Foto: C.S.
Al carrer Deansgate de Manchester hi ha una biblioteca que és un acte d’amor. Es diu Rylands Library i la va fer construir una vídua jove per retre honor a la memòria del seu marit –42 anys més gran que ella–, de la manera que sabia que més li hauria agradat. La vídua es deia Enriqueta i era cubana de naixement. Va gastar una fortuna en materials, arquitectes, constructors i artesans. El bo i millor. El marit la memòria del qual aquest lloc perpetua era propietari d’un imperi tèxtil i també era bibliòfil, un home culte i ric a la manera britànica. Diuen que a les nits, les estàtues de tots dos baixen dels pedestals que ocupen a la sala de lectura principal i tomben entre les prestatgeries en forma d’ombres bessones. No sembla un mal lloc per passar l’eternitat. Ni per fer pràctiques de fantasma.
Tinc la sort de conèixer una espanyola –de Canàries– que fa de conserge a la Rylands. Es diu Charo Carballo, té cinquanta anys i en fa cinc que va tornar a néixer. Després de superar un càncer, divorciar-se i perdre la feina va fer les maletes i va marxar a Anglaterra. Les seves dues filles van quedar-se a Tenerife, perquè tot just començaven la Universitat. «Aquí les coses van anar a l’inrevés», diu la Charo, «les filles es van quedar mentre la mare marxava a buscar-se la vida». La Charo no sabia anglès, però en va aprendre. La seva primera feina va ser netejar hotels. La segona, netejar biblioteques. Va ser allà on va saber que a la Rylands buscaven personal. Va presentar-se a l’entrevista morta de por perquè encara no dominava prou la llengua. La darrera pregunta de l’entrevistador va ser per què volia treballar allà. I ella va respondre: «Perquè penso que a l’Enriqueta Rylands li agradaria saber que aquí hi ha una dona com ella, que parla el seu mateix idioma». La van agafar.
Cada dia, quan la Charo encén els llums de les sales de lectura, s’atura un moment a saludar l’estàtua d’Enriqueta Rylands. «Tinc clar que sóc aquí per ella», diu, «i li tinc molt afecte, com si fóssim família». La Charo m’ensenya la biblioteca com m’ensenyaria casa seva. No se’n deixa ni un racó ni un detall. El lloc és digne d’una visita sense presses. No només pel que té d’església laica, dedicada al culte a les paraules impreses, sinó perquè conserva algunes joies de la instal·lació originals en què cal aturar-se: els telèfons, els interruptors, els lavabos públics i fins i tot les caixes fortes primeres, on es guardaven les joies que Enriqueta Rylands va comprar durant els vuit anys que va viure per veure la seva obra. Més tard, la impressionant col·lecció particular del seu home també es va instal·lar aquí.
L’edifici de la Rylands és ben bé una església laica. D’estil neogòtic, amb nau principal, deambulatori superior, pilars, absis i grans vitralls en què, en comptes d’apòstols o àngels, hi apareixen grans pensadors, dramaturgs o novel·listes de tots els temps. Les proporcions i la majestuositat són de catedral: és l’edifici més alt del seu barri gràcies a un permís especial obtingut per la vídua constructora. L’entorn és pobre. Quan el 1900 va inaugurar-se, els vidres de les finestres eren translúcids perquè no es veiés el carrer, tan lleig que podia pertorbar la pau lectora. A dins hi havia calefacció i llums elèctrics, dues innovacions cares que cap construcció privada tenia encara. I tot això va ser supervisat amb cura per la mateixa Enriqueta, que devia ser una mestressa incòmoda, a qui agradava dir la seva en tot, des de la forma dels llums fins al gest que havien de fer les estàtues.
Un cop acabat l’edifici, calia omplir-lo de llibres. Els primers a arribar van ser els de la col·lecció Spencer, un avantpassat llunyà de la que més tard seria Diana de Gal·les. La Spencer Collection és famosa per tenir la quantitat més gran de Bíblies del món, incloent-hi una de Gutemberg i la joia de la corona: l’anomenat «Papyrus 52», un bocinet d’uns vuit centímetres quadrats que és l’unic fragment que es conserva de l’evangeli original de Sant Joan. És tan petit que ni tan sols se li ha pogut practicar la prova del Carboni 14, però l’acord sobre la seva autenticitat és unànime. Hi ha turistes que vénen de tot el món per veure’l.
També a la Spencer pertanyia la sèrie completa –127 exemplars– d’Aldinus, els famosos impresos venecians fets per Aldus Manutius els segles XV i XVI que per a alguns són els primers llibres de butxaca del món. En total, 43.000 llibres i un fantasma. Perquè, és clar, la col·lecció –diuen– venia amb el seu espectre propi: el del segon compte d’Spencer, el noble caigut en desgràcia que va haver de vendre’s la biblioteca per pagar deutes. Vist amb el temps, no sembla pas que fes un mal pas, però alguns vigilants diuen que a les nits es passeja malenconiós per les sales de la planta baixa on ara viuen els seus llibres. També n’hi ha que diuen que l’han vist amunt i avall de l’escala de la gran casa familiar d’Althorp, a Northamptonshire, allà on eren originalment.
Però hi ha més coses, és clar. La Crawford Collection, sis mil manuscrits raríssims, una de les col·leccions privades més valuoses del Regne Unit. La de Richard Copley Christie, advocat i boig pels primers impresos, inclosos els Aldinus. De fet, no és estrany, a la Rylands, trobar llibres duplicats, triplicats i fins i tot repetits disset vegades entre els dos milions i mig de volums que formen el fons gegantí de la casa. Han calgut dues ampliacions per encabir-ho tot i avui en dia els soterranis tenen quatre plantes a vessar de llibres catalogats. Les coses no van canviar ni quan l’any 1972 la Universitat de Manchester va assumir la gestió de la casa. Avui, les donacions continuen arribant: la Charo m’ensenya els dipòsits on els «incoming books» s’esperen que algú decideixi què se’n fa: una petita part es queda a la Rylands. La resta es distribueix per altres biblioteques de la ciutat. També es restauren llibres. I se’n digitalitzen. De fet, els projecte de digitalització dels fons és tan monumental com els fons mateixos. Una tasca gegantina, que és l’orgull dels seus responsables i que gairebé està enllestida.
La visita acaba en una sala misteriosa. S’hi puja des de la sala de lectura per una escala de cargol tan estreta que amb prou feines hi cap una persona. A dalt, prestatgeries mig buides. Potser era l’infern, això? És a dir, el lloc on s’amagaven i es consultaven –qui en tingués permís– els llibres prohibits per raons morals o religioses? La Charo s’arronsa d’espatlles. No escau gaire a Enriqueta, però mai se sap. Potser va ser algun bibliotecari, qui el va fer servir.
Cap visita no és suficient en un lloc així. La Rylands Library és per passar-s’hi mesos, anys, tota la vida. O tota l’eternitat. De sobte ho he vist clar: algun dia, vull ser fantasma d’aquesta biblioteca.
Foto: C. S.
