L’àngel i la infermesa del pensament

Digue'm que m'estimes,/ ei. / Però estima'm, eh!

La infermesa –la malaltia, la fragilitat, la falta de fermesa– i l’àngel –la bellesa, la serenitat, la llum– s’uneixen i es complementen en el nou poemari d’Ivette Nadal (Granollers, 1988). Publicat dins la col·lecció Jardins de Samarcanda (Eumo Editorial i Cafè Central), a L’àngel i la infermesa del pensament “hi ha molta filosofia de la música, de la poesia, de l’amor i de la malaltia.” “Al mig del llibre hi ha l’apartat en què parlo de l’anorèxia, però ni en negatiu ni en positiu, sols n’he volgut explorar el concepte. En aquests últims quatre mesos vaig tenir una recaiguda, i volia parlar-ne perquè, malgrat la infermesa –un concepte inventat per Josep Maria Esquirol, de qui n’he estat alumna–, vaig tenir la petita lucidesa per entendre-la.”​ “És un llibre més conceptual, en què m’he permès intentar buscar significats a preguntes que fa temps que intentava descobrir sobre l’escenari.” Així doncs, la reflexió és el pal de paller d’aquest poemari en què Ivette Nadal, d’una manera concisa i breu, va al gra del pensament.
 

Foto: Ava Sol


No em preguntis 
si ja menjo.
Digue’m que m’estimes, 
ei.
Però estima’m, eh!

***

Acollir la feblesa
és fer visible aquella tristesa que semblava invisible.



Per 
l’escriure ‘quell,
pel viure teu,
pel somriure sorneguer,
i per l’àngel que em va dir “tornaré”. 
Jo 
potser no em curaré,
però ‘xí apaivagaré
el monstre ‘quell,
el parlar hostil seu,
i el dolor vostre i meu,
que era i és
més vostre 
que meu.



Quan et veig
és quan més et trobo a faltar.



L’errata és
dir que el no-res
no és alguna cosa
en concret.



T’enamora i t’inspira
com creixen les plantes,
però el més important
és qui els ha donat l’oportunitat de ser plantades,
igual que la poesia-mare. 

 


 L’àngel i la infermesa del pensament
 
 

 
 Jardins de Samarcanda és una col·lecció dirigida per Antoni Clapés i Víctor Sunyol 

 © Ivette Nadal, 2020
 © d’aquesta edició: Cafè Central / Eumo Editorial

Nou comentari