L'amor segons Baudelaire

Foto: Catorze

“El meu cor despullat prové d’Edgar Poe, les narracions del qual, com és sabut, Baudelaire va traduir d’una manera obsessiva i difícilment superable. Poe va formular la següent proposta desafiadora: «Si a algun ambiciós li ve la fantasia de revolucionar alhora el món del pensament humà, de l’opinió humana i dels sentiments humans, hi ha una manera de fer-ho. El camí que mena a la fama immortal se li obre dret i sense obstacles. Només li caldrà, en efecte, escriure i publicar un petit llibre. Amb un títol senzill, uns quants mots ben clars, El meu cor despullat. Però aquest petit llibre haurà de mantenir la promesa del seu títol»”.

Ho explica Pere Rovira al pròleg del repte –traduït per Rovira i publicat per Proa– que va assumir Baudelaire (París, 9 d’abril del 1821 – París, 31 d’agost del 1867) a partir dels quaranta anys, quan va començar a amuntegar totes les seves còleres i els seus pensaments més despesperats, lúcids i íntims sobre l’amor, la dona, els plaers, Déu, la ciutat o la falsa moral burgesa. “Vull fer sentir incessantment que em sento com un estranger al món i als seus cultes”, deia. Us convidem a tastar-ne un fragment.

Foto: Étienne Carjat (1863)

Em sembla que ja he escrit en les meves notes que l’amor s’assembla molt a una tortura o a una operació quirúrgica. Però aquesta idea es pot desenvolupar de la manera més amarga. Encara que tots dos amants estiguin molt enamorats i plens de desitjos recíprocs, sempre n’hi haurà un que estarà més calmat o menys posseït que l’altre. Aquest, o aquesta, és el cirurgià, o el botxí; l’altre és el sotmès, la víctima. ¿Sentiu els sospirs, preludis d’una tragèdia de deshonor, els gemecs, els crits, les raneres? ¿Qui no els ha proferit, qui no els ha extorquit irresistiblement? ¿I què és el que trobeu de pitjor en el turment aplicat per acurats torturadors? Aquests ulls de somnàmbul girats en blanc, aquests membres en els quals els músculs sorgeixen i es tensen com si estiguessin sota l’acció d’una pila galvànica; l’embriaguesa, el deliri, l’opi, en els seus resultats més furiosos, segur que no us donarien uns exemples tan horribles, tan estranys. I el rostre humà, que Ovidi considerava esculpit per reflectir els astres, aquí el teniu, mostrant una expressió de ferocitat folla, o relaxant-se en una espècie de mort. Car, sens dubte, consideraria que faig un sacrilegi aplicant el mot èxtasi a aquesta mena de descomposició.

Joc espantós, en el qual és necessari que un dels dos jugadors perdi el govern de si mateix!

Una vegada algú va preguntar davant meu en què consistia el plaer més gran de l’amor. N’hi va haver un que va respondre naturalment: a rebre; i un altre: a donar-se. Aquest deia: plaer d’orgull!, i aquell: voluptuositat d’humilitat! Tots aquests porcs parlaven com la Imitació de Crist. Va haver-hi, en fi, un impúdic utopista que afirmava que el més gran plaer de l’amor consistia a formar ciutadans per a la pàtria.

Jo vaig dir: la voluptuositat única i suprema de l’amor rau en la certesa de fer el mal. I l’home i la dona saben de naixença que tota voluptuositat es troba en el mal.