Pura passió

Annie Ernaux ha guanyat el Premi Nobel de Literatura del 2022. Nascuda l’1 de setembre de 1940 a Lillebonne, ha estat premiada “per la valentia i per l’agudesa clínica amb què descobreix les arrels, la distància i les constriccions sociohistòriques a través dels records personals”. Annie Ernaux és ella mateixa la protagonista dels seus llibres. Domina com ningú la tècnica narrativa de mostrar-se per mostrar-nos, individualment i de forma col·lectiva.

Us oferim l’inici de Pura passió, publicat per Angle Editorial en la traducció de Valèria Gaillard, on fa la crònica d’un enamorament apassionat que va viure l’autora a tocar dels cinquanta anys. La protagonista, al llarg d’una colla de mesos, no fa altra cosa que esperar, a casa, les trucades d’A., un diplomàtic de l’Est amb una retirada a Alain Delon, amb el qual torna a sentir aquella follia emocional, física i intel·lectual que anomenem passió, en el seu estat més simple i pur.

Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X a la televisió, a Canal+. El meu televisor no té descodificador, les imatges a la pantalla estaven borroses, les paraules, ofegades per uns efectes sonors estranys, xampurreigs, murmuris, una mena de llenguatge diferent, dolç i ininterromput. S’hi distingia una silueta de dona en cotilla, amb mitges, i un home. La història era incomprensible i no es podia preveure res de res, ni gestos ni accions. L’home s’ha apropat a la dona. S’ha vist un primer pla, ha aparegut el sexe de la dona, ben visible en el llambreig de la pantalla, després el sexe de l’home, en erecció, que ha lliscat en el de la dona. Durant una bona estona, han mostrat el vaivé dels dos sexes des de diferents angles. El penis ha tornat a aparèixer, entre la mà de l’home, i l’esperma ha brollat sobre el ventre de la dona. És clar que aquesta imatge, a la qual tothom s’acaba acostumant, el primer cop resulta xocant. Durant anys i panys, han desfilat centenars de generacions i tan sols és ara que podem veure això, un sexe de dona i un sexe d’home unint-se, l’esperma… totes aquestes coses que no es podien mirar sense gairebé morir, ara són tan fàcils de veure com una encaixada de mans.

Em sembla que l’escriptura hauria de tendir a això, a la impressió que provoca l’acte sexual, aquesta angoixa i aquest estupor, una suspensió del judici moral.

Des del mes de setembre de l’any passat no he fet res més que esperar un home: que em truqués i vingués a casa meva. Anava al supermercat, al cinema, portava la roba a la bugaderia, llegia, corregia exàmens, em comportava exactament igual que abans, però, sense un llarg costum d’aquests actes, fer-ho m’hauria resultat impossible o almenys m’hauria suposat un esforç terrible. Sobretot era quan parlava que tenia la impressió de viure fora de mi. Les paraules i les frases, el mateix riure se’m formaven a la boca sense una participació real de la reflexió o la voluntat. De fet, només tinc un record vague de les meves activitats, de les pel·lícules que vaig veure, de les persones amb qui vaig quedar. El conjunt del meu comportament era fictici. Les úniques accions en les quals intervenia la meva voluntat, el meu desig i alguna cosa que deu ser la intel·ligència humana (preveure, sospesar els pros i els contres, les conseqüències) giraven totes al voltant d’aquest home:

llegir al diari els articles relacionats amb el seu país (era estranger)

triar vestuari i maquillatges

escriure-li cartes

canviar els llençols i posar flors al dormitori

anotar el que no havia d’oblidar de dir-li la propera vegada i que li podia interessar

comprar whisky, fruita, coses per picar durant la nostra vetllada

imaginar en quina habitació faríem l’amor quan arribés.

En les converses, els únics temes que aconseguien perforar la meva indiferència tenien relació amb aquest home, el seu càrrec, el país d’on procedia, els llocs on havia estat. La persona que m’estava parlant no sospitava gens que el meu interès intens i sobtat no era per la seva manera d’explicar, i ben poc pel tema en si mateix, sinó pel fet que un dia, deu anys abans de conèixer-lo, A., en missió a l’Havana, potser havia entrat en aquell night-club, el Fiorendito que, estimulada per la meva atenció, la persona en qüestió em descrivia amb tot luxe de detalls. De la mateixa manera, quan llegia, les frases que em feien aturar la lectura tenien a veure amb les relacions entre un home i una dona. Em feia l’efecte que m’ensenyaven alguna cosa sobre A. i conferien un sentit veritable al que jo desitjava creure. Així, llegir a Vida i destí, de Grossman, que «quan estimem tanquem els ulls mentre fem un petó» em portava a imaginar que A. m’estimava perquè era així com em feia els petons. La resta del llibre, després, es convertia en el que era qualsevol activitat per a mi al llarg de tot l’any, la manera de passar el temps entre dues trobades.

El meu futur es limitava a la pròxima trucada per fixar una cita. Intentava sortir el mínim de vegades possible, tret de les obligatòries per la feina –amb els seus horaris establerts–, sempre patint per si em perdia una trucada seva durant la meva absència. També evitava utilitzar l’aspiradora o l’assecador, que m’haurien impedit sentir el telèfon, que destruïa una esperança que només durava el temps d’agafar l’aparell i contestar «digui». Quan descobria que no era ell, em sentia tan profundament decebuda que odiava la persona a l’altre extrem del fil. Tan bon punt sentia la veu d’A., la meva espera indefinida, dolorosa, evidentment gelosa, s’esmicolava tan ràpid que tenia la impressió d’haver enfollit i de cop tornar a la normalitat. Em sorprenia la insignificança, en el fons, d’aquesta veu i la importància desmesurada que tenia en la meva vida.

Si m’anunciava que arribava en una hora –una «oportunitat», és a dir, un pretext per arribar tard sense fer sospitar la seva dona–, entrava en una altra espera, sense pensament, sense ni tan sols desig (fins al punt de preguntar-me si arribaria a l’orgasme), plena d’una energia febril per tasques que no aconseguia ordenar: dutxar-me, treure les copes, pintar-me les ungles, fregar el terra. Ja no sabia a qui esperava. Simplement estava embruixada per aquell instant –la proximitat del qual sempre em provocava un terror indefinit– en què sentiria frenar el cotxe, el cop de porta, els seus passos sobre el terra de formigó.

Quan em deixava un interval més llarg, tres o quatre dies entre la trucada i la visita, m’imaginava amb disgust tota la feina que tenia pendent, els sopars d’amics on havia d’anar, abans de tornar-lo a veure. M’hauria agradat no tenir res més a fer que esperar-lo. I vivia constantment obsessionada per si passava algun imprevist que impedís la nostra cita. Una tarda, quan tornava a casa en cotxe i ell havia de venir mitja hora més tard, em va passar pel cap que podia xocar. I a l’instant: «No sé pas si m’aturaria».¹

Tinc el costum de posar en una balança un desig i un accident que jo provocaria o del qual seria la víctima, una malaltia, alguna cosa més o menys tràgica. És una manera bastant precisa de mesurar la força del meu desig —potser també de desafiar el destí—, de saber si accepto pagar-ne el preu imaginari: «Tant me fa que hi hagi un incendi a casa meva si aconsegueixo acabar el que estic escrivint.»