La trajectòria literària de l’escriptora Anna Dodas (Folgueroles, 1962-Montpeller, 1986) va quedar tràgicament escapçada per una mort prematura i violenta: la van assassinar en un bosc prop de Montpeller. La recordem amb un dels seus relats, Capvespres de foc i de grana, i amb un text de Mònica Boixader sobre l’autora.
Foto: Catrin Austin
Capvespres de foc i de grana
De petita ja m’agradaven molt, les pomes. La mare sempre me’n xafava una amb la forquilla i m’hi posava mel i era el meu berenar. Si no em donava poma, no berenava. També m’agradava mirar-les, les pomes. Anava al rebost i n’agafava tres i les posava a davant meu i me les mirava molta estona. M’agradaven les vermelles, només. Per a mi, les pomes són vermelles i de cap més color. Les fregava i fregava, estona i estona fins que eren lluents i llises com un vidre. Llavors era quan les posava davant del foc i les mirava: veia les flames en la poma com en un mirall vermell. Agafaven colors exòtics i estranys, i m’estava així fins a entrada de fosc, i el menjador, tan buit, s’omplia del soroll del foc, crec-crec, de les branques trencades, i de l’olor de foc i pomes.
Les pomes, ben rodones i vermelles i sucoses, reflectien el món del foc i semblaven un mirall rodó i gustós, amb una cua per agafar-lo i mirar les flames des de dalt.
Les posava a la lleixa de la llar, en fila, i continuaven brillant, el color de sang, mirant-me fixament. M’asseia davant del foc i les mirava, i mentre les mirava no pensava res, només veia. Veia el foc rodó i càlid i granatós, que desprenia una olor dolça que m’embolicava a poc a poc i se m’enganxava delicadament a la roba i al cabell.
M’asseia sense tocar de peus a terra i gairebé no respirava per no fer fressa i no trencar el silenci monòton del foc i de les pomes. Tan quietes, les pomes, i tan vermelles. Tenien una fina capa de gel, o d’almívar, damunt la sang, que em deien que era cera. Immòbils, apuntaven fixament la meva mirada. No les destorbava gens ni mica el meu esguard, i seguien tancades en elles mateixes, pensant no sé què, tan inaccessibles, potser en el foc que seguien reflectint fidelment.
Quan brillaven estenien per la penombra un misteri que m’encongia el cor, però m’atreia. Era el ritus de cada dia, i l’esperava. Impacient, deixava passar el sol i me n’anava a buscar les pomes amb una excitació expectant a dins i les fregava amb la faldilla i després era quan s’acomplia tot i jo arribava a l’èxtasi i entrava en l’encant que les pomes aconseguien escampar a tota la casa i que m’entrava a dins pels porus de la pell.
Assistia admirada a l’encís del capvespre silenciós.
Encís que es trencava quan entrava el pare de cop i obria els llums barroerament i baixava les persianes fent molta fressa i cridava i sopàvem tots, després d’un gran brogit de peus i veus i cops de plats i coberts i vasos que la mare duia de la cuina.
Jo odiava el pare, quan entrava obrint la porta amb un fort espetec.
La mare deia que no era bo que em passés tanta estona sola mirant les pomes i la mel.
La mel també m’agradava molt. L’agafava d’un gran pot amb una cullereta i sempre em seguia un filet. Queia fent zigazagues, cargolant-se i recargolant-se i fent dibuixos i jeroglífics estranys. Primer de tot, en queia tot un raig. Costava que es decidís a caure; a poc a poc s’anava tombant, seguint la inclinació de la cullera, fins que pesava tant que queia. Després, es feia cada vegada més prim fins que quedava el filet que dibuixava triangles i estels i feia pilotets damunt la poma aixafada.
Els dits es quedaven enganxosos, i després els llavis, tot d’un dolç apelagós.
El color era de pluja i de foc i de fusta vella i encerada amb cera de poma de sang.
Ara ja sé per què m’agradava tant. Era perquè ja sabia que Ell em diria allò de la llum que jo veia que es fonia des del menjador de casa els capvespres de foc i de grana.
Quan es mor, la llum es concentra en les flames i en les pomes i per això tenen aquells reflexos tan clars que il·luminen tota l’estança cada cop més fosca i morta. El sol s’avergonyeix cada dia de ferir-ho tot amb la seva mirada insuportable que destrueix tots els encants del món i els ensenya i els humilia davant de tothom. Se n’avergonyeix i se’n va i deixa que tots els seus raig es vagin endolcint i es facin foc o mel o poma. I retorna cada cosa al seu lloc i cada color es fa més íntim i dolç i els sento en la pell quan mig travessen la fosca tímidament.
Tots els pares del món van inventar les bombetes i ja no podem retrobar la dolçor de les pomes, de la mel, del foc i de la boira.
Ell de la boira no me’n parlava mai, però és perquè la boira és meva. Ell em parlava de tot, però de la boira no i és perquè la boira és ben meva i de ningú més. Ningú –ni tan sols Ell– no sap què és la boira i ningú no li ha trobat la llum. Només jo.
De la boira en diuen freda i molla, espessa o clara, traïdora o no. Ningú no n’ha dit mai dolça. Jo sí. És l’única protectora que tenim de la llum del sol. Ella l’amoroseix i els raigs arriben difosos i escampats, colats. I ens arriben plans, tenyint a poc a poc i molt dolçament i de dalt a baix el món que la boira cobreix.
Els colors es difuminen i ens arriben així d’una manera pausada i tranquil·la i sense cap ni una estridència.
La boira fa també de filtre dels crits i sumeix tot el que toca en el silenci més calmat i ens encomana una pau i estimem les coses que callen.
Humides, les coses tenen un color més dolç.
Els dies de la boira la llar era encesa tot el dia i tot el dia era un capvespre que s’arrossegava i es mantenia quiet d’una manera lacònica i senzilla. Les pomes estaven tot el dia més callades i absortes que mai.
El poeta no sabia que havia compost un poema per a mi. En escriure pensava potser en una noia rossa que no el llegiria mai. I jo, en canvi, de petita estimava les pomes només perquè el poeta havia compost un poema que Ell em llegiria un dia i me’l recitaria amb una veu calmosa que m’humitejava l’orella. Era per mi que el poeta va escriure un dia que «sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel i ara és color d’olor de poma».
Quan Ell m’ho va dir per primera vegada no ho vaig entendre, però sense saber per què em va agradar. M’agradava el so, la música, sobretot allò de color d’olor de poma, que era el que menys entenia de tot. I no ho entenia perquè encara no m’havia adonat mai que m’agradava mirar les pomes i la mel i entrar al rebost i omplir-me de l’olor de fusta i poma, de vegades marcida, que tenia impregnada. M’agradava, però encara no m’havia adonat mai que m’agradava. Ho veia com estirada des de dins, com seguint una veu de dins que se m’enduia els peus, sense jo saber-ho, al rebost. I allà mirava i respirava i en sortia més tranquil·la, amb tres pomes que duia al menjador.
I ho feia perquè era necessari. Havia de preparar-me per a allò que Ell em diria un dia, d’allò que ell, el poeta, escriuria un dia per a mi, també sense saber-ho. Perquè tal com jo mirava les pomes enlaire, de terra estant, sense saber per què, ni tan sols sabent que ho feia, ell escrivia un poema que estava només destinat al fet que Ell un dia me’l llegís, i després el repetís mil dies i jo l’escoltés mil dies i me l’aprengués mil nits.
Ell em deia «que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa». I jo em sentia un nus a la gola, que no era més que un grumoll de llàgrimes suaus.
Que lent el món i jo veia la boira i el lent que és tot quan la boira reposa, pesada, flonja, de colors difosos. I jo veia la boira, lenta, lenta en pujar i fluctuar, ara sí, ara no, ara un tel, ara de cotó fluix estirganyat, i després venia la nit, també suau i no pas sobtada com a l’estiu, quan pots veure el sol que se’n va i la gent plora. Que lent el món i la pena i jo tampoc no m’adonava que veia la boira lenta i pausada, però la veia i l’estimava. I el poeta escrivia «que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa» sense saber per què ho deia i no ho entenia, i la seva noia rossa tampoc.
Només Ell i jo sentíem que ens entrava una pau nova i que ens era donat un no sé què amb regust suau de privilegi.
«Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos». I jo sentia les fulles de roures de tardor, humides per la boira, anhelant tranquil·la pau. Les sentia del color d’una pela de poma, del color d’una llepada de mel. Les sentia com queien al meu cos quan Ell m’ho deia, els llavis com brases humides de gotes boiroses, reposant i movent-se a poc a poc al meu coll, sota l’orella. I em trobava l’alè moll que se m’enganxava com fa la boira a la poma lluent.
I Ell em mirava amb els seus ulls de mel, ara dolços pel seu color, ara juganers fent estels i dibuixos brillants i guspires de foc, que reien i m’enriolaven a mi, mentre tornava a trobar el cotó fluix de boira feta de llàgrimes a dintre el meu coll.
Ell és foc i Ell és poma i Ell és l’olor del pare i la mare i el rebost i el foc. Ell és color de tot i de mel i Ell és tardor i roure i fulles que cauen i s’acaben de marcir en fer l’amor amb la boira d’una manera dolça. S’ajunten dolçament i ja no es separen, i es besen i es besen i el sento com foc i sento la seva olor, que és de poma i veig els reflexos del seu cos de color de mel i li veig reflectides les flames del foc. Ell és pomes i la seva olor em penetra, i ja no només els cabells i la roba, que em penetra tot endins endins. I la boira i els llargs capvespres suaus són el foc que guspireja a les seves espatlles, que són el meu horitzó, que més enllà hi ha la boira i colors confusos i difuminats, i el foc fa un gran espetec a dintre meu i em crida fins a arribar a la fi del món i el so del seu crit, que ha sortit per la meva boca, xoca amb la llar i fa caure les pomes i el gerro de mel i tot s’esbocina i Ell és brasa i ja no és poma ni mel, que és brasa i no és poma ni mel.
Després, la boira arriba a nosaltres lentament. Travessa les seves espatlles i ens cobreix d’un bany amarat de dolçor. Ens cauen damunt fulles toves i peles suaus i humides de poma i cargolins de mel.
Ell em diu, em diu el poeta, que la meva pell, la pela de mel, «és mig del sol, mig de la lluna», i s’oblida encara de la boira que l’ha tapada.
Jo sé que Ell va marxar per culpa del poeta, que no sabia què feia quan escrivia el meu poema. El poeta és mort, però el seu influx es conserva en el poema.
I el poema me’l va embruixar i se’l va endur.
Jo sé que si ara no hi ha pomes ni mel i ha fet una forta ventada que ha empès la boira camps i boscos enllà, fins a fer-li travessar les muntanyes, ha sigut perquè Ell em va dir el poema del poeta que no sabia què deia.
És des de llavors, des que vaig comprendre que era la lletra, el poema escrit, el que havia foragitat els colors de la penombra, que odio tots els poemes del món.
Vaig comprendre-ho tot i vaig comprendre l’encís de les pomes i la mel i la boira i ara ho sé.
Ara sé que és aquell poema escrit que em va llegir un dia i després em repetia i jo m’aprenia, el que ho ha fet tot. I sé que mentre segueixin havent-hi poemes escrits sense sentit, en llibres que pesen tonelades, Ell serà lluny, lluny, empaitant la boira a través de planes i boscos i camps i el vent se l’endú més enllà dels rius i els turons i travessa pobles i terres ermes i ara és lluny, molt lluny.
M’ha vingut molt fred, des que em falta la boira, perquè és com si estigués despullada. I la boira s’ha endut també les fulles daurades i granes que em tapaven i jo tinc fred, i el foc em fa companyia, dolça silenciosa companyia, que, sense la boira, és més acolorida.
El foc crema, nit i dia, i m’agrada mirar-ne les flames. Ara ja no hi ha pomes per a emmirallar-les, i jo contemplo el foc tan callada com abans.
Ara una flama grana, ara groga, ara blava. D’una fulla arrenca una flama llarga, llarga, que dura un instant i un instant després s’apaga. De les cobertes, les flames que neixen són més duradores i més blaves. Són petitones i planes, i quan comencen a apagar-se n’hi tiro una altra. De les lletres impreses en surt una guspira blava. Per sota, al mig, comença a emergir-ne una flama alta que, en un tres i no res, se les ha menjades. Un altre poema i ara s’hi agafa del costat dret i s’hi aboca i s’hi estira, llaminer i golafre. I un altre i un altre i un altre, fins que la boca de la llar en queda plena. I contemplo els papers, recargolant-se espasmòdicament, i mentre moren els poemes em sembla que ja no em queda tanta feina. I si bé la boira encara no torna, el vent ja no bufa amb tanta ràbia.
* Primer premi de narrativa en la primera convocatòria dels Premis de Primavera de l’Ajuntament de Vic, l’any 1981.
@ Patronat d’Estudis Ausonencs
Anna Dodas i la seva guitarra. Foto: Foto: Família Dodas
Capvespres de foc i d’Anna
“Mil nou-cents seixanta-dos” és el primer vers d’un poema de Gabriel Ferrater, i és també l’any en què Anna Dodas naixia a Folgueroles; i en algun indret del país, aquell dia, les lletres catalanes s’empolainaven per celebrar-ho. L’Anna, des de petita, escriu i col·lecciona retalls d’anuncis de premis literaris. Amb el do de la paraula, el de la vitalitat, el de la constància i el del pragmatisme, estudia Filologia catalana a la Universitat de Barcelona, la ciutat dels “munts de llibres vells i grogosos”. Mentre escriu poemes, contes i narracions, guanya, l’any 1986 el premi Amadeu Oller amb el poemari Paisatge amb Hivern. Maria-Mercè Marçal, membre del jurat, afirma que en llegir els seus versos es va sentir “disposada a defensar-los aferrissadament”. “Era un llibre prometedor”, deia Jordi Sarsanedas. I és així com el seu nom comença a pampalluguejar en el mapa literari català gairebé, jo diria, sota el rumor de gran promesa. L’agost del mateix any, l’Anna i una amiga viatgen fent autoestop cap a l’Alguer i són assassinades en un bosc als afores de Montpeller. No arribarà a l’illa ni tampoc no podrà veure a les llibreries la seva obra poètica, que es publicarà pòstumament l’any 1991 sota el títol El Volcà (Ed. 62). I que serà, també, com una illa menuda flotant enmig de l’enigma d’allò que l’Anna guardava dintre seu, o en esborranys manuscrits inacabats, per donar a la literatura. Pensar en l’Anna, avui, és pensar en la poetessa, però pensar en l’Anna, avui, hauria de ser pensar en la poetessa que feia contes i que volia escriure novel·les.
Capvespres de foc i de grana, escrit a 19 anys si no abans, és només un dels exemples de com l’agudesa literària de l’autora va més enllà dels seus poemes i omple, alhora, la seva desconegudíssima obra narrativa. El conte neix aparentment d’un record innocu d’infantesa: la contemplació de tres pomes vermelles davant de la llar de foc, vehiculat a través d’una protagonista i d’un llenguatge amb un deix molt rodoredià. Aquesta aura inofensiva anirà esfilagarsant-se per esdevenir un rotund homenatge al poema Cambra de tardor de Ferrater, i una declaració d’amor al poeta desaparegut quan l’Anna tenia 10 anys. “Era per mi que el poeta va escriure un dia que «sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma»”. És a partir d’aquesta afirmació que Capvespres de foc i de grana davalla cap a la profunditat del símbol i s’erotitza. La protagonista, el poeta que es dirà “Ell”, la lectora que el poeta podia haver imaginat, les pomes vermelles, la mel, la boira, el foc, els clarobscurs, la mort, el record, el pare… esdevenen durs, totèmics, i se subjuguen, s’acaricien, es penetren, es criden i es neguen enmig d’una narració que toca llavors, de ple, un món poètic terriblement inflamable.
Text: Mònica Boixader
