Què hi aportava jo?

Deslliurar el cap de les pors i lligams vetustos i lliurar-se a una mateixa trobo que no és poca cosa

Arxivat a: Feminisme, Biblioteca

Il·lustració: Marta R. Gustems



Ahir, 8 de març, era al mig de la muntanya. Lluny de tot i tothom. Vaig fugir una mica, ho confesso.
 
Va haver-hi prou en caminar una estona per trobar-me davant d’un paisatge de postal. Veient el barranc que tallava el camí per l’esquerra, els arbres caiguts, les pedres al fil, vaig asseure’m, allí, sobre un tros de terra que penjava. Vaig decidir afrontar el vertigen, sí, ahir. Sota les botes, el buit. Les abelles, el brogit continu, la sentor del romaní, tot m’atabalava. Marejada per l’alçada i la bellesa, vaig fitar el panorama, de dalt a baix, li vaig aguantar la mirada i vaig guanyar, aquest cop si més no.
 
Vaig contemplar la terra roja que queia avall i a l’altra banda els ametllers desflorint-se amb la serralada al fons i el petit poble damunt del turó. El mal al cor –així anomenen els francesos les ganes de gitar– em rondava però no em va privar de pensar. Pensar. El vent de l’abisme va espolsar-me la cara i la ment.
 
Vaig pensar en la lluita, en la diària, que avança i malauradament també recula, en com la història ens tracta, maltracta. En totes les lectures d’escriptores que he descobert aquests darrers anys, el que m’explicaven elles, com si conversessin amb mi. També en les xerrades concretes amb amigues i mares, àvies, nenes petites, adolescents, en totes les paraules dites i en les callades, inclosos els diàlegs interiors. On era jo entre totes elles, què aportava a la meva lluita que és la lluita de totes?
 
Enfilant pensaments vaig trobar una sola certesa, la llibertat. En realitat sempre havia pensat que era prou normal ser lliure, però és a poc a poc i fent-me gran que he descobert la sopa d’all. Que algunes companyes de la mateixa generació valoressin aquesta manera meva de ser em va disparar les alarmes. Ep. Potser m’havia passat, potser demanava massa, què era massa? Les preguntes em venien agradablement tard i amb el meu esperit lliure en vena. En realitat, no n’havia fet mai bandera, ni tan sols m’ho havia qüestionat, suposo que ho havia après com qui aprèn a anar en bici, caient i tornant-se a aixecar, rebent cops i gaudint de la velocitat. Fins ara ho he fet des del meu petit espai i en pell pròpia, com si aquest metre de distància del coronavirus fos la mesura de la meva llibertat. Pot semblar minso tot plegat, però deslliurar el cap de les pors i lligams vetustos i lliurar-se a una mateixa trobo que no és poca cosa.
 
Vaig llevar-me del límit del precipici i encara engatada de flaires i pors vaig seguir el camí, aquest cop de tornada. Les meves passes es confonien amb les ombres dels arbres o potser amb les arrels. Travessant el riu vaig quedar-me una estona a l’aigua, ah l’aigua, aquest món blau, líquid, sí que n’era de salvatge i de lliure i de femení.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...