UN SOPAR DE MORT
Hi ha gent que opina que als restaurants xinesos no saps mai què et donen per menjar. Gos, gat, rata, serp, llangardaix o qualsevol altra carn repudiada habitualment pel gust occidental, queda emmascarada en mig d’un oceà de salses i pastanagues tallades com figuretes de tot a un euro. És a dir, que no tens ni puta idea del que estàs menjant, però t’ho empasses, amb la satisfacció de l’imbècil que creu que la seva dona és la més fidel del món, mentre ella s’està cardant el veí a l’habitació del costat.
Puc rebatre-ho amb tota solemnitat. No això de l’imbècil i la seva dona, que ja s’ho faran; vull dir que no és que jo vingui ara a desdir que en aquests llocs de fanalets historiats i dracs de segona regional no ens donin tot això i més, no, prou que ho sé. El que dic és que als locals d’aquí també ens estafen com volen. I no pas d’ara. He viscut prou temps com per recordar que, als hostals de Barcelona, la gent mirava el conill amb allioli que els servia el fondista amb cara de tres déus i deia en veu alta allò de: “Si ets gat, salta del plat!”. El que podia pensar el cuiner no era important aleshores. Els amos de les cases de menjar, i ja no diguem els cuiners, han sabut disfressar la seva feina de minyona amb noms i gestos petulants i ara, vés i digues-los que no t’agrada un plat o que et semblen uns carnestoltes. Vas bé, cirerer. Et foten al carrer a base d’hòsties.
No, abans les coses eren més naturals: el cuiner, a la cuina; i el cambrer, a peu de taula, demanant-te si t’havia agradat el plat o no. La carta era perfectament intel·ligible i els canelons, això sí, fets a base de les restes que es deixaven els clients al plat, ben mastegats i dissimulats amb força nou moscada. Peix podrit emmascarat amb força llimona, carn de burro feta com si fos vedella i uns vins fills de barrejar timó, sofre, os de pernil, trementina, aigua i qualsevol cosa, menys vi. Com ara, però sense reduccions, ni esferificacions, ni la mare que els va parir. Ah sí, van ser bons temps!
Tornant als restaurants xinesos, ara sembla que n’hi hagi menys. S’han tranvestit en japonesos. Els mateixos amos, diferent façana. Com a la resta del món, la comèdia pot semblar diferent, però els autors són els de sempre. Els quatre, o mil, fills de puta que tenen la paella pel mànec de tota la vida. Fills de puta genètics, fills de puta amb pedigrí de quatre, vint, mil generacions. “I Déu va crear el filldeputisme”, haurien de dir les Escriptures. Abans que l’home, segur que va existir el fill de puta. Però no paga la pena emprenyar-se amb allò que és més normal que respirar. Explico tot això per deixar clar que, si bé vaig convidar-la a sopar a un restaurant xinès, no va ser per cap motiu relacionat amb la meva proverbial gasiveria. Sóc garrepa, és cert, però mai quan parlem de feina. Puc creuar a peu la ciutat deu vegades en una nit, si cal, per tal d’estalviar-me els taxis i, de passada, la xerrameca dels taxistes. Però mai no regatejaria un cèntim si m’encarreguessin qualsevol assumpte. Tot plegat, ho acaba pagant el client, ves.
Sigui com sigui, aquella nit jo l’esperava a ella, assegut còmodament al vestíbul del restaurant El Lotus afortunat. Mai no he sabut com pot ser un lotus afortunat, quin aspecte deu tenir, quina fila ha de fer. Tampoc acabo de veure quina fila ha de fer un lotus desgraciat, ja que hi som. Els lotus poden tenir sentiments? Un creient en la reencarnació que vaig conèixer a Londres em deia que sí, i que ell havia estat en diverses vides la pedra d’esmolar el ganivet que va li clavar Brutus a Cèsar, una rosa al jardí de Maria Antonieta i la fulla d’un roure en el qual va recolzar-se en Schiller. Bon tio. El van trobar mort, penjat d’un lligacames, a la seva habitació. Em pregunto en què collons s’haurà reencarnat ara, especialment quan vaig al lavabo i m’eixugo el cul.
El que explicava. El meu amic Chang, l’amo del local, tampoc no sap quina cara fa un lotus. Sempre que li ho he demanat, ha somrigut amb aquell gest que tant pot ser atribuïble a un gran respecte, a un gran misteri, al fet que que li fan mal els peus o que és tard i que, si depengués d’ell, podries anar-te’n a prendre pel cul. El xinès, en Chang, era un paio llest. D’entrada, no era xinès, almenys no estrictament. Havia nascut a L’Hospitalet, més concretament a Bellvitge, fill de mare catalana i de pare, ara sí, nascut a Canton. El coneixia de feia prou temps com per donar fe de la seva extremada capacitat de convertir una monja de clausura en una Miley Cyrus folladora i descordada si hi havia molts calés pel mig. Ben sucat amb abundosos bitllets de curs legal, en Chang era sord, mut i cec. Allò em convenia. Volia sopar tranquil·lament en un reservat i, quan pensava en reservat, ho veia molt clar: cap cambrer tocacollons, cap intrusió, cap molèstia. Per això va venir a rebre’m amb aquell mateix somriure, que semblava enganxat a la seva cara groguenca. La reunió em costava un colló i ell estava tan content com pot estar-ho un xinès de pa sucat amb oli que t’ha buidat la cartera a fons.
—Honorat de tenir-te en el meu humil local, estimat amic.
—Deixa’t d’hòsties i garanteix-me que ningú ens vindrà a emprenyar aquesta nit.
—Tens la meva paraula d’honor.
—El teu honor me’l passo jo pels collons. Vull alguna garantia més sòlida, no sé si m’entens.
—Veus aquella porta folrada amb vellut vermell?
—La que hi té un drac estampat?
—Sí. Davant hi faran guàrdia dos dels meus homes, i no deixaran que ningú hi entri.
—Ni que ningú en surti, oi?
—Potser.
—Ja. Aquesta porta és molt luxosa. T’haurà costat una pasta, l’has portada de la Xina?
—Del Poble Nou. Allà hi ha un amic meu que ha muntat una fàbrica de mobles, tapisseries, làmpades, tot en el més pur estil xinès, bé, en l’estil que a Occident us imagineu que ha de ser l’estil xinès. Clandestí, esclar. Hi treballen compatriotes acabats d’arribar aquí, seduïts per les mentides d’Occident. Torns de vint hores sense descansar ni per pixar. Dormen allà mateix. Amb sort, algun d’ells demostrarà que és una mica més espavilat que els altres i acabarà d’encarregat. Les dones, naturalment, són les que penquen més. És això, o que et fotin de xuclapolles a un local amb final feliç.
—Que fill de puta.
—S’ha de viure, amic meu, s’ha de viure. La cosa li funciona prou bé i, com que l’ajudo a portar la seva, diguem-ne, expansió comercial, en agraïment em subministra tota mena d’objectes, com ara aquesta porta.
—Què vols dir amb això d’expansió comercial?
—Obliguem els nostres estimats compatriotes xinesos a fornir exclusivament els seus locals amb els mobles del meu amic, perquè donen molt bona sort.
—Bona sort?
—Oh sí, s’han conegut casos de persones molt mal aconsellades que han rebutjat els nostres venedors i no han volgut comprar cap dels nostres productes. I els déus els han castigat.
—Ja ho entenc, els seus locals han cremat.
El xinès va esclatar en un riure brut, baix, groller.
—Cremat? De què ens serviria anar cremant restaurants, honorable amic? Hauries de pensar i saber mirar més enllà. Un restaurant cremat no funciona, no fa caixa, i a nosaltres ens interessa que el comerç rutlli. Som com els bancs. De què serveix un client mort, qui pagaria la nostra festa? No, no, res de cremar. Accidents, ja saps. Les dues cames trencades de per vida, la mà dreta tallada, un fill apallissat al vàter de l’escola, una filla violada per deu paios, coses terribles que no vull ni imaginar-me.
—Sabia que eres un lladre, però no em pensava pas que també fossis un criminal. Et felicito, has pujat en la meva llista.
—Quina llista?
—La de la gent que algun dia mataré.
Els ulls d’en Chang van adquirir una duresa que contrastava amb el seu etern somriure.
—No hauríem de barallar-nos entre nosaltres, estimat amic. Tu fas el teu negoci i jo faig el meu. Com tothom en aquesta ciutat de merda.
—És veritat.
—Estàs d’acord, aleshores, que no hem de barallar-nos i que ens hem de respectar?
—Estic d’acord que aquesta és una ciutat de merda. Com totes. Qualsevol ciutat habitada per éssers humans és una merda.
—Un ànim una mica fúnebre per algú que demana privacitat per a un sopar íntim.
—I qui t’ha dit que és d’aquesta mena de sopars?
—Tu. Vas vestit de primera comunió. T’has afaitat, has anat al perruquer i les sabates que portes semblen dos miralls, de polides que les has deixat. Si això no ho ha provocat un cony, no em dic Chang.
Ara vaig ser jo qui vaig deixar anar una riallada. Aquell cabró tenia la seva gràcia, ho havia de reconèixer. El mataria algun dia, sens dubte, però tenia gràcia.
—Ets fi, noi. Sí, és una dona, però no acabarem al llit, es tracta d’un assumpte de feina.
—Això diuen tots. Bona nit, amic. Darrere de la porta hi tens la taula parada.
Aquell xinès sabia el que es deia. Hi havia alguna cosa més que la feina en l’assumpte que jo portava entre mans. Aquella paia em tenia intrigat. I no és normal que, amb els anys que porto fent el que faig, no sàpiga el pa que s’hi dóna. La meva cita d’aquella nit havia estat casada i divorciada tres vegades, sempre amb homes rics, riquíssims, importants, poderosos, tios d’aquests que sempre surten a les revistes del cor fent esquí aquàtic a Monte Carlo, esquí de fons als Alps o esquí en sec amb una mulata a les Bahames. Morenos de veritat, amb aquell bronzo que sembla d’un altre món, i sé de què parlo, els cabells esculpits per mans de perruquer de cul inquiet, músculs treballats a base d’hores i hores de gimnàs i telèfon mòbil que sona cada vegada que algú tremola a Wall Street. Ungles polides, més netes que el bidet d’una verge, roba i sabates fetes a mida a Londres i el gest triomfador, entre negrer de plantació i pinxo de bordell.
Amb aquests antecedents, la tia se n’havia desempallegat prou bé. De cada matrimoni havia sortir més rica que no pas n’havia entrat. Tenia propietats fins a dir prou, era accionista de cinc societats de pes, membre de més de vint consells d’administració i posseïa la seva pròpia multinacional, especialitzada en productes químics per a laboratoris farmacèutics. El negoci de la salut, el més sucós del món a banda de les drogues, les armes i ser familiar d’un polític. Amb tres carreres, cinc idiomes, un cos d’infart i un cervell esmolat com una navalla d’afaitar, tenia els homes que volia quan volia i com volia. Haver estat mare de mitja dotzena de fills, a dos per matrimoni, no l’havia desgastat gens ni mica. Naturalment, cobrava unes pensions astronòmiques per fer-se’n càrrec, és a dir, perquè un exèrcit de professors, tutors i psicòlegs els fessin companyia i aguantessin la seva justificadíssima mala hòstia. Amb cases a París, Londres, Roma, Nova York, Moscou i Hong Kong, una mansió a Pedralbes, una altra a Madrid, un mas rehabilitat a tot drap a Cadaqués i un xalet primorós a Cortina d’Ampezzo, la noia anava fent.
Té el seu punt, vaig pensar quan em van encarregar el seu cas. Una persona que hauria d’estar satisfeta d’ella mateixa i de la seva figa —tothom mormolava que el seu èxit venia de saber treballar-se els tios com s’ha de fer—, que ha fet duros a cabassos, guapa, independent i amb el món de cara, està deprimida. No sap per què, però ho està. El clàssic “pobreta nena rica” o darrere d’això hi havia una personalitat complexa i fascinant? Ja sé que amb l’excusa de l’angoixa vital i de tota aquesta merda psicoanalítica ens hem acostumat a veure com a genials persones que, ras i curt, són senzillament éssers cagats de pors i farts de mirar-se el melic. Però, què hi farem! Malgrat tot el que tinc vist, aquesta anomalia biològica anomenada ésser humà encara pot fascinar-me si l’esquer és prou interessant.
Així que allà era jo, al restaurant xinès més car, més luxós i més discret de la ciutat; el lloc on podies aconseguir el que volguessis sempre que els calers fluïssin de la teva butxaca a les mans acollidores d’en Chang. Un cop dins del reservat, vaig comprovar que el meu amic xinès s’havia lluït. Un bufet fred com Déu o Confuci manen. Exquisideses poc o mai vistes en una ciutat i en una cultura gastronòmica que entén la cuina xinesa com la paella en llauna o el caldo en tetrabrik. Cap matís, cap intent civilitzat d’aprendre, tipisme de cartró pedra, com els mobles de l’amic d’en Chang, falsament orientals.
Aquell bufet, però, era una altra cosa. A banda d’alguns llocs comuns, com ara els inevitables dim sum i el pesadíssim i quotidià ànec lacat, el xef s’hi havia dedicat a fons. Que cabrons. Coneixien els meus gustos. Embotits, embotits xinesos, pura meravella, delicatessen aptes sols per a gastrònoms exigents i selectes. Salsitxes, o més ben dit, Lap Chong. Fetes de mil formes amb ingredients com ara porc, vedella, ànec, greix, vi d’arròs, salsa de soja, sucre, espècies diverses, infinites, però especialment les picants, sang… cuites amb mil mètodes, com ara el fumat, o el bullit; embotits fets al vapor, assecats a l’aire, en salmorra, en gelatina, quina meravella, allò era un no parar! Magnífica cuina, la d’Orient, on tot s’hi val i tot s’aprofita.
Vaig recórrer amb la mirada goluda aquella desfilada de viandes, igual que un nen es mira un aparador curull de joguines la vigília de Reis. Una delicada safata de porcellana de dinastia aproximativa i nebulosa es mostrava, impúdica i satisfeta, plena a vessar de Run Chang, la gran salsitxa elaborada amb fetge d’ànec jove; més enllà, una pulcra safata d’argent acollia els Xiang Chang, embotits frescs i gruixuts de porc, dolços i picants a la vegada; a la punta de la historiada taula, i al costat de diversos bols amb fideus cuinats de moltes maneres, perquè els fideus són símbol de felicitat a tota la Xina i no poden faltar mai en cap àpat de festa, s’hi trobaven els meravellosos Nuomi Chang, uns delicadíssims embotits prims fets amb arròs glutinós i sang, que es cuinen dins d’unes capsetes al vapor; alternant amb ells, la mítica Xue Chang, el més semblant a la nostra botifarra negra que hom pot trobar a l’Orient.
I coronant aquell paradís que girava al voltant de l’embotit, del sentit de la economia pura i dura, d’aquell arc de triomf de cochonailles, com dirien a França, les meves predilectes, les Bairouxue Chang, molt populars al nord del país, sublims embolcalls de carn picada i de sang, molta sang, una llepolia definitivament pagesa, grollera, saborosa i directa.
Tan embadalit estava contemplant aquells productes, tan llunyans i tan propers a la vegada, que no la vaig sentir arribar. I compte, que jo sento fins i tot el que no voldria. Un calfred va traspassar-me quan vaig notar la seva mirada a l’esquena. Vaig girar-me i quasi caic de cul. La tia anava vestida per matar. Brusa negra transparent, sense sostenidors; una faldilla també negra, suficientment curta com per deixar entreveure un bocí de pell blanca; unes lligacames primoroses abraçaven aquella pell nívia, encerclant unes mitges que devien costar més que tota la roba que jo duia, i que enfundaven perfectament dues cames d’infart i pronòstic reservat; les cames descansaven en dos peus petits, calçats amb unes sabates de taló d’agulla. Per damunt de les espatlles, una capa feta amb renard argenté platejat. Els ulls verds em miraven divertits. Tant es notava que m’interessava? Feia tota la fila de ser una dona que coneixia perfectament l’efecte que produïa en els homes. Amb un somriure que el mateix Chang hauria envejat, va deixar caure la capa de pell a terra, com si fos un polar comprat de rebaixes, i va seure creuant les cames de manera que esdevenia gairebé impossible no adonar-se que no duia calces.
—Dispensi que m’hagi avançat a l’hora de la cita, però és una de les meves moltes manies. Arribar abans sempre és tenir alguna cosa guanyada. Vostè ho deu saber, perquè ha arribat primer que jo.
—També és una de les meves manies.
—Veig que això promet, ja tenim alguna cosa en comú.
Va mirar al voltant seu com si fos una nena que acabés d’arribar a Disneyland i esperés que en Mickey Mouse sortís d’un racó a donar-li la maneta.
—Un lloc instructiu —va dir—. Fixi’s, no hi havia vingut mai, tot i que ja me n’havien parlat, naturalment. És cert que aquí hi ha el prostíbul i el fumador d’opi més gran de tot el país, i que s’hi accedeix per un soterrani vigilat per un enorme xinès amb cua?
—No es cregui tot el que expliquen al Cercle dels Rics, o com s’anomeni el lloc on vostès acostumen a trobar-se. Exageren molt.
—Ara no el segueixo. El Cercle d’Economia o el del Liceu, a quin dels dos es refereix?
—Podria fer-ho també amb l’Eqüestre. Però no, no em referia a cap d’ells en concret, era una metàfora.
—No em pensava que parlaríem de metàfores, però ja que hi som, digui’m, vostè ha concertat aquesta entrevista mitjançant tres bons amics meus als quals no puc dir-los pas que no.
—Exacte. Un ex ministre del govern central, un diputat a la cambra europea i el president d’una important patronal catalana. Tots tres també són vells amics meus. I, per cert, em deuen molts favors —vaig deixar anar com qui no vol la cosa. Ella no era l’única que sabia gallejar en aquella habitació.
—També m’han dit que havia de parlar amb vostè per un tema importantíssim. Si ara sóc aquí, és perquè m’intriga la seva proposta. No el conec ni n’he sentit parlar mai. A la targeta que porto a la bossa només diu que representa la Spring International, una multinacional molt important, segons sé, i que el seu nom és Mr. Smith. És això correcte?
—No.
La negativa em va sortir mastegada, seca. Gaudia molt mirant aquella rica puta, o aquella puta rica, que mai sabrem qui va ser primer, si l’ou o la gallina, la puta o els diners. Per què n’hi ha, de putes? Sense diners, n’hi hauria? Sempre ho he pensat. Sigui com sigui, ella va tremolar imperceptiblement, però ara jo controlava la situació i captava en el seu moviment corporal tot el que li passava per dins. Per primer cop des que havia entrat dins del menjador reservat, havia perdut el domini.
—Què vol dir? —parlà amb veu que volia ser normal, sense aconseguir-ho.
—Que ni represento cap multinacional ni em dic Smith.
—Entenc.
No entenia una merda. Va furgar dins la bossa un pèl nerviosa i va treure de dins un encenedor d’or i una cigarreta llarga i elegant, que devia tenir ja preparada a punt de saltar a la més mínima ordre. Em va fer un gest amb les celles i vaig entendre que em demanava permís per fumar. Vaig assentir amb el cap. Enmig del fum, la seva cara semblava encara més roïna del que era.
—Li dic clarament, si això és un segrest, no perdem més el temps. Pagaré el que em demani i de la manera que vulgui.
No vaig poder-me aguantar el riure. Un segrest! Per segrestar estava jo a aquelles hores de la nit, amb l’estómac buit i la feina encara per fer.
—No foti, dona, per què hauria de voler segrestar-la? No te res que m’interessi.
—Sóc rica.
—I què?
—Aleshores…
—Aleshores res, senyora.
—Doncs si aquest és el seu pla per a aquesta nit, tinc el gust d’acomiadar-me de vostè.
Va aixecar-se amb tota la dignitat que li faltava, dirigint-se a la porta. Quan intentà obrir-la, no va poder.
—Està tancada.
—Bona deducció, Sherlock. Haig de dir-li, però, que encara que estigués oberta de bat a bat, no podria sortir d’aquí. A l’altra banda hi ha dos nois ben cepats, xinesos si no m’erro, que li ho impedirien. Val més que segui amb mi i que discutim com a bons amics la meva proposta, perquè en tinc una, i penso que hauria d’escoltar-la.
Els seus ulls començaven a perdre l’arrogància i una certa por, una vella i llunyana por, la por que ens aconsella de petits no mirar sota el llit o no anar a pixar travessant aquell passadís obscur i sinistre, començava a aflorar-li a la pell.
—Està clar que estic retinguda en contra de la meva voluntat. Puc trucar per telèfon i fer que vingui la policia.
—Aquí dins no hi ha cobertura, per l’amor de Déu, tant li estranya?
—És cert —va dir en un gemec, després de comprovar-ho febrilment al seu telèfon.
—Va, segui i prengui una copeta de vi d’arròs, que la refarà i així podrem començar a parlar seriosament. No té curiositat? No vol saber qui sóc i què vull?
—Sí… —mormolà amb veu de missa de dotze, acceptant el didalet de licor que li vaig oferir amb el gest més educat i cortès que havia après a fer.
—Som-hi, que el temps passa volant… almenys, per a la gent com vostè. La cosa no pot ser més clara: els seus exmarits estan neguitosos amb la seva conducta. Saben que vostè ha acumulat un patrimoni extraordinari gràcies a ells, i també saben que, fins ara, les aventures de llit que ha mantingut amb els homes han estat purament epidèrmiques. Però fa mig any que s’ha amistançat amb un noi trenta anys més jove que vostè, dominicà per a més senyes, i que és conegut com un destacat dirigent bolivarià. I ara, senyora meva! A aquestes edats i fent el saltiró de la cardina amb un manso revolucionari!
—Això és cosa meva.
—S’equivoca, ara també és cosa meva. Em paguen per aquesta feina, sap? Vostè pensava venir aquí, amb aquell gust per l’aventura fàcil que tenen els rics, i ficar-se dins la butxaca, o dins del cony, que és el mateix, aquest personatge que l’encuriosia. Servidor. I s’ha trobat amb una situació que no pot dominar. L’entenc, però, amb el temps, el millor afrodisíac és aquest, la curiositat. Sabrà follar-me com m’agrada? Tindrà perversions? Cridarà o és mossegarà els llavis quan s’escorri? Ah, si jo li expliqués…
—No cal.
—És veritat, no cal. Tornem al nostre negoci. Fins ara res de tot això ha transcendit a la premsa, naturalment, però és cosa de temps, de poc temps, que el carrer en vagi ple. Coneixent-la, les seves antigues parelles li demanen que rectifiqui, que el deixi, que mantingui la seva vida d’abans, discreta i al seu gust, però oblidant-se d’aquest noi. Faci-ho pels seus fills, el seu patrimoni i, no en darrer lloc, per com quedarien ells quan s’esbotzés l’assumpte.
—Mai! —cridà com una lloba ferida—. Aquesta és la meva darrera venjança, avergonyir-los i que vegin com em poleixo amb aquest home tot el que els hi he robat a ells.
—Senyora, em sembla que no m’entén, li ho demanen per pura educació però, vulgui o no, haurà de deixar aquesta història.
—Perquè vostè o aquells tres fills de puta m’ho diguin! A veure, deixi’s d’històries i anem al gra. Quant li paguen per fer de mitjancer? Jo li’n dono el triple. Vol follar-me? També en podem parlar.
Va obrir-se de cames i a fe de Déu que aquella vagina era el cant de sirena més potent que havia vist en molt de temps. Mentre es repassava els llavis amb una llengua feta a donar gust, la seva mirada no oferia cap mena de dubte: aquella dona era una viciosa. No tenia res de deprimida ni de trista, sols li passava el mateix que a la gent de molta pasta i poca feina: s’avorria mortalment.
—Continua sense adonar-se de res, mestressa. I jo que em pensava que tenia vostè una personalitat diferent, atractiva, què sé jo, suggeridora, i veig amb tristor que tan sols és una verdulera més, de les que creu que amb diners tot s’arregla. No, no sóc un intermediari, s’equivoca. I tapi’s el cony, que agafarà aire.
—Aleshores, vostè que hi pinta al mig d’aquesta història, hòstia puta?
L’havia fet emprenyar, d’això no en tenia cap mena de dubte. Quan tota una senyora, bé, el que aquesta societat entén com tota una senyora, es permet dir paraulotes davant d’un desconegut, una de dues, o és el pobre cambrer que li ha vessat el dry martini damunt de la seva faldilla malva o és que has aconseguit treure-la de polleguera, refusant cardar amb ella, cosa que em satisfeia enormement.
—Sóc el que semblo ser.
—Un imbècil?
—Un assassí.
I, tot dient això, vaig clavar-li un tret al bell mig de la pitrera. El silenciador de la meva automàtica Sig Sauer va funcionar de meravella i l’únic soroll que es va sentir dins la cambra va ser un lleu gemec, quasi idèntic al que la dona va deixar escapar.
—No és com a les pel·lícules, eh? Res de grans efusions de sang, ni cap cosa espectacular. Morir-se està sobreactuat en aquesta cultura de plàstic. La mort és vulgar, res, una cosa sense importància.
—Fill… de…
—Sí, sí, fill de puta i el que vulgui, però no em negarà que li he donat l’oportunitat de sortir-se’n bé d’aquest ensurt. Si vostè no ho ha volgut, i cregui’m, res podia fer-me més feliç, ja són figues d’un altre paner.
—Espero que… li paguin prou bé per deixar tants fills orfes de mare… —gemegà mentre es palpava la sang, com si no acabés de creure’s que l’havia matat.
—Se’n faria creus, senyora meva, del que cobro. Estan els temps com per anar amb exigències! Ara com ara, treballo només per menjar, com ho sent, jo, que vaig arribar a emportar-me un milió d’Amadeus de plata per assassinar el general Prim, o que vaig rebre un marquesat i una finca enorme a Extremadura per matar Cánovas del Castillo, i ja veu, aquí, exercint la més selecta de les belles arts, l’assassinat, per un plat de sopa, com aquell que diu.
La paia no entenia res, com és lògic, i això encara la terroritzava més. El meu tret havia estat precís, mortal, i em donava el temps just que necessitem tots els criminals amb vanitat social per explicar-nos i fer entendre a les nostres víctimes que som l’hòstia. Matar deu ser l’exercici més narcisista que pot fer qualsevol persona, penso.
—El cert és que els seus ex, que la coneixen com si l’haguessin parida, ja em van advertir que no acceptaria cap mena d’acord. És a dir, que m’han contractat per donar-li el passaport. I miri, no els ho puc retreure. Entengui’m, ells són tant o més cabrons que vostè, no s’equivoqui, ho tinc claríssim. Fins i tot és possible que algun dia em contractin per pelar-los a ells. Però tenia l’esperança de trobar-me amb una, què sé jo, amb una víctima de la societat, dels homes, del sexisme, del capitalisme o de la síndrome de la noieta òrfena i desemparada. Però quan l’he vista entrar, vestida de puta barata, i amb aquell aire de tenir el món sota el seu cul, m’he dit, nen, aquesta no té res de diferent, és vulgar, és massa puta, no hi ha en ella ni un gram d’originalitat, de geni, de brillantor. Em sap greu.
—Massa tard per lamentar-se… —digué amb la veu cada vegada més i més fluixa.
—Ah no, si no ho dic per vostè, ho dic per mi. La carn vulgar em reprèn el cos, sap?, i després tinc unes digestions que ni li ho explico. És tan difícil trobar humans que tinguin bon cor o un cervell ben moblat, ja veu!
Malgrat la seva debilitat, cada cop més palesa, va fotre un crit agut, d’aquells que quasi trenquen la cristalleria.
—No… no pot ser…
—I tant que pot ser, dona, no s’ho agafi a la valenta. Tan cert com verídic que hi ha rics i pobres, lletjos i guapos, alts i baixos, que hi ha vampirs, i homes llops, i bruixes, i totes les coses que qualsevol nen de bolquers sap, però que els adults volen ignorar. Existim, existim, i se’n faria creus de com en som, de coneguts. Per què creu que em van contractar a mi els seus marits i no pas a un sicari colombià o a un professional de Marsella? Perquè en cercles reduïts, li ho reconec, però importants, se’ns valora i sol·licita. Amb tant de poder i encara no ho sabia, que vivim entre vostès? Tant consell d’administració, tanta merda, i total, ni se n’havia adonat que, per exemple, dels tres amics seus que em van recomanar, dos són també vampirs i l’altre, fixi’s quina cosa, és un licantrop. Un home llop, vaja, com en diuen a les pelis.
Aprofitant que la mirada se li anava enterbolint, vaig apropar-m’hi, perquè ja quedava poc temps i, mirant-la de fit a fit, li vaig parlar amb aquella veu que tantes víctimes m’havien dit que era freda com una nit glaçada.
—No és pas cosa d’un dia, la meva condició, sap? Jo era un dels defensors de Barcelona, allà pel 1714. Barber, per si vol més detalls, casat i amb cinc fills, coses d’aquells temps. Ja veu que la paternitat no m’és desconeguda. Les vam passar molt putes. Vaig perdre tota la meva família en el bombardeig que va fer el de Berwick. Enterrats en vida sota la casa. No quedava ningú del meu carrer. L’altre dia vaig visitar el Born i no vaig poder estar-me de deixar anar una llàgrima. Allí hi havia viscut i, què vol!, els sentiments no es perden per més vampir que siguis. Per cert, no li estranyi que em passegi per un museu, això que no podem caminar sota el sol és una imbecil·litat com una casa de pagès, com la conya que si l’all, que si la creu, que si l’aigua beneïda… Res, supersticions i brames que han fet córrer els capellans per tal de demostrar que tenen la paella pel mànec. Però estic divagant, per on anava? Ah, sí, a la meva trinxera havia caigut tothom, fins i tot el petit Jofre, un nano que no podia tenir ni onze anys. Jo estava disposat a vendre cara la pell, i els del Borbó anaven fort, disparant a tort i a dret. Poc podia imaginar-me que l’enemic era més divers que no pas ens pensàvem. De la negra foscor d’un carreró sorgí una figura enorme, negra. Sols es distingien uns ulls que semblaven dos carbons roents, dues brases a punt d’esclatar, i unes dents blanquíssimes, esmolades, fatals. Vaig notar com em mossegava al braç i després, res. Em va prendre la vida antiga per a donar-me’n una de nova. En Felip cinquè va portar al Principat alguna cosa més que soldats i canons. Des d’aleshores he viatjat molt, he conegut molta gent, he matat el que he volgut i com he volgut. Ara, permeti’m que li ho digui, mai no gaudeixo tant de les meves víctimes com quan tinc davant un exemplar d’allò que en diuen la podrida i nefasta classe dirigent.
Encara va tenir esma per obrir els ulls com dues taronges. Ah, la por, aquesta dolça i subtil espècie que fa que la sang dels humans tingui gust de gesta, d’amor prohibit, de fita inaccessible! Vaig acostar-m’hi lentament i la vaig mossegar tot just a la jugular, a aquell lloc on les pel·lícules diuen que tots els nosferatus hem de fer-ho, malgrat que aquest sigui un detall del tot indiferent, perquè l’important és xuclar la sang i no el lloc. El breu xarrup em va deixar satisfet. Amb la seva sang regalimant per la meva boca, no em vaig poder estar de dir-li encara un parell de cosetes.
—I fins aquí la història. S’ha acabat el bròquil, mestressa, vostè ha de palmar i jo haig de cobrar-me en sang el meu preu, perquè ja li he dit que servidor treballa per menjar, fins aquí ens han portat les persones com vostè, executives de merda, malparides, sense ànima ni més vida que la de fer diners i tenir poder a base d’ensorrar vides alienes. I ens diuen morts vivents a nosaltres… En fi, anem per feina.
I amb la força que dóna la fam, li vaig clavar una altra mossegada, aquesta amb profunditat, en aquell coll del qual havien sortit tantes mentides, deixant-la morta sense donar-li el do de la vida eterna, faltaria més. Imagineu-vos haver d’aguantar els rics de tot el món xuclant la sang molt més del que ja ho fan sent mortals. Ni parlar-ne. Cadascú al seu lloc, i si hi ha algun déu, en el de tots.
Xuclada tot just per deixar-la més morta que una arengada fumada, en Chang entrà dins del reservat com si hagués estat escoltant tota l’estona, cosa francament molt probable.
—Morta?
—Més que en Macià.
—Fem com sempre?
—Com sempre, Chang. La carn te la quedes tu per al restaurant i la sang me la fas arribar a casa.
—En forma d’embotits xinesos, esclar.
—Esclar, no voldràs que la gent em vegi sucant pa en un plat de sang, oi?
—La gent veu el que vol, amic meu, i quan estiguin menjant-se aquesta desgraciada en forma de rotllo de primavera o de vedella amb bambú pensaran que els estic donant gat per llebre. I no. Els estic donant dona per gat.
—Està bé, està bé, estalvia’m la teva porqueria filosòfica. Ah, i aquesta vegada inclou dins del paquet de viandes algunes botifarres de sang, però a la catalana. Pures i dures. Negres, com cal.
—Ara et desdius dels teus gustos orientals?
—I ara! Però hem de fer país, nen, hem de fer país.
Havia de dir-ho. Perquè sóc un vampir, naturalment, però un vampir català. El meu nom és Arnau. I potser sóc veí teu…
