És 1808. La Marta viu feliç amb el seu marit i el seu fill a la Girona quan a la ciutat arriba una corrua de soldats napoleònics. Teòricament, són amics, perquè quan es va signar el tractat de Fontainebleau, Espanya i França van pactar que s’unirien per conquerir Portugal i, un cop fet, se la repartirien. Però pensar que Napoleó passaria per la península simplement com un aliat sense intentar conquerir-la va ser una ingenuïtat i la ciutat dels quatre rius va ser víctima d’una gran tragèdia: un setge que va provocar milers de morts i la destrucció d’una gran part de la ciutat. La Marta, com tantes altres dones, es veu obligada a afrontar una guerra despietada i, després de superar el xoc inicial, decideix que farà el que faci falta per defensar i protegir el seu món.
Llaços de sang (Columna Edicions), escrita per Teresa Sagrera i Ramon Gasch, parla del paper sovint desconegut però decisiu que van tenir les dones en la defensa i la recuperació de la ciutat i com es van organitzar de manera heroica en una companyia militar anomenada les Bàrbares, que es reconeixien perquè portaven lligat al braç esquerre un llaç vermell, tan vermell com la sang, i perquè lluitaven ferotges amb dents i ungles per defensar els seus. Us convidem a descobrir la història de les heroïnes que van lluitar per Girona llegint l’inici de la novel·la.
1
Elisabet
Dimecres, 10 de febrer de 1808, rodalia de Llers
La guineu va treure el morro d’entre la neu que cobria el terra i va aixecar el cap. Aquell soroll l’havia sobtat i de seguida va dreçar les orelles per captar d’on venia el possible perill. Llavors, de cop, va fer mitja volta i va marxar saltironant per damunt la neu, tan de pressa com les potes l’hi permetien.
En Lluís es va quedar contemplant la fugida de l’animal i les petjades que deixava en el blanc immaculat. Va pensar que de ben segur que aquella pobra guilla encara tenia més fam que ell. No era normal trobar cap d’aquelles bèsties amb el temps que feia, però en els darrers dies passaven poques coses normals. Sentia com l’aire fred li gelava la cara. El terra lluïa una capa flonja de l’última nevada i la palla dels esclops atrotinats que portava estava totalment xopada. Els pantalons de vellut apedaçats per tot arreu, la camisa xacrosa i l’abrigall de pell de xai amb prou feines li arribaven a la cintura. La barretina li tapava les orelles ensangonades pels nombrosos penellons que patia des de feia setmanes i tenia el nas i els llavis tan encetats, que, a estones, ni tan sols els notava. Va fer una inspiració sorollosa i, altra vegada, un munt de mocs li van anar a la gola. Sense dubtar ni un instant els va engolir coll avall.
—A la mare no li agrada que tiris vaques a muntanya!
Era la veu de la seva germana, l’Elisabet, de només sis anys. Ell, que ja en tenia deu, havia sortit amb la petita a recollir encenalls per a la llar de foc de la casa de pagès on vivien. Els quatre branquillons d’alzina que portava als braços estaven xops, però era l’única cosa que havia pogut arreplegar.
Va fer una llambregada fonda a la seva germana, ocupada també a recollir el que podia, i un sentiment de pena el va ennuegar. Tot i els esforços de la mare per procurar que anessin sempre endreçats, en aquell moment, ni l’un ni l’altra no podien protegir-se del fred inclement que regnava. Ella calçava unes petites botes que una dona del poble els havia donat, tan gastades que ja no tenien ni sola. Les mitges de llana lluïen un parell de forats a cada genoll i la faldilla, més curta del davant que del darrere, li queia com un penjoll mal engiponat. Una brusa blanca de la mare que li ballava pertot arreu, una samarra de pell d’ovella com la seva i un abric ratat amb caperutxa, fet de sacs lligats, era tota la humil vestimenta que duia. Igual que ell, també tenia les orelles envermellides i inflades pels penellons.
El que més admirava de la seva germana i de la mare era que no es queixaven mai. Tot i ser tan menuda, l’Elisabet ajudava sempre en tot el que podia. La seva mare, la Vicenta, ja no sortia de casa; la panxa li pesava tant que gairebé no es podia moure i no es trobava gens bé. Aviat tindrien un germanet o una germaneta, però en Lluís no sabia si allò era bo o dolent. El que de ben segur seria dolent serien les farinetes reescalfades que li tocaria tornar a menjar al migdia. I encara gràcies.
El nen trobava a faltar el seu pare. Treballava de jornaler a pagès i acostumava a anar fins als Hostalets o, fins i tot, a Figueres per veure si trobava algun lloc on ocupar-se. A l’hivern no hi havia feina, segons deia, però que estigués tant de temps fora de casa no li agradava gens. Què passaria si la mare es trobava malament? Què passaria si s’acostava fins a casa algun dels malparits que segons deien corrien pel voltant? Què passaria si es quedaven sense res per menjar? A més, per acabar-ho d’adobar, molt sovint quan tornava el pare, tornava malament. Arribava carregat i amb una bravada de vi que a ell li feia fàstic, i quan estava d’aquella manera era capaç fins i tot…
—Oh, quin cavall blanc més maco!
La veu de l’Elisabet el va fer tornar de les seves cabòries. Es va girar, però abans que tingués temps de fer-la callar, el va veure. Davant d’ell, com una enorme escultura, hi havia un soldat muntat a cavall i al darrere tot un formiguer damunt les muntures i armats fins a les dents.
—Bonjour, les enfants… Pouvez-vous me dire où je peux trouver de l’eau pour les chevaux?
Aquella aparició estava allà al davant com si hagués sortit de les entranyes de la terra. Era un cavall gegant i, al costat de la neu, lluïa un blanc trencat. L’animal, amb el cap cot, va aprofitar la parada per cercar alguna cosa per remugar. En Lluís va donar una ullada ràpida a aquella majestuosa figura que reposava damunt la sella. Portava una cuirassa de ferro lluent, botes de cama alta, un barret emplomat i una espasa tan llarga com la forca de recollir els fencs.
—S’il vous plait…, de l’eau pour les chevaux?
No entenia gaire bé el que deia aquell soldat, o més ben dit, ho entenia molt bé. Des que tenia ús de raó, a casa l’havien ensenyat a desconfiar dels desconeguts, i més si portaven una espasa a la cintura.
Sense pensar-s’ho dues vegades, va engrapar la seva germana d’una mà i agafant amb força el feixet de llenya que havia arreplegat amb l’altra, va sortir corrent com un esperitat cap a casa mentre cridava amb tota la força de què era capaç:
—Que venen els gavatxos! Que venen els gavatxos!
2
Marta
Dimecres, 10 de febrer de 1808, primera hora del matí
Uns cops nerviosos i persistents em ressonaven al cervell, talment com soroll de martells. Al principi, vaig pensar que es tractava d’un somni i no vaig fer-ne cas, però llavors em vaig adonar que aquells cops venien de baix. Algú feia anar l’argolla de la porta de casa de manera esbojarrada.
Amb gran esforç, vaig mig obrir els ulls i vaig veure com el sol ni tan sols treia el cap per sobre les teulades del davant. Una petita claror, una mínima resplendor era tota la llum que m’envoltava. Era d’hora, molt d’hora, i feia molt de fred. Això ho vaig comprovar en treure un dels braços de sota la flassada i la manta que em tapava fins a les orelles. Vaig tornar a tancar els ulls un instant, però el mateix xivarri em va tornar a trasbalsar. De ben segur que la llar de foc s’havia apagat feia hores. Em feia mandra moure’m del llit. Sota de la roba s’estava massa bé i les parpelles em pesaven com dues pedres. A poc a poc, sense pensar-hi se m’havien tornat a tancar…
Toc, toc, toc.
—Mare meva quin xivarri! —vaig cridar—. Què és aquesta fressa? Ja va, ja va…!
Llavors vaig contemplar l’esquena d’en Martí, el meu home. Com sempre, roncava amb força, senyal que tot i el terrabastall dormia profundament. Darrere de la paret del costat contrari, dins de la seva petita cambra, hi havia en Magí, el nostre fill. Aquella esquena nua em va portar el record apassionat de la nit anterior, les carícies de les seves mans aspres de fuster i aquells petons humits, llargs i intensos. Aquells records em feren arribar de nou una onada de desig. M’estimava aquell home de pell bruna i cos corpulent, artesà de la fusta i membre del gremi. La vida que teníem era senzilla i gens fàcil, però fer camí al seu costat era el més semblant a la felicitat que jo coneixia.
Toc, toc, toc. Allò ja passava de taca d’oli. En aixecar-me, vaig posar-me una manta sobre la camisa de dormir, subjectant- la pel davant amb les mans. Els peus nus notaven la rudesa del terra de fusta irregular i envellida, que gemegava en caminar-hi per sobre. Em vaig passar les mans pel rostre per mirar d’espavilar-me i, aprofitant la claror d’aquell sol que estava naixent, vaig anar de puntetes cap a la palangana plena d’aigua que hi havia sobre del canterano heretat de l’àvia. Agafant el canelobre d’allà sobre, amb l’espelma gairebé esmicolada, em vaig dirigir a l’espai que ens feia de cuina menjador. Vaig acostar el ble a una de les poques brases que encara resistia dins la llar de foc fins que la flama s’hi va agafar i aquella llum vacil·lant va omplir d’ombres les quatre parets. En tornar a la nostra cambra i deixar l’espelma sobre el vell canterano, aquella minsa lluerna fou suficient perquè el vell mirall rodó, emmarcat amb una tira de fusta descolorida, em fes un retrat del rostre, mig tapat per aquella mata de cabells foscos, plena de rínxols, heretada de la mare i que no havia pogut dominar mai del tot. Aquells ulls negres com el carbó semblaven menys oberts que de costum. El rostre d’una dona de vint-i-cinc anys. No m’havia preocupat mai de l’aparença, però mentre em fregava la cara amb l’aigua gelada i m’eixugava amb la tovallola que penjava al costat, em va venir al cap com havia passat de pressa el temps.
Toc, toc, toc. No calia ni contestar. Ja s’esperaria qui fos. El fred em començava a pujar per les cames fins a les cuixes i acostant-me al llit em vaig ajupir per recollir els enagos, llençats a terra precipitadament la nit abans. A saltirons i mentre m’atansava a la finestra del davant, em vaig anar posant aquella peça de roba cames amunt. En arribar, vaig córrer la balda per obrir-la. El dia s’endevinava enteranyinat i el fred era intens. El carrer Bonaire, on vivíem, es despertava amb el terra humit i ple de bassals. La claror em va enlluernar i, en abaixar la mirada, vaig veure la responsable d’aquell escàndol.
—Vinga, noia, ja és hora! Senyora Marta Barnils, fes el favor de baixar d’una vegada que fa una bona estona que t’estic esperant.
La Marta Barnils evidentment soc jo. I aquella del carrer, la meva amiga Rosa. De fet, ja m’ho havia imaginat. La Rosa Clarà, la noia de cal Menut, era l’única capaç de muntar aquell mullader i despertar tots els veïns del Mercadal de Girona. A aquella hora del matí no hi havia gaire gent voltant, però els que passaven no podien deixar de
contemplar l’espectacle.
—Xxxxsssstttt… Ja baixo, ja baixo! Para de cridar, baladrera!
Quan la meva amiga em cridava pel cognom i em deia «senyora Marta Barnils» de ben segur que es tractava d’alguna cosa important, o almenys important per a ella. Com que la casa encara estava en silenci, llevat dels sorolls guturals del meu home, vaig anar cap a l’escala per baixar. Els peus descalços em reclamaven urgentment alguna protecció, però no tenia temps de tornar enrere. Calia baixar abans que algú avisés els agutzils, alarmat per aquella cridanera que hi havia al carrer.
Mentre obria la porta interior i començava a descendir la vella escala de fusta em van venir al cap un munt de records. La Rosa Clarà, la Rosita de cal Menut, era sens dubte la meva millor amiga. De fet, tal vegada l’única que es podia considerar una veritable amiga. De família benestant, vivia sola a la casa pairal, rodejada de serventes. La seva mare havia mort en néixer ella i el seu pare, l’Antoni Clarà, estava sempre voltant pel món per qüestió de negocis. Sort en tenia de la Mercè, la majordoma de cal Menut, que li havia fet de mare. Ens coneixíem d’ençà que els meus pares portaven una masoveria de les moltes propietats dels Clarà. Dues nenes soles, de la mateixa edat, donant voltes per la casa i la rodalia, el més normal és que acabéssim jugant juntes i fent-nos amigues encara que la diferència social entre ambdues famílies fos immensa. La Rosa tenia tots els quartos que volia, i es podia permetre qualsevol luxe, com el de fer-se portar aigua termal de Caldes de Malavella per a la banyera, o el de continuar soltera als vint-i-cinc anys. De fet, era la reina de les solteres i gaudia del seu estat tant com podia, ja que li agradava d’allò més la gresca. Qualsevol tipus de gresca, sobretot la que es podia compartir amb algú planxant matalassos. Per això, sempre deia que no es casaria mai i…
—Renoi, obres d’una vegada, o no?
Des de l’altre costat de la porta la meva amiga em reclamava de nou, i jo vaig fer córrer la balda per obrir el portal, que, com sempre, va deixar anar un xerric de queixa.
—Caram, Rosa… Què és tot aquest merder?
—Bon dia també per a vostè, senyora Barnils —va contestar en to irònic ella—. Que no recordes que havíem quedat avui?
—Bon dia, bon dia… Què dius ara? No recordo que parléssim de cap trobada, ni res de res.
La Rosa es va quedar en silenci, pensant.
—No? Doncs mira, ara que ho dius, potser sí que t’ho havia de dir, però me’n vaig oblidar. De totes maneres, quan hi ha alguna cosa important, amb qui vols que quedi si no és amb tu, la meva millor amiga?
—Rosa, per favor, que el sol, com aquell qui diu, encara està fent badalls. A vegades penso que et falta un bull, com a les guixes!
Llavors, amb un posat alegre, es va aixecar els farbalans de la faldilla i amb una llarga passa es va plantar dins del portal.
—Uix, filla, està tot moll! I tu? Que no veus que vas descalça? Pots agafar qualsevol cosa…
Em vaig quedar contemplant la Rosa i un somriure em va venir als llavis. Com sempre, anava guarnida de gala. La seva cabellera daurada estava coberta per un barret de visera amb una cinta rosada que li donava la volta per sota la barbeta. Tenia un rostre preciós, i ella ho sabia. Ulls blaus, dentadura perfecta, una pell de seda amb uns tocs de maquillatge i rosada de l’emoció. Aquell dia, sota una capa vermella i una caputxa del mateix color que li queia esquena avall, portava un vestit de tons blaus i blancs que arrossegava per terra, ple de puntes i guarniments. Un gran mocador —ella en deia fulard o alguna cosa així— li penjava de les espatlles fins més avall de la cintura. Aquella cintura estreta que a tota hora lluïa comprimida per una cotilla de betes que semblava que no la deixava ni respirar. Com de costum, l’escot era prou generós, i tot i el fred que feia, deixava a la vista un bon bocí del seu regueró entre els pits.
—Mira-te-la ella…! Qualsevol diria que tu vas ben guarnida amb aquests botins, per caminar pels carrers mullats i plens de fang.
—Eh? I com vols que vagi, Marteta? Avui és festa. Diuen que arriben ara. Tothom en parla i de ben segur que la gent ja els està esperant pels carrers.
—Esperant pels carrers? Però tu saps quina hora és?
Llavors, ella va callar i acostant-se a la porta va treure el cap a fora.
—Doncs potser sí que tens raó. Sembla molt d’hora encara. Mira, aniré a esperar-los a la porta de França… Et sembla bé? Quan sàpiga que ja arriben et vinc a avisar.
—Renoi, Rosa, em tens ben atabalada… Em pots dir d’una vegada qui són els que venen?
—Doncs qui vols que siguin? Els gavatxos, tal com diu la gent, però per a mi són els soldats de Napoleó. Els soldats de l’emperador arriben avui a Girona i de ben segur que ell anirà al capdavant. T’ho pots creure?
Tothom sabia, i jo més que ningú, fins a quin punt la Rosa, el seu pare i alguna personalitat més de la gent benestant de la societat gironina admiraven els francesos. La seva cultura, segons deien, era diferent; allà la gent tenia més llibertat, hi havia més feina, era més feliç. Eren els anomenats afrancesats, però allò d’en Napoleó ja era massa.
—Au, vinga, Rosa, no siguis ànima de càntir. En Napoleó a Girona…?
—Bé, jo diria que sí… En qualsevol cas, després et vinc a buscar. Estigues a punt!
—Sí, però pensa que abans haig de preparar els esmorzars de la família, netejar el galliner, donar menjar als conills i potser fins i tot arribar-me al mercat de la plaça per…
—Té, com que ja em pensava que em diries tot això, t’he portat algunes coses.
Em va allargar un cistell ple que portava a la mà i que havia amagat darrere l’esquena amb tanta gràcia i naturalitat que jo ni me n’havia adonat. Va treure el drap que el tapava. Hi havia una mica de tot: ous, pa negre, fruita confitada, llar…
—No m’agrada que em portis res. Gràcies a Déu, en Martí té feina i…
—Va, dona, para ja la xerrameca i agafa el cistell, que amb aquesta capa i la barretina penjada a l’esquena semblo la Caputxeta Vermella. Te’n recordes? Aquell conte que ens explicava la teva mare quan érem menudes.
Jo ja tenia clar que allò que acabava de dir sols era per distreure’m i per això vaig agafar el cistell sense dir res. Prou sabíem totes dues que tot allò ens aniria la mar de bé a casa. Un cop alliberada de la càrrega, la Rosa es va tornar a aixecar els farbalans i amb un salt va sortir al carrer. Vaig treure mig cos a fora per contemplar com es dirigia carrer amunt procurant de salvar el vestit del mullader.
—Rosa, escolta! —vaig cridar—. Què faràs mentrestant? On aniràs?
Es va girar amb posat divertit.
—Ja saps on aniré: al trinquet d’en Moles, al ca damunt del carrer, a tocar de l’Onyar.
—Però allò és un lloc d’homes, no sé ni com et deixen entrar…!
—Em deixen entrar perquè em prenc la meva ratafia i els alegro la vista… —va deixar anar una riallada—, i no em deixen jugar a la pilota perquè saben que els guanyaria…!
Dit això va continuar la seva marxa fent saltirons com una cadernera. Vaig entrar i vaig tancar la porta darrere meu. A la part baixa de la casa, heretada de la família d’en Martí, hi havia l’antic taller de fusteria que havia estat del pare del meu home i que ell encara utilitzava per fer alguna petita feina que li encarregaven coneguts i veïns, ja que normalment treballava al taller del mestre Mateu; també hi teníem unes gàbies amb quatre conills i un petit galliner. Al fons hi havia l’eixida amb una parra, el gessamí i un pou de quatre vares de profunditat, ja que al Mercadal, per poc que grataves, trobaves aigua. I també hi teníem la comuna.
En començar a pujar les escales vaig notar els peus tan glaçats com grumolls de neu. Quatre esglaons més amunt, un soroll m’indicava que algú més a la casa també s’havia despertat. En obrir la porta de dalt i entrar a la petita sala de la cuina menjador, vaig poder observar com en Martí baixava els contrapesos del rellotge de pèndol que el pare de la Rosa ens havia regalat quan ens havíem casat. Tot just en aquell moment, l’estri ens avisava que ja eren les set del matí. Hora d’aixecar-se.
A la llar de foc espurnejaven unes flames ben vives que el meu home s’havia cuidat de reanimar. L’escalfor era agradable. Vaig deixar el cistell sobre la taula del menjador i, acostant-me a ell, li vaig fer un petó a la galta posant-me de puntetes. Després em vaig endinsar a la nostra habitació, per posar-me les mitges de llana fins als genolls i les espardenyes de betes, abans que els peus se m’esberlessin a bocins.
—Era la Rosita, oi? —vaig sentir que preguntava en Martí des de l’altre costat de la paret.
—Doncs sí, la meva amiga Rosa. —Ell sempre li deia Rosita per punxar-me, ja que sabia que no m’agradava que li diguessin per aquell nom—, ens ha portat un cistell ple de coses.
Em vaig aixecar i vaig anar cap a la llar de foc. Calia preparar les brases, posar la torradora i tallar algunes llesques de pa. Al rebost hi quedava una mica de cansalada viada i quatre nous, que servirien per a l’esmorzar d’en Martí. De vi, encara n’hi havia de sobres, gràcies a Déu. Era d’agrair un bon esmorzar abans d’anar a pencar. Pel que feia al nano, en Magí…
—Sí, ja l’he vist, el cistell… Tan sols volia això? Si és així, ja li pots dir que el cistellet se’l pot estalviar. Nosaltres no som pas uns perdularis.
—Ep, no hi tornis, home, que ho fa amb tota la bona intenció! La Rosa és una mica eixelebrada, però bona gent.
—Eixelebrada és un mot molt benvolent, Marta. Si sabessis les coses que diuen d’ella… Bé, és igual. Si és amiga teva, és amiga meva i ja està. De totes maneres us he sentit fent-la petar molta estona. De què anava la cosa?
—Doncs, segons ella, avui arriben soldats francesos. El mercat ja havia sentit alguna cosa, però la Rosa diu que aquest mateix matí entraran per la porta de França i que els hauríem d’anar a rebre.
—Sí, a la feina també tothom en parla. Els soldats de Napoleó, l’emperador de França!
—I això és bo o dolent, Martí?
El meu home es va ajupir a remoure les brases abans de contestar.
—Si vols que et digui la veritat, no ho sé, però qualsevol que vingui amb armes, no pot pas ser un bon senyal. Seria millor que portessin un munt de sacs plens de teca… o de calés per repartir. Les armes… sempre les carrega el diable.
Mentre l’escoltava, vaig llescar una mica de pa per torrar. Llavors, ell va continuar parlant:
—Bé, deixem-ho estar. Mira, avui anem a tallar uns quants arbres vells a la propietat del mestre Mateu. Fan falta uns taulons per a la catedral. M’emportaré alguna cosa per al migdia.
—Molt bé, ara t’ho preparo.
Vaig passar pel seu costat i li vaig agafar la mà, un instant, prement-li amb calidesa, mentre em dirigia al rebost. Però algú més em reclamava.
—Mare, mare…!
En Magí, el nostre fill de cinc anys, s’acabava de despertar i com sempre demanava atenció. Fent mitja volta, vaig dirigir-me a la seva petita habitació i apartant la cortina de l’entrada vaig passar a dins. Encara estava tapat fins al coll, però ja tenia els ulls oberts com taronges.
—Mare…
—Bon dia, fill.
—Bon dia, mare… Tinc gana!
Aquelles paraules sempre eren les primeres que en Magí pronunciava. Bon senyal.
—Sí, ja sé que tens gana. Mira, si vols et preparo un ou ferrat. Què et sembla?
—Sí, sí, però que tingui una bona ferradura…!
—I tant que sí… Una bona ferradura!
I li vaig fer un petó abans de tornar a sortir. En aquell moment, no sabia per què, no estava pensant en ferradures, sinó en cavalls, molts cavalls.
Primera edició: maig del 2022.
© Teresa Sagrera Bassa i Ramon Gasch Pou, 2022.
© dels mapes: Òscar Sarramia, 2022.
© Columna Edicions, Llibres i comunicació, S.A.U.
Pots comprar Llaços de sang a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
