Anaïs Nin i els contorns esborrats

Vaig relacionar l’estranyesa de la prosa niniana amb el fet que l’anglès no fos la seva primera llengua

Arxivat a: Biblioteca

Foto: Everett Collection

 


Què ens n’ha arribat, als lectors catalans, de l’extensa obra niniana? Com amb tants altres autors, una mostra rica però atzarosa, reflex dels gustos de cada moment i dels peculiars condicionants del mercat del llibre en català. El que més crida l’atenció, indubtablement, és la pràctica inexistència de traduccions del diari, gran magma central de l’obra niniana, present només gràcies a Henry i June, primer volum de la versió esporgada, traduït per Núria Ribera el 1994. Tampoc no han circulat gaire les narracions eròtiques, tot i la tardana aparició, fa poques setmanes, d’Ocellons, traduït per Joan Antoni Cerrato. A més a més, l’interès per l’obra d’Anaïs Nin ha patit oscil·lacions notables al llarg el temps. Entre 1968 i 1979, i tenint en compte les dimensions de la indústria editorial del moment, les traduccions es van succeir a bon ritme: Jordi Arbonès va traduir Escales cap al foc i Afrodisíac, una tria de relats eròtics; Manuel Carbonell Una espia a la casa de l’amor, i Santiago Albertí el volum teòric La novel·la del futur. A partir de llavors, però, i potser en paral·lel a la deriva ideològica de la societat, l’interès pels experiments vitals i literaris de Nin va minvar fins al punt que en els 32 anys següents només van aparèixer Sota una campana de vidre i Henry i June, traduïts tots dos per Núria Ribera. Per sort, sembla que la situació s’ha revertit, i durant aquests últims anys les noves versions de dues de les obres més denses d’Anaïs Nin, Una espia a la casa de l’amor i Dins d’una campana de vidre, traduïdes per un servidor, han trobat una acollida numèricament modesta però molt calorosa, especialment en nuclis lectors de poesia, que cal esperar que tingui continuïtat amb l’aparició el 2015 de l’esmentat Ocellons i en alguna altra traducció que es va gestant.
 
El lector català, doncs, ha disposat sobretot d’una part molt concreta de l’obra d’Anaïs Nin, la ficció estricta, segurament la més densa i poètica. I la primera constatació que el traductor de la ficció de Nin, i més si es ve d’un relatiu desconeixement de l’autora, com era el meu cas, és que el seu anglès no s’assembla gens a l’anglès diguem-ne convencional, que la prosòdia és estranyíssima i un punt artificiosa, i que l’efecte de conjunt, enormement saturat, costa molt de traslladar al català. Una prosa que encadena relatius i gerundis fins que en algun moment ja no queda gaire clar qui fa (o pensa, o sent) exactament què. Mentre traduïa, ho he explicat moltes vegades, em sentia com si fos una granoteta que mira de capbussar-se darrere una balena. La granoteta fa el que pot, però de tant en tant ha de sortir a respirar abans de tornar-se a capbussar, i em vaig adonar que, per més que m’hi escarrassés, l’anglès, forçant-lo com el força Anaïs Nin, permet capbussar-se més endins que el català, i que el repte de la traducció consistia a obligar la granoteta a quedar mig morta sense arribar a ofegar-la del tot. Altrament dit, forçar el català tant com pogués en el sentit que ho feia Nin amb l’anglès sense que deixés de sonar català. Pensant-hi una mica, de seguida vaig relacionar l’estranyesa de la prosa niniana amb el fet que l’anglès no fos la seva primera llengua, sensació parcialment confirmada quan un any més tard vaig traduir un autor aparentment tan allunyat de Nin com Joseph Conrad, que tampoc tenia l’anglès com a llengua materna. Hi ha moments, especialment en els passatges descriptius, que els ritmes de tots dos s’assemblen estranyament. Ara bé, en la peculiaritat de l’estil ninià hi ha alguna cosa més: un desinterès pel realisme, simplement. Quan li interessa, l’autora és capaç de narrar amb una acuïtat extraordinària, de fer veure una escena al lector amb quatre pinzellades, però el que busca en realitat és un llenguatge per expressar els sentiments (uns sentiments, recordem-ho, sistemàticament escrutats, analitzats, sotjats cada dia de la seva vida), un llenguatge que busca una subversió emocional i no intel·lectual dels codis. L’objectiu del seu estil és justament la captació del fulgor, de la incandescència, de la intensitat reveladora, i gairebé mai la veracitat. Al començament d’Una espia a la casa de l’amor hi ha una imatge que ho explica molt bé (perquè Nin es preocupa de deixar contínuament instruccions al lector, d’explicar-li com l’ha de llegir): un home espia una dona que explica anècdotes de la seva vida en un bar, i mentre la dona parla l’entén, la segueix amb plaer, però després és incapaç de reconstruir el que ha dit: en algun moment ella ha tret un esborrador i ha difuminat els contorns de les coses, ha deixat només las imatges centrals i n’ha eliminat tota la resta, el fils que uneixen escenes i imatges entre si. Llegir Anaïs Nin, si el traductor no ho espatlla, és entrar en un món de contorns esborrats.


* Fragment de l’article sobre Anaïs Nin publicat al número 19 de Visat, la revista de literatura i traducció del PEN català. Des del 2006, Visat publica articles sobre escriptors universals traduïts al català i sobre autors catalans que han obtingut el visat en altres llengües, a més de presentar biografies de traductors i textos traduïts.

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...