Ana María Martínez Sagi va néixer a Barcelona el 1907 i va morir el 2000. Poeta, campiona de llançament de jabalina, periodista, feminista, reportera de guerra, fotògrafa, pintora, compositora musical, directora del Barça, la seva vida va ser plena d’episodis intersantíssims. Juan Manuel de Prada, després de treballar-hi durant vint anys, n’ha publicat una biografia monumental titulada El derecho a soñar (Espasa). Però qui va ser ben bé, ella? Us en destaquem 14 punts.
1. Ana María Martínez Sagi va néixer en una família de l’alta burgesia catalana que es dedicava al sector tèxtil. La seva mare, Consuelo Sagi Barba, era germana del cèlebre baríton Emilio Sagi Barba, que va tenir un fill que va ser un mític extrem esequerre del Barça, i coetani de llegendes com Samitier, Alcántara o Zamora. El pare d’Ana María, José Martínez Tatxé, va ser amic personal de Joan Gamper i tresorer del Barça; i el seu germà Armando Martínez Sagi és el golejador més precoç de la història de l’equip.
2. Ana María va tenir una relació molt complicada amb la seva mare, Consuelo Sagi Barba, i això va marcar la seva personalitat per sempre. La seva mare volia que fos una noia dòcil i que tingués un matrimoni de postal. Ana María s’hi va rebel·lar, provocant un trencamet familiar sense remei.
3. El 1929, Ana María va col·laborar a la fundació del “Club Femení i d’Esports”, el primer club per a dones treballadores no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol. Dedicat a la promoció cultural i esportiva de la dona catalana, el Club Femení es va convertir aviat en una plataforma pionera per a diverses reivindicacions feministes. Ana María, que va ocupar càrrecs directius a l’entitat, va aconseguir atraure a les seves files a altres dones destacades de l’època, com ara les escriptores Anna Murià i Maria Teresa Vernet.
4. Va cultivar diverses disciplines esportives, des del tennis fins al bàsquet, passant per l’esquí i el rem. Però on més va destacar va ser en llançament de javelina, i en va ser campiona de Catalunya els anys 1931 i 1932. A més, va participar amb la selecció catalana al primer Campionat d’Espanya d’atletisme femení.
5. El seu primer llibre de poemes, Caminos (1930), va ser elogiat per alguns dels crítics més prestigiosos de l’època, com Cansinos-Asséns o Astrana Marín. Allunyada de les tendències avantguardistes, la seva poesia, d’un misticisme carnal rar, conserva íntegra tota la seva frescor i suggestió. El 1932 va publicar la seva segona entrega poètica, Inquietud, molt influïda pel magisteri d’Elisabeth Mulder.
6. Va ser precisament amb l’escriptora catalana Elisabeth Mulder que va mantenir un idil·li que mai va poder oblidar. Va ser durant la Pasqua del 1932, a l’illa de Mallorca, que des d’aquell moment va esdevenir el seu paradís perdut. Des de llavors i durant dècades, la poesia d’Ana María Martínez Sagi va dedicar-se a evocar aquell episodi en llibres escrits durant el seu llarg exili com Amor prohibido o La voz sola.
7. Durant els anys trenta, Ana María Martínez Sagi va ser una de les firmes més habituals de la premsa barcelonina i madrilenya. A Barcelona va escriure sobretot (en català) a “La Rambla”, el diari fundat per Josep Sunyol, on s’alternaven la informació política i esportiva. A Madrid, ho va fer sobretot (en castellà) a la revista il·lustrada “Crónica”, on va aconseguir gran presència i reconeixement. Va especialitzar-se en un periodisme social i molt atent a les grans qüestions del feminisme i el catalanisme, i solia entrevistar les grans dones catalanes del moment, des de Víctor Català fins a Maria Dolors Bargalló.
8. Precisament amb l’“esquerrana” Maria Dolors Bargalló i amb altres intel·lectuals de la seva mateixa generació, com Anna Murià o Rosa Maria Arquimbau, va fundar el Front Únic Femení Esquerrista, que aglutinava dones d’ideologia esquerrana de diverses sensibilitats. En el manifest fundacional, reclamaven el reconeixement de la “nacionalitat catalana”.
9. El 1934, va ser elegida, a proposta del seu mentor Josep Sunyol, vocal de Cultura de la Junta Directiva del Futbol Club Barcelona. Per primera vegada a tot el món, una dona accedia a un càrrec semblant en un equip de futbol d’aquesta categoria. Va ostenyar-lo un any i va potenciar l’activitat cultural i les classes de gimnàstica per a dones, que considerava fonamentals per a la seva salut física i espiritual. Ana María, paradoxalment, era una gran detractora del futbol femení, que jutjava inapropiat per a la constitució física de la dona.
10. Quan va esclatar la Guerra Civil, va traslladar-se al front d’Aragó com a reportera. Allà va implicar-se al màxim, vitalment i ideològica, amb els anarquistes, que van instal·lar la capital del seu “virregnat” a Casp, fins que el govern de Negrín va decidir, l’agost de 1937, el seu desmantellament. Fins a aquesta data, Ana María va escriure un gran nombre de reportatges des de les trinxeres. I es va convertir en l’única dona catalana (i espanyola) que va fer fotografies als fronts de la Guerra Civil (només hi haurà una altra dona fent la mateixa tasca, l’alemanya Gerda Taro), algunes de les quals van ser portada de “La Vanguardia”.
11. Ana María va ser ferida en tres ocasions durant la guerra. L’última, el març de 1938, molt greu, la va deixar en coma durant diversos dies i li va fer perdre la visió durant mesos. El gener del 1939, amb la caiguda de Catalunya, va haver de creuar els Pirineus rumb a un exili que duraria quaranta anys llargs.
12. Durant els anys de l’ocupació de França per part dels alemanys, va viure primer a Chartres i després a París, on va tenir grans dificultats i es va haver de dedicar als oficis més diversos per aconseguir sobreviure enmig d’unes circumstàncies terribles. A Chartres es va veure involucrada en històries rocambolesques d’intriga detectivesca per la seva amistat amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz i altres anarquistes perseguits per la justícia. Diverses cartes i informes policials, així com les persones amb qui tenia tracte, permeten pensar que durant aquells anys a París es podria haver dedicat a la falsificació d’obres d’art.
13. Després de l’alliberament, va treballar com a redactora en una revista literària catòlica, mentre mantenia una difícil relació amorosa amb la francesa Marie-Thérèse Eyquem, una escriptora i promotora de la gimnàstica, que havia estat cap d’esports femenins al govern de Vichy i que acabaria sent secretària general del partit socialista presidit per Mitterrand.
14. El 1960 va traslladar-se als Estats Units, on va ser contractada com a professora de francès per la Universitat d’Illinois, amb seu a Urbana. Des dels Estats Units va viatjar diverses vegades a Espanya (la primera el 1969, any en què va publicar la seva antologia poètica Laberinto de presencias), abans de tornar definitivament a Catalunya el 1978. Va viure la seva vellesa a Moià, en el més absolut anonimat.
