escàndol –Yael fa una calada al cigar i la paraula queda allà, sobre la taula–. ¿Tu creus que es pot tenir algú menjant amb els dits perquè se li ha trencat la forquilla de plàstic que els donen i la cantina de la presó no en compra més? ¿O que no es pugui tenir una trista cortina per aïllar una mica el racó de la cel·la on hi ha el lavabo? ¿O que la mostressin com un animal de fira cada cop que hi havia visites turístiques a la presó sense…
 
Jo no sé de quines visites em parla. «Doncs les que fan col·lectius com els estudiants de lleis o els assistents socials –m’explica–. Està bé que hi vagin, només faltaria, però això d’entrar a les cel·les amb total llibertat com qui entra a casa seva… El presoner té dret a ser avisat i que es respecti la seva intimitat, no creieu? Perquè a sobre, és clar, les visites de la família les hi restringeixen amb comptagotes i en canvi pot rebre tots els estudiants de dret del país! Tenim un sistema que.».
 
Ara sí que Hadar li toca el braç i li demana silenci amb el dit. Yael se la mira i Hadar li assenyala el noi que hi ha assegut a la taula del darrere. Duu ulleres de sol malgrat seure a l’ombra i està prou a prop per haver pogut escoltar, fil per randa, tota la conversa. Hadar només mou els llavis per dir, sense veu, una paraula:
 
—Shabak.

 
Yael escruta el noi amb la mirada.

 
—Se me’n fot.
 
Però es fa un silenci incòmode. Al cap de no res, un parell o tres de minuts, apareixerà una noia, s’acostarà a la taula del darrere, farà un petó a aquell noi, parlaran de les seves coses i se n’aniran tots dos, agafats de la mà, com qualsevol parella que s’espera en qualsevol cafeteria.
 
—Veus?

 
Hadar sospira, alleujada, i fa una llarga xarrupada al te fred.
 
***

La sala d’audiències del quart pis torna a omplir-se a temps d’escoltar Mohammed al-Arol, el testimoni estrella de la fiscalia. Uns vint-i-cinc anys, esprimatxat i amb barba d’una setmana. Vesteix l’uniforme dels presidiaris: pantalons i camisa de color xocolata. Declara en àrab, amb l’ajuda d’un traductor, dret i davant per davant del banc dels acusats. Fins al cap d’una llarga estona no gosa mirar Tali de reüll, però quan la fiscal li ho demana, ell no dubta un moment i l’assenyala amb el dit, el braç estès, un cop i encara un altre.
 
Tali li clava la mirada amb les celles arrufades, seriosa.
 
Mohammed al-Arol és l’home que ha de confirmar la gravetat de tots els càrrecs que li imputen:

 
«complicitat i assistència a l’enemic en temps de guerra; transferència d’informació a l’enemic; contacte amb un agent estranger; possessió il·legal d’armes; suport a una organització terrorista, i violació de l’ordre legal de no entrar a territori sota control de l’Autoritat Palestina», l’anomenada Zona A6.
 
Per tot, li pot caure cadena perpètua. És el judici de l’Estat d’Israel contra Tali Fahima.

 







Una amistat prohibida

© Montserrat Arbós
© Tigre de Paper, 2015
 

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...