«Un poeta és un mag i un mag ha de ser poeta perquè funcioni.» Joan Brossa va néixer a Barcelona el 1919, on va morir el 1998. A principis dels anys quaranta J.V.Foix li va aconsellar escriure sonets per canalitzar la seva creativitat i aconseguir un major domini formal del poema. Brossa va considerar els límits entre l’art i la literatura com una oportunitat per crear noves formes avantguardistes i originals. I bona mostra d’aquesta actitud vital i artística és la seva poesia visual: on acaba el poema i on comença l’art?
Amb motiu del centenari del naixement del poeta, dramaturg i artista autodidacta, i de la mà de la Fundació Joan Brossa, Nórdica Libros publica Poemes transgredits, una selecció de 53 poemes i 30 poemes visuals. En fem un tast i escoltem l’entrevista a fons que li va fer Joaquín Soler Serrano l’any 1977.
«Laberint» (concebut 1967, realitzat 1983), Col·lecció Macba. Consorci Macba. Fons Joan Brossa. Dipòsit Mercè Centellas. Llegat Pepa Llopis. Fotografia: Ramon Manent
—Explica’m, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica’m què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
—I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes.
—I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? I l’home?
—Heus aquí
l’última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Poemes transgredits
© dels poemes visuals i literaris: Fundació Joan Brossa
© Nórdica Libros, S. L. U., 2019
